“Para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”

Baby playing with globe

Baby playing with globe

Article publicat al Llobregat Digital

Parlo una llengua romànica prohibida en diferents etapes de la seva història i substituïda. Una llengua amb 10 milions de parlants que ha subsistit a les prohibicions, les fòbies i la diglòssia. Una llengua que sempre és motiu de conflicte per alguns, els que no l’han volgut parlar mai.

Fa uns anys, quan el meu germà petit cursava primària, la immersió lingüística en català començava el seu desenvolupament. La meva família és d’origen aragonès, ma mare ho era. Trucava sovint a la seva família que és repartida arreu de l’estat. Una familiar de Madrid li va etzibar “¿qué pasa en Catalunya?” ma mare astorada va respondre “ay, no sé ¿qué ha pasado algo?”. La conversa va continuar aproximadament així:

Si mujer que os obligan a hablar en catalán, a vuestros hijos, pobrecicos
• Y a ti, ¿quién te ha dicho eso? Aquí no obligan a nadie a hablar en catalán, además ha estado prohibido muchos años, ¿cómo van a obligar ahora?
• Que si mujer, que hay mucho lio con eso. En los colegios obligan a los críos a aprenderlo y hablarlo
• Pues yo encantada que lo aprendan, más oportunidades tendrán
• Pero, ¿es que no lo ves? No pueden hablar castellano. Te tienen los sesicos sorbidos hija. ¡Si hay hasta manifestaciones!
• Ayyy, que coses me dices maña! Aquí nadie dice nada
• Aquí en Madrid hay cada semana una contra eso de la inmersión
• Pues deben ser todas en Madrid que no habla nadie catalán. Yo encantadica que se hable y se aprenda, aquí no hay ningún conflicto

Trenta anys més tard, aquelles persones que no volien parlar català, els hereus ideològics del franquisme que va prohibir parlar el català durant 40 anys, tornen a parlar de conflicte i pacten, “en Madrid” la marxa enrere de la immersió lingüística que ha fet possible que diverses generacions puguin entendre, escriure i parlar el català, no només com una llengua popular sinó també social i científica.

Jo que sóc de família castellanoparlant, he nascut a Catalunya i sóc catalanoparlant de forma voluntària no he viscut mai el conflicte pel català. Bé, dic mentida… el conflicte era totes les criatures que no vam poder aprendre a l’EGB el català perquè era prohibit i ens vam haver d’espavilar després.

On és i qui fa el conflicte? Aquells que confonen les llengües romàniques? –l’italià i el català, per exemple- perquè menyspreen tot aquell que no parli o pensi com ells? Qui fa el conflicte? Aquells que pacten fora del país el que hem de fer al país encara que no ho vulguem? Els qui ens imposen via pactes el que hem de fer i sentir? Els qui perquè ja els va bé que sigui una llengua domèstica i minoritzada? Aquells qui el neguen en llocs on es parla – a la franja per exemple-?

El conflicte lingüístic és un conflicte creat, un conflicte amb interessos polítics i ideològics, un conflicte negador que a més serveix de pantalla per aquelles promeses polítiques incomplertes i traicionades com la lluita contra la corrupció o alguns avenços socials. Pactes antidemocràtics contra els pobles d’aquells qui, com deia Ovidi Montllora qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense.”



Publicat dins de articles, Independentisme, Llengua | Etiquetat com a , , , , , , , | Comentaris tancats a “Para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”

Són bojos aquests romans

aquests-romans-shan-tornat-bojos

Article publicat a TVanimalista

Rememoro Àsterix i recordo la meva infantesa, el que reia amb aquesta frase i la poca gràcia que té ara aplicar-la a Itàlia. Són moltes les raons, però una em sobta entre moltes: Forza Italia presenta una proposició de llei al Parlament d’Italia per tal de prohibir que pares i mares que segueixen una dieta vegetariana o vegana puguin fer que els seus fills i filles la segueixin, donat que, diuen “és una dieta sense els elements essencials per al creixement”.

I torno a la meva infantesa, quan jo tenia uns 6 anys el meu pare va optar per la dieta vegetariana. La meva mare va optar per fer dieta vegetariana per a tota la família i cuinar una sola vegada: sàvia decissió dels dos al meu entendre. Val a dir que era una dieta lacto-ovo-vegetariana i que llavors no era tan fácil com ara accedir a alguns aliments com ara el tofu o el seitan i molt menys preparats com hamburgueses, mandonguilles o croquetes vegetals i que tot era artesanal i domèstic.

La proposició de llei diu a l’exposició de motius que es poden crear carències importants a la dieta dels infants si “s’exclou categòricament i imprudent, els aliments d’orígen animal i els seus derivats”. Som tres germanes i un germà, i mai ens ha faltat cap vitamina cosa que no es pot dir de nens i nenes que van seguir una dieta omnívora. Per posar un exemple, mentre nosaltres menjàvem entrepans de pa amb tomàquet i ametlles, la resta de forma majoritària, menjava pa “de màquina” amb Tulipán. Qui prenia més vitamines? D’altra banda, nosaltres teníem limitadíssimes les begudes carbòniques, les pastes industrials i altres pseudoaliments polisinsaturats i artificials que la gent “omnívora” tenia al seu abast amb naturalitat.

Han passat molts anys, han millorat les dietes, totes, es porten a terme campanyes per a la millora alimentària que porten a les portes de les escoles, les AMPAs, les famílies, les institucions… allò que “per salut” ja predicava el vegetarianisme: que l’excès es paga i que la manca d’aliments saludables, crus i frescos afecta greument la salut, em sembla un argument força allunyat del de Forza Itàlia. Un argument, el del vegetarianisme, que queda reforçat per la majoria d’institucions de ciència alimentària que són independents i no avalats per segons quines indústries alimentàries.

Parlem de mancances i de reforços… us heu fixat en la quantitat d’anuncis que hi ha de reforços en l’alimentació infantil, juvenil i adulta? No van dirigits a persones vegetarianes però parlen de mancances en la dieta. Així doncs qui té mancances? El que tinc clar és que vegetarianisme i veganisme són salut, però no només això; també són una manera d’entendre el món i viure. Viure de forma respectuosa, sostenible, solidària i no especista. Viure en un món que vol alternatives: agricultura ecològica i respecte animal. Un món que no es vol alimentar en base a un sistema de producció dels aliments en massa que no té en compte la salut humana ni el patiment i dolor dels animals.

Retorno als records d’infantessa i la llibertat del naturisme, també a la metonímia que em brinda l’Àsterix. El que tinc clar és que optar per un altre món, també des de l’alimentació, no vol dir optar per les mancances sinó per un món millor.



Publicat dins de articles, Quí sóc, Vegetarianisme | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a Són bojos aquests romans

Dones d’etiqueta

diaorgullo2

Article publicat a La Directa

Vivim en un moment en què les etiquetes, moltes i diverses, es reparteixen: hiperactivitat, dislèxia, oposicionista desafiant, desordre de personalitat, de conducta, d’ansietat social, dèficit d’atenció… podem trobar etiquetes que ens classifiquen des de ben petites. Etiquetes que volen un ordre social, que creen realitats ordenades i volgudes però que no deixen ser lliures. Són les etiquetes de què el sistema es dota per mantenir-se. Per això altres etiquetes molesten.

Quan les dones ens reclamem la reacció és immediata i automàtica: que si volem una societat desigual, que si sempre ens queixem, que si mai no en tenim prou… en el cas de respostes “educades i tolerants” ja no cal ni posar aquí el que corre per les xarxes totalment execrable i denunciable i la cosificació constant a què ens tenen acostumades i que augmenta. Però ser dona no és una etiqueta, és una realitat més enllà del sexe biològic, una realitat social en què el gènere és motiu de discriminació i marca.

Ser lesbiana, gai, transsexual, transgènere, bisexual, intersexual és una realitat que etiqueta, una etiqueta que ha esdevingut política i que hem volgut voluntàriament. El fet de tenir una orientació sexual diferent o, inclús, una identitat de gènere diferent no ens converteix en persones que volen canviar el sistema, en revolucionàries o antisistema (segons també l’etiqueta que ens pengin). Fer-ne etiqueta política és el revulsiu social: ser visible, mostrar-se, reclamar els drets, lluitar juntes i unides des de l’especificitat de cada vida per reclamar un món millor en què la diversitat sigui possible. Reclamar més enllà de normalitzacions i toleràncies el dret a la vida des de la diversitat, reclamar-lo des de l’etiqueta ben visible, ben posada… aquesta és l’etiqueta que el sistema patriarcal, heterosexista, capitalista i binari no accepta.

A més, no totes les etiquetes són iguals, malgrat el contingut polític. Ser dona i lesbiana és ser una dona visible que reivindica la seva sexualitat i que, a més, no és heterosexual. Ser lesbiana és, per al sistema, una etiqueta incòmoda, només vàlida per als somnis eròtics i les fantasies pornogràfiques dels matxirulos. Ser lesbiana no és, ni tan sols, acceptat com a diferència lingüística: totes som homosexuals, gais i lesbianes per igual. Per tant, som homosexuals i s’exerceix l’homofòbia: les lesbianes i la lesbofòbia som fagocitades pel genèric i se’ns nega el nom i la visibilitat que no s’accepta. Per què? Només per normativa lingüística o també per etiqueta prescindible que cal invisibilitzar?

El cas és que és fàcil oblidar perquè el diccionari i la normativa marquen però també, perquè la complicitat és dins del moviment. No es tracta només d’un tema de correcció lingüística –política, sinó de la visibilitat necessària que crea nous imaginaris i mostra altres realitats i altres necessitats. Les lesbianes som dones doblement invisibles. La lesbofòbia que s’exerceix contra nosaltres és doble: per agressió i per invisibilitat. Els nostres drets els volem liderar nosaltres i no que esdevingui un col·lectiu dirigit exclusivament per homes (per molt companys, per molt gais que siguin).

Som diverses i no volem ser iguals. La nostra és un etiqueta política que volem tenir, conservar i fer visible per fer efectius els nostres drets, que són drets de totes. Ho farem en xarxa i en col·lectiu però no invisibles.



Publicat dins de feminisme, LGTB | Etiquetat com a , , , , , , | Comentaris tancats a Dones d’etiqueta

Per molts anys!

idem4

Article publicat a IDEMTV

Cada 28 de juny em sento un poc més gran. Sovint tenim debats antics però les manifestacions van omplint-se de gent més jove i va desapareixent alguna gent.

Enguany, he mirat quatre anys enrere i he vist, en un flaix-back, com naixia un mitjà del qual he format part fins fa escassament dos mesos. IDEMTV ha fet 4 anys, qui ho diria! Centenars d’articles, vídeos, reportatges, entrevistes, hores dedicades…Quatre anys que m’han fet créixer com a persona i com a professional.

Fa certa basarda mirar enrere i pensar que ja no en formes part de tot plegat, però la vida et porta i res es tanca. Recordo com vaig entrar a formar part: les reunions, les trobades i els riures amb en Vicent i en Xavi, érem més joves i amb moltes il·lusions, il·lusions que s’han anat renovant o que han pres camins diferents.

Avui, ja des de fora, veig un mitjà consolidat i en creixement. Que reivindica i ocupa el seu espai on line amb qualitat i que és referent per al col·lectiu, el moviment i, també, els i les professionals de la comunicació. Veig una gran feina i un augment de la qualitat tant en imatge com en continguts de la mà del Xavi i el Jorge que cuiden i estimen el mitjà.

Podria fer una cosa més correcta, més oficial, més llunyana, però no em surt i només puc dir: per molts anys! Per molts anys i seguiu creixent; per molts anys i gràcies pel camí fet i tot el que m’heu fet aprendre. Gràcies al Vicent, al Xavi, al Jorge i a totes les persones que han estat i han donat suport.

Felicitats i gràcies!

Publicat dins de articles, LGTB | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a Per molts anys!

Instants

20151212_173236

És valent admetre que tens por. Por de les pors que perviuen amb el temps i no saps treure’t de sobre. Por de veure més enllà del que realment veus. Por d’imaginar allò que pot ser enlloc de mirar allò que vols, allò que desitges que sigui

Hi ha moments del dia, segons, paisatges, llum… que em porten a una mena de record desitjat, no un record real, que em fan viure la felicitat.

Però són moments de llum, instants que després em deixen i torno a la foscor i a les pors. Pors diverses i moltes que van creixent sinó les mires, sinó dialogues amb elles per fer-les minvar. Pors que frenen, pors que paralitzen i, malgrat tot, viure sense parar, sense poder ni voler aturar-te, intentant recuperar l’alè per seguir endavant.

Una abraçada o un plor pot trencar les pors, no pas les febleses humanes que ajuden a crear mons.

Publicat dins de General, pensaments | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Instants

Si no podem ballar no és la nostra revolució

cropped-cabecera_fecha_Barc_web

Article publicat a El món i La Independent

Al meu país, fa quaranta anys, el paranimf de la Universitat de Barcelona va ser testimoni de les Jornades Catalanes de la Dona. Jornades de referència per al feminisme a Catalunya i que ara coneixem com les primeres jornades. Pretenien canviar el sistema, tot el sistema, no només les limitacions legals que teníem les dones sinó tot allò que ens limitava com a persones.

Quaranta anys després unes dues mil dones hem participat, durant 3 dies, en activitats i debats d’una gran diversitat. Dones, transgèneres, migrants, lesbianes… d’ideologies diverses i debatent sobre temes diversos. La intensitat del 1976 es repeteix, malgrat les diferències érem moltes, moltes feministes, moltes dones parlant, fent castells, cantant, ballant, creant, dialogant juntes. Érem moltes i commemoraven 40 anys de visibilitat feminista, 176 anys de lluita pels drets, segles de menyspreu, discriminació i lluita. Ens hem reivindicat Radical-ment feministes i pels mitjans de comunicació hem restat invisibles.

Jo també sóc adultera

Possiblement aquest va ser un dels lemes més coneguts i que va marcar una etapa. El 1975 va ser proclamat per NNUU any internacional de la dona. Aprofitant aquesta proclama es van començar a gestar les jornades del 1976. Les primeres Jornades Catalanes de la Dona van ser un esclat. La participació, les reivindicacions, el moment polític, van fer possible un espai en el que es van sentir les veus de milers de dones que parlaven d’elles mateixes des d’elles mateixes i sobre aquells temes que els eren imprescindibles i se’ls havia negat.

La lluita pels drets naixia de la pròpia visibilitat i necessitats, naixia de l’anhel de llibertat. com es recollia a la introducció del llibre que va recollir els diferents debats i reivindicacions van ser “el primer intent unitari d’organització col·lectiva després de quaranta anys de silenci forçat” un silenci que s’emmarcava en els anys de la dictadura però que per a les dones era molt més llarg.

Les reivindicacions que es van fer eren bàsiques, tant bàsiques que ara fa vergonya reconèixer la seva rabiosa actualitat: el dret a un lloc de treball sense discriminacions, la socialització del treball domèstic, la implementació de la coeducació, el dret a l’avortament lliure i gratuït, educació sexual i accés als anticonceptius, dret al propi cos i al reconeixement de la sexualitat entre d’altres. Les denúncies que es feien no han perdut la seva força al llarg dels anys perquè són encara denúncies actuals i necessàries: la cosificació de la dona a través dels mitjans de comunicació, el mite de la maternitat o la doble moral social, denúncies que moltes seguim fent en la lluita contra el patriarcat.

La demanda de la llei del divorci o la supressió de la Llei de Perillositat social que perseguia les lesbianes i les prostitutes, el dret a la igualtat, van ser demandes que s’han anat assolint –ni que sigui parcialment en algun cas- a partir de lluites importants. Cal recordar que la llei d’igualtat per a les dones a Catalunya –dita d’igualtat efectiva de dones i homes es va aprovar l’any 2015-.

20 anys de feminisme a Catalunya

Vint anys són una generació. Un període prou llarg per considerar amb una certa perspectiva els canvis que hem viscut. Una bona ocasió per fer balanç i intercanviar desitjos i propostes de cara al futur” així es plantejava des de l’organització de les jornades del 1996

I així va ser que 20 anys després, més de 3000 dones -i 200 entitats que donaven suport- ens vam aplegar de nou. Vèiem la necessitat de reactualitzar el feminisme, de tornar a visibilitzar la força transformadora del debat feminista i reivindicar polítiques de dones.

Va ser un procés llarg i divers que volia acollir tot el que es plantejava, visibilitzar totes les diferències i també allò que ens unia. Tres dies de debats en els que vam convidar, i interpel·lar, les institucions públiques catalanes, en les que vam fer propostes, reivindicant un moviment feminista ric i plural. Les jornades dels 20 anys es van proposar com una commemoració, però també com l’inici d’un procés obert. Un procés obert i creatiu que va donar molts fruits posteriorment en nous espais de dones simbòlics, físics i també pol ‘tics, que van ser possibles.

Les dones sabem fer i fem saber

Un procés que va anar arrencant i que 10 anys després va voler reivindicar-se, fer visible allò que les dones aportàvem i seguia invisible a al societat. Fa 10 anys –i en portàvem 30 de la data simbòlica i referencial- i seguíem reivindicant drets i avenços necessaris.

Seguíem parlant de no discriminació i de saber de dones que restaven ocults, amagats i que es reivindicaven a les jornades “Per viure i compartir la força de les dones. Per mostrar la nostra diversitat. Per conèixer i difondre tots els vessants del feminisme. Per fer pràctica política de la relació entre dones. Per transforma l’experiència femenina en pràctica política i per avançar en la consolidació d’un espai de llibertat femenina

Us espai de construcció d’alternatives, de consolidació de projectes, de necessitat de seguir reivindicant canvis, el canvi d’un sistema que ens exclou, malgrat l’aparença.

Radical-ment feministes

I quaranta anys després ens seguim reivindicant. No som poques, parlem de més de dues mil inscrites, 137 grups adherits, infinitat d’activitats, d’espais de creació i diversió -perquè sinó ballem no és la nostra revolució- amb força, il·lusió i lluint la diversitat generacional, social, ètnica, cultural… 40 anys en els que moltes hem crescut en edat però poc en drets. 40 anys en què hem vist créixer altres dones, les nostres filles, en què hem perdut les nostres mares, les nostres companyes i amigues. 40 anys donen per molt i hem crescut en els debats i com a moviment transformador. Hem perdut innocència però no esperit transformador. Hem sumat forces i hem donat energia positiva a la lluita contra l’heteropatriarcat i hem volgut ser visibles i seguir explicant allò que som, volem, anhelem, reivindiquem.

Una visibilitat que costa, una ocultació gairebé orquestrada. 40 anys de lluita feminista no mereix 1 minut de noticies? 40 anys de propostes transformadores no són susceptibles de ser notícia més enllà dels digitals i de mitjans considerats “d’esquerres”. No són 40 anys de discurs, de lluita, de creativitat, d’espais, de moviment, no són aquests 40 anys d’interès general? O poder tot s’acota a una aparent objectivitat en les noticies –i els opinadors-?

Una companya de Feministes per la Independència em recordava una frase d’Adrienne Rich: “Objectivitat és el nom que dona la societat patriarcal a la subjectivitat masculina i aquí seguim quaranta anys després, 176 anys després, segles després.

Seguim ballant per canviar-ho tot.

Publicat dins de articles, feminisme, Mitjans de Comunicació | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Si no podem ballar no és la nostra revolució

El fènix islamista

portada_el-fenix-islamista_loretta-napoleoni_201501161413

Acabo de llegir el Fènix Islamista de Loretta Napoleoni. No havia llegit res, fins ara. Havia sentit parlar d’ella, l’havia sentit parlar. Realment, fa periodisme del bo, del que cal, del que es mulla i informa a fons. En molts sentits es juga la vida, una mena de “J’acusse“, una investigació plena d’arguments, de dades, d’anàlisi política i històrica i… de culpables. Culpables de les desgràcies i les guerres que van desgranant-se i caient un darrera l’altre.

El Fénix Islamista -El estado islámico y el rediseño de Oriente Próximo-, és un llibre publicat el febrer del 2015. Parla de l’inici de la guerra de la que els milers de persones refugiades, que la nostra Europa civilitzada refusa, fugen. És per això que, malgrat ser un publicació força nova, pot semblar passada en alguns aspectes. S’han fet reportatges infinits sobre el tema i s’ha aprofitat la seva investigació per fer diferents productes audiovisuals, entre altres coses a partir de la gran quantitat de material audiovisual que ISIS ha produït.

En tot cas, la informació va ràpida i canvia, però la base del llibre i la profunda anàlisi que fa segueix sense conèixer-se. Napoleoni analitza i acusa. El desastre de la descolonització, el negoci de la guerra, el paper de la UE i els EUA, el control de les xarxes socials i el marquèting, la discriminació, la pobresa però també el buit ideològic i de valors i l’exclusió que viuen tant en la societat que els acull ocm en la societat d’orígen, que provoca que alguns musulmans també tinguin atracció cap a un somni, el somni de la yihad -com d’altres tenen atracció per la violència-… La por, el terror, el poder polític aprofitant la religió.

Napoleoni m’ha semblat valenta i honesta i m’ha recordat  Oriana Fallaci i el seu periodisme cític i audaç -no exempt de polèmica, sobretot en la seva darrera etapa-. Una periodista d’avui fent un periodisme que mai s’hauria d’haver perdut i que, possiblement, li portarà mal de caps i amenaces per part de l’stablishment, però també d’altres sectors.

Les mentides dels EUA i l’OTAN per començar una guerra que no van controlar -per variar- i com van armar aquells que ara són al centre de la guerra i la estan guanyant. Els cotxes, les armes, els recursos, els serveis d’inteligència són l’orígen d’ISIS, de la guerra i del xoc volgudament cultural. Tot plegat el llibre desenmascara les mentides d’un occident que vol quedar net de culpa, però també desenmascara el negoci de la guerra en nom d’una religió, en com el “salafisme modern” ha començat, també, a crear estat. Com fa del terror, i de la imatge del terror, a Instagram, a YouTube com a fonts d’informació en temps real que també juguen amb els prejudicis, les falses informacions i l’opacitat, però també amb el món irreal que acaba sent simbòlic: els videojocs que regalem als nostres infants. La guerra es fa des de la distància, amb l’ordinador, els videojocs amb gran violència gratuïta es viuen com una aventura que es pot viure; el camp de batalla o el carrer, la guerra per a molts siguin a ISIS o a l’exèrcit dels EUA, és un joc, un vídeojoc… la misèria moral d’occident i les seves conseqüències.

Un llibre que cal llegir, per conèixer. Passant tots els filtres que es vulgui, però cal conèixer i saber.

Publicat dins de lectures, pensament polític, Solidaritat Internacional | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a El fènix islamista

La dona que no va baixar de l’avió

La-mujer-que-no-bajo-del-avion-469x800

La mujer que no bajó del avión és una novel·la negra espectacular i diferent. Me la va regalar un gran amic, amb una dedicatòria seva i una de l’autora, Empar Fernández, val a dir que la vaig tenir un any abans de començar a llegir. D’aquells llibres que et sedueixen i t’inquieten ja abans d’obrir-los i no saps perquè. I la percepció era raonable.

Empar Fernández, ens presenta una novel·la negra, amb un personatge gris, molt gris, molt mediocre, de tan mediocre desgraciat. Una persona que perd, que no persevera que no opina, que s’agafa a claus roents i es crema. Fins que troba una maleta i reconeix una dona que no arriba a baixar de l’avió.

A la seva vida apareix el secret inconfessable i fruit d’aquest la por i la imaginació. Sempre temptat a deixar anar el llast que ha agafat i mai deixant-lo malgrat els consells. Enganxat a un diari alié, amb lletra cada cop més incomprensible i a una vida que no és la seva.

I tot passa, però sobretot no passa. És una novel·la negra sense acció, més aviat un drama psicològic, un laberint de dubtes, de preguntes, de troballes i secrets descoberts i mai mostrats.

Després d’aquesta novel·la, un abans i un després en la novel·la negra actual. Més a prop d’Agatha Christie o de Georges Simenon que de moltes novel·les actuals, amb acció descarnada, en una actualització contextual, temàtica i psicològica. Empar, em va encantar! Gràcies per escriure-la. Joan, Gràcies pel regal!

Publicat dins de lectures | Etiquetat com a , , , , , | Comentaris tancats a La dona que no va baixar de l’avió

Les dones construïm, es construeix amb nosaltres?

insults

Els darrers tres mesos han estat molt moguts en la política, les darreres setmanes d’infart! I en aquesta pressió arterial política i social hem detectat l’agressivitat que pot arribar a ser present en aquest procés.

Sóc independentista de fa més de 30 anys. Sóc feminista fa més o menys el mateix. Una cosa i l’altra: construir una república independent amb equitat de gènere i justa socialment ha estat el meu objectiu, la meva militància. Per tot això he participat en el que en dèiem «revolució dels somriures» i creieu-me que se m’ha ben glaçat el meu.

Partim d’una societat desigual, injusta i en crisi de valors, a més de l’econòmica. Una crisi econòmica que serveix, i ha servit, d’excusa per a fer moltes privatitzacions, retallades, baixades de salari, reducció de personal, acomiadaments, precarització dels contractes, desnonaments, per posar alguns exemples quotidians i molt preocupants. Una crisi de valors que fa que malgrat que ens dotem de lleis que pretenen rigor, participació i respecte es puguin incomplir, ignorar, obviar: es deixen lliures els grans corruptes, «Hacienda somos todos» es converteix no en una màxima de convivència sinó en lema publicitari i excusa, s’insulta, es vexa i s’agredeixen les dones a les xarxes socials i en la realitat sense que hi hagi actuacions contundents necessàries. Partint d’aquesta base entenc que l’hem de superar, però lluny d’això la nostra societat agafa el pitjor dels exemples i el fa seu.

Quan insultaven Alícia Sánchez Camacho o Inés Arrimadas, ja ho denunciàvem, però no se’ns feia cas, era graciós que se les insultés, vexés i agredís verbalment les feministes ja ho dèiem, però, érem translúcides a segons quins ulls. Com sempre!

Quan van començar a insultar dones d’esquerres que arribaven a les institucions com Ada Colau o Gala Pin, a parlar del seu vestit, pentinat… ja hi va haver un xic més de consciència per altres bandes. Les feministes vam tornar a parlar i a denunciar. Quan els darrers dies s’ha insultat, amenaçat, vexat, ridiculitzat, com ja s’havia fet abans amb les altres, Anna Gabriel o Eulàlia Reguant ha arribat l’apoteosi misògina i patriarcal. I s’ha aprofitat per carregar contra el feminisme, dient que era pressió política i que ho trèiem de context i per que no protestàvem abans (llàstima, no es pot tirar d’hemeroteca perquè ningú ho va recollir, oi?).

Portem més de trenta anys amb barbes, calves, panxes, corbates… i sempre s’ha parlat de la saviesa i continguts polítics. Ara s’insulta, ridiculitza i es parla del pentinat i la roba, negant-nos el saber. I, paral·lelament, anaven agredint, violant, matant dones, víctimes de la violència masclista. Fa uns anys parlaven de les denúncies falses, quan es va desemmascarar el fals argument es va destapar la veritable cara de la misogínia patriarcal. Ara ja les barbaritats arriben a extrems del delicte, tornen enrere, a èpoques fosques, en l’argument però hi ha lleis que no ho permeten (i incomprensiblement no s’apliquen): insults misògins, menyspreus i ridiculització a qui es porta la criatura al congrés, arguments simplistes i agressius contra la violència masclista, comparació estúpida del masclisme i el feminisme (quan es vol dir femellisme! m’encurioseix enormement que persones que diuen ser de gènere masculí s’incloguin en el masclisme i el defensin tan aferrissadament), personatges que ocupen espais de dones sota una pretesa igualtat per catapultar-se políticament…

Tot plegat per construir un país nou. Quan la meritocràcia és l’excusa. Quan la formació es medeix per títols. Quan el talent és considera segons els passadissos que es fan… les dones quedem fora, això està clar!. 

S’ha utilitzat la meritocràcia com a argument contra la paritat, sense reconèixer que els sabers de les dones no s’inclouen en la mesura del talent. S’ha negat el valor de les aportacions de les dones. Només es valoren els títols, les propietats i els diners, les hores dedicades a la presencialitat en el treball, en les reunions, en els actes (que es fan en horaris impossibles per a conciliar). S’argumenta a favor de la igualtat des de la desigualtat sense posar mesures per a l’equitat. Si la societat no es construeix amb tots els sabers i exclou les dones, quina societat es vol construir? Reflexionem sobre el que ha passat per a seguir endavant. Hi ha govern (amb una paritat a la baixa i sempre considerant que el percentatge mínim, el 40%, és el de les dones) ha de desenvolupar polítiques per a la desconnexió i per a la reconstrucció dels drets, ha de desenvolupar lleis de drets (LGTB, Igualtat) i dotar de recursos aquelles que en necessiten molts encara (com les dedicades a eradicar la violència masclista, o el desenvolupament del reconeixement de la monoparentalitat que havia iniciat la llei de famílies, per dir-ne algunes), ha d’aplicar una perspectiva real de gènere que aculli també a les dones. Tenim un govern que té molta feina i al que demanem canvis necessaris, que en són molts.

Publicat dins de articles, feminisme, Govern de la Generalitat, Independentisme, Violència masclista | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Les dones construïm, es construeix amb nosaltres?

Parlem de tu, Alan

942d357e_o

Ahir l’associació Chrysallis va penjar una nota terrible: L’Alan, un adolescent de 17 anys -que estrenava document d’identitat amb el sexe que sentia i que no li havia estat reconegut fins fa poc- havia decidit posar fi a la seva vida. L’Alan no havia aguantat la pressió social i escolar, no havia pogut malgrat l’escalf de la família, el suport d’algunes persones de l’institut i de l’entorn, malgrat tot no havia aguantat. D’entrada em quedo enfonsada, sense paraules, amb ràbia i dolor infinit. 

Quants cops haurà hagut de rebre per decidir que no pot més? Penso, des d’ahir, tant en l’Alan i, sobretot, en la seva mare i en lo dur que és quan, com a mare, no saps coma actuar per donar la felicitat, perquè la felicitat no es dona. Pots posar les bases, pots donar les eines, però no pots donar la felicitat. I penso…com es deu sentir la mare, el pare dels qui han assetjat? I qui ha assetjat és conscient del mal causat?

El bullying escolar no és un tema menor, tot i que afecta els i les menors -un col·lectiu amb el que tothom s’atreveix a fer, dir i reformar lleis d’educació sense tenir-los en compte-. La LGTBfòbia mata, tenim una llei per desenvolupar i tota la consciència per prendre. La transfòbia mata. Perquè una llei s’entesta en dir que la disfòria de gènere és una malaltia psíquica mentre la transfòbia no? Sentir-te diferent a com et marquen no mata, la transfòbia si, així doncs que és la malaltia? La transfòbia, com a tal, és una malaltia social, una malaltia d’odi i és responsabilitat de les administracions i la societat acabar amb això.

Moltes i molts han patit de forma diferent aquest odi, aquest cop l’Alan no ha suportat més dolor, ara que ja ho tenia a tocar, però sabia que seguiria sense ser fàcil, no és fàcil viure i que et marquin els que t’odien. Podem posar exemples terribles i recents en les declaracions de destacats membres de l’església catòlica -que diu defensar la vida- o de l’assassinat de persones lgtb en mans de règims integristes -que diuen defensar l’islam-.

És tan dolorós l’odi que no deixa ser, que no deixa respirar… Alan, et recordarem. La teva mirada neta (quin mal fan ara aquests ulls, quant dolor), també el teu dolor i les teves ganes i desitjos. Ens ajudarà a seguir lluitant perquè no torni a passar, perquè malgrat la indignació  i el dolor i els desenganys i l’ensorrament anímic lluitarem perquè no torni a passar i s’acabi la discriminació i l’assetjament. Seguirem lluitant per poder ser i sentir-nos lliures.

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses, parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo
“.

-Miquel Martí Pol-

Publicat dins de LGTB, Violència masclista | Etiquetat com a , , , , , , | 2s comentaris