Educació, un servei públic a costa de qui?


Fa un parell de dies la fundació Jaume Bofill va presentar l’informe “L’estat de l’educació a Catalunya“, dirigit per Miquel Martínez Martín i Bernat Albaigés Blasi. Es conté una anàlisi exhaustiva de com està el món educatiu fent emfasi en les moltes mancances que estan afectant a la qualitat educativa.

Entre d’altres qüestions apunten que les retallades que està patint l’educació estan afectant greument a l’equitat i com això afecta directament en els èxits de l’alumnat. Per exemple, les dades mostren que més escoles, i per tant més escolarització, 0-3 impliquen més èxits en l’ensenyament potobligatori. Igualment passa amb la qualitat de les activitats extraescolars i del temps lliure, fonamentals per l’èxit escolar.

El fet que s’implementi l’horari intensiu també pot ser un element de desigualtat, donat que les famílies amb menys recursos no tenen possibilitat de portar a terme activitats que omplin les hores restants dependrà massa del nivell econòmic i social de les famílies.

Tanmateix s’apunta un problema que es consolida, l’abandonament escolar. Actualment, tot i haver baixat una mica la taxa respecte al 2008, 1 de cada 4 alumnes de secundària abandona prematurament els estudis, això representa un 26% d’abandonaments i afecta directament al futur. Segons l’informe “El mercat de treball està en desequilibri amb el nivell educatiu de la població: el 67% dels llocs de treball requereixen un qualificació baixa o mitjana, mentre que el 41% dels catalans té estudis superiors” i encara s’afegeix una dada inquietant: el 21’9% de joves entre 16 i 24 anys ni estudia ni treballa.

Evidentment aquestes retallades, no cal seguir insistint, afecten directament a la qualitat de l’ensenyament públic però… qui paga la factura? De forma evident les famílies i el futur dels nois i noies directament i de forma immediata també els i les professionals que hi treballen.

Això em porta a expressar en veu alta el que penso sobre l’estratègia reivindicativa dels col·lectius de professionals que són als serveis públics. Més que estratègia podem parlar de tàctiques diferents, cansament, desencís… però crec que cal pensar ja no en allò que diuen “bé superior” sinó en el nostre futur comú i en les conseqüències socials que tenen les diferents accions.

Els i les professionals dels diferents serveis públics porten a terme una reflexió comuna: “La nostra feina és bàsica per a la qualitat dels serveis públics i les retallades no poden retallar els nostres salaris, els nostres drets laborals perquè afecta directament a la qualitat” També s’afegeix la reflexió sobre la necessitat de qualitat en els serveis públics i com afecta això a la ciutadania.

Observo, com a ciutadana, que els diferents àmbits porten a terme protestes similars però no del tot iguals en l’estratègia. Estem parlant de cossos molt diferents: seguretat, educació, sanitat, serveis socials… els i les professionals dels quals pateixen, una darrere l’altra, les retallades: salari, jornada, pressupost per al servei, retallada de drets ciutadans, externalització-privatització de serveis…

En l’àmbit sanitari, fa temps van decidir que, malgrat vagues i protestes el servei sanitari seria d ela mateixa qualitat i, darrerament amb la retallada de drets a persones nouvingudes han expressat, massivament, que digui el que digui la llei i els governs atendran a tothom que ho necessiti, tingui o no papers. Això comporta la simpatia ciutadana a les protestes.

En l’àmbit d el’educació, on la vulnerabilitat i fragilitat també és alta, al meu entendre aquesta simpatia s’està perdent i, crec, que és degut a una estratègia equivocada. Des de la simpatia d’estar sindicada i totalment a favor de les reivindicacions m’explico:

Les retallades afecten directament a la inequitat tant pel que fa a la manca d’oportunitats com a l’adquisició de competències: la Generalitat inverteix 2.200 euros menys per estudiant que el País Basc i això vol dir uns 313 € més per estudiant que les famílies afegim a la nostra despesa. Tenint en compte el moment econòmic actual i l’augment de l aprecarietat i la pobresa aquest no és un tema menor. El col·lectiu de professionals de l’educació pública n’és conscient i, d’entrada, la complicitat entre mares, pares i professorat és àmplia però, al meu entendre, també fràgil i s’està esquerdant.

Apunto alguns temes que van sorgint com a possibilitat o inclús com a accions ja desenvolupades per part del professorat:

Doncs no anirem de colònies” Les colònies escolars són part del procés educatiu dels infants. Evidentment no són obligatòries i són una despesa important per a les famílies però el fet de no fer-les afecta directament l’educació de l’infant i també la qualitat de l’educació.

Doncs si ens retallen el salari, treballarem amb més relaxament” El que es posa en dubte, doncs, no és les mancances que pateix l’educació sinó que s’individualitza la reivindicació en el salari. No posar els cinc sentits en la feina afecta a la qualitat del treball i, per tant, directament a la qualitat de l’educació. Moltes famílies estan pensant seriosament, o ja han fet el pas, de passar a l’escola concertada en la que tenen la percepció qu ela qualitat no baixarà perquè els i les professionals no baixaran la qualitat del seu treball.

“Farem un dia de vaga a la setmana” evidentment a banda dels dies perduts per part dels i les alumnes no s’ha ni d’imaginar la quantitat de problemes logístics que això provoca a la família

“Farem horari intensiu” el propi informe recull les desigualtat socials que això provocarà però també cal destacar les molts problemes de les famílies per cobrir la resta d’horari.

Bé, no faré un llistat i no es tracta d’expressar els greuges com a mare sinó la preocupació com a persona sindicada, com a ciutadana amb consciència de classe i reocupada per la qualitat dels serveis públics.

Entenc que les retallades no poden recaure únicament sobre els i le sprofessionals, que són qui garanteixen amb el seu treball la qualitat real però també necessiten reconeixement i recursos. Però tampoc pot recaure exclussivament tot el pes de les retallades econòmiques, de drets i de recursos sobre les famílies que ja patim, a més de tot l’exposat, la retallada en les beques, la pujada de l’IVA i, també, la precarització laboral i la crisi econòmica.

La qualitat dels serveis públics només es mantindrà en la xarxa i l aunió entre ciutadania i professionals. La retallada de pressupostos, la massificació d’aules, la retallada de professorat… La qualitat i recursos de l’educació, només es podrà mantenir, millorar i aconsseguir amb la lluita comuna i la complicitat entre famílies i escola.



Aquesta entrada s'ha publicat dins de Govern de la Generalitat, Política laboral, Polítiques socials i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Educació, un servei públic a costa de qui?

  1. Mònica Amorós diu:

    Quan parlem de quina manera podem protestar les retallades a ensenyament sorgeixen totes aquestes frases que dius (i d’altres), però generalment ho descartem perquè sabem que perjudiquen als estudiants. Si trobéssim la manera de protestar perjudicant als de dalt sense perjudicar als de baix seria fantàstic. De moment, tenim els “dimecres grocs” per protestar.
    Hem de defensar l’escola pública perquè ens hi va el futur del país… però ara ens queixem d’allò que haguéssim pogut fer i no vam fer quan podíem. Quan hi havia diners a la caixa l’escola tampoc va ser una prioritat… lamentable.

  2. Hi estic d’acord, no és fàcil però de forma conjunta trobarem la manera. De fet, no afecta només al professorat, les retallades afecten molt directament els nens i nenes, les famílies i el futur del país

Els comentaris estan tancats.