Parlem de tu, Alan

942d357e_o

Ahir l’associació Chrysallis va penjar una nota terrible: L’Alan, un adolescent de 17 anys -que estrenava document d’identitat amb el sexe que sentia i que no li havia estat reconegut fins fa poc- havia decidit posar fi a la seva vida. L’Alan no havia aguantat la pressió social i escolar, no havia pogut malgrat l’escalf de la família, el suport d’algunes persones de l’institut i de l’entorn, malgrat tot no havia aguantat. D’entrada em quedo enfonsada, sense paraules, amb ràbia i dolor infinit. 

Quants cops haurà hagut de rebre per decidir que no pot més? Penso, des d’ahir, tant en l’Alan i, sobretot, en la seva mare i en lo dur que és quan, com a mare, no saps coma actuar per donar la felicitat, perquè la felicitat no es dona. Pots posar les bases, pots donar les eines, però no pots donar la felicitat. I penso…com es deu sentir la mare, el pare dels qui han assetjat? I qui ha assetjat és conscient del mal causat?

El bullying escolar no és un tema menor, tot i que afecta els i les menors -un col·lectiu amb el que tothom s’atreveix a fer, dir i reformar lleis d’educació sense tenir-los en compte-. La LGTBfòbia mata, tenim una llei per desenvolupar i tota la consciència per prendre. La transfòbia mata. Perquè una llei s’entesta en dir que la disfòria de gènere és una malaltia psíquica mentre la transfòbia no? Sentir-te diferent a com et marquen no mata, la transfòbia si, així doncs que és la malaltia? La transfòbia, com a tal, és una malaltia social, una malaltia d’odi i és responsabilitat de les administracions i la societat acabar amb això.

Moltes i molts han patit de forma diferent aquest odi, aquest cop l’Alan no ha suportat més dolor, ara que ja ho tenia a tocar, però sabia que seguiria sense ser fàcil, no és fàcil viure i que et marquin els que t’odien. Podem posar exemples terribles i recents en les declaracions de destacats membres de l’església catòlica -que diu defensar la vida- o de l’assassinat de persones lgtb en mans de règims integristes -que diuen defensar l’islam-.

És tan dolorós l’odi que no deixa ser, que no deixa respirar… Alan, et recordarem. La teva mirada neta (quin mal fan ara aquests ulls, quant dolor), també el teu dolor i les teves ganes i desitjos. Ens ajudarà a seguir lluitant perquè no torni a passar, perquè malgrat la indignació  i el dolor i els desenganys i l’ensorrament anímic lluitarem perquè no torni a passar i s’acabi la discriminació i l’assetjament. Seguirem lluitant per poder ser i sentir-nos lliures.

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses, parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo
“.

-Miquel Martí Pol-



Aquesta entrada s'ha publicat dins de LGTB, Violència masclista i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Parlem de tu, Alan

  1. Tinc 49 anys i no sóc feliç però estic viu i a més no estic sol.
    A l’escola (Pere Vila), em varen perseguir i pegar el que van voler i més des de quart (quan hi vaig entrar) fins a vuitè d’EGB.
    No vaig fer el batxillerat per allunyar-me el més possible dels meus “companys”

    Els professors no varen fer res, a casa ni s’enteraven NI ES VOLIEN ENTERAR.

    I tot plegat perquè nomes volia ser marika, no imagino que hagues passat si els hagués dit la veritat: que volia ser dona. Ara… ja tant se val, però encara miro amb enveja la Bibiana.

Els comentaris estan tancats.