El fènix islamista

portada_el-fenix-islamista_loretta-napoleoni_201501161413

Acabo de llegir el Fènix Islamista de Loretta Napoleoni. No havia llegit res, fins ara. Havia sentit parlar d’ella, l’havia sentit parlar. Realment, fa periodisme del bo, del que cal, del que es mulla i informa a fons. En molts sentits es juga la vida, una mena de “J’acusse“, una investigació plena d’arguments, de dades, d’anàlisi política i històrica i… de culpables. Culpables de les desgràcies i les guerres que van desgranant-se i caient un darrera l’altre.

El Fénix Islamista -El estado islámico y el rediseño de Oriente Próximo-, és un llibre publicat el febrer del 2015. Parla de l’inici de la guerra de la que els milers de persones refugiades, que la nostra Europa civilitzada refusa, fugen. És per això que, malgrat ser un publicació força nova, pot semblar passada en alguns aspectes. S’han fet reportatges infinits sobre el tema i s’ha aprofitat la seva investigació per fer diferents productes audiovisuals, entre altres coses a partir de la gran quantitat de material audiovisual que ISIS ha produït.

En tot cas, la informació va ràpida i canvia, però la base del llibre i la profunda anàlisi que fa segueix sense conèixer-se. Napoleoni analitza i acusa. El desastre de la descolonització, el negoci de la guerra, el paper de la UE i els EUA, el control de les xarxes socials i el marquèting, la discriminació, la pobresa però també el buit ideològic i de valors i l’exclusió que viuen tant en la societat que els acull ocm en la societat d’orígen, que provoca que alguns musulmans també tinguin atracció cap a un somni, el somni de la yihad -com d’altres tenen atracció per la violència-… La por, el terror, el poder polític aprofitant la religió.

Napoleoni m’ha semblat valenta i honesta i m’ha recordat  Oriana Fallaci i el seu periodisme cític i audaç -no exempt de polèmica, sobretot en la seva darrera etapa-. Una periodista d’avui fent un periodisme que mai s’hauria d’haver perdut i que, possiblement, li portarà mal de caps i amenaces per part de l’stablishment, però també d’altres sectors.

Les mentides dels EUA i l’OTAN per començar una guerra que no van controlar -per variar- i com van armar aquells que ara són al centre de la guerra i la estan guanyant. Els cotxes, les armes, els recursos, els serveis d’inteligència són l’orígen d’ISIS, de la guerra i del xoc volgudament cultural. Tot plegat el llibre desenmascara les mentides d’un occident que vol quedar net de culpa, però també desenmascara el negoci de la guerra en nom d’una religió, en com el “salafisme modern” ha començat, també, a crear estat. Com fa del terror, i de la imatge del terror, a Instagram, a YouTube com a fonts d’informació en temps real que també juguen amb els prejudicis, les falses informacions i l’opacitat, però també amb el món irreal que acaba sent simbòlic: els videojocs que regalem als nostres infants. La guerra es fa des de la distància, amb l’ordinador, els videojocs amb gran violència gratuïta es viuen com una aventura que es pot viure; el camp de batalla o el carrer, la guerra per a molts siguin a ISIS o a l’exèrcit dels EUA, és un joc, un vídeojoc… la misèria moral d’occident i les seves conseqüències.

Un llibre que cal llegir, per conèixer. Passant tots els filtres que es vulgui, però cal conèixer i saber.



Publicat dins de lectures, pensament polític, Solidaritat Internacional | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a El fènix islamista

La dona que no va baixar de l’avió

La-mujer-que-no-bajo-del-avion-469x800

La mujer que no bajó del avión és una novel·la negra espectacular i diferent. Me la va regalar un gran amic, amb una dedicatòria seva i una de l’autora, Empar Fernández, val a dir que la vaig tenir un any abans de començar a llegir. D’aquells llibres que et sedueixen i t’inquieten ja abans d’obrir-los i no saps perquè. I la percepció era raonable.

Empar Fernández, ens presenta una novel·la negra, amb un personatge gris, molt gris, molt mediocre, de tan mediocre desgraciat. Una persona que perd, que no persevera que no opina, que s’agafa a claus roents i es crema. Fins que troba una maleta i reconeix una dona que no arriba a baixar de l’avió.

A la seva vida apareix el secret inconfessable i fruit d’aquest la por i la imaginació. Sempre temptat a deixar anar el llast que ha agafat i mai deixant-lo malgrat els consells. Enganxat a un diari alié, amb lletra cada cop més incomprensible i a una vida que no és la seva.

I tot passa, però sobretot no passa. És una novel·la negra sense acció, més aviat un drama psicològic, un laberint de dubtes, de preguntes, de troballes i secrets descoberts i mai mostrats.

Després d’aquesta novel·la, un abans i un després en la novel·la negra actual. Més a prop d’Agatha Christie o de Georges Simenon que de moltes novel·les actuals, amb acció descarnada, en una actualització contextual, temàtica i psicològica. Empar, em va encantar! Gràcies per escriure-la. Joan, Gràcies pel regal!



Publicat dins de lectures | Etiquetat com a , , , , , | Comentaris tancats a La dona que no va baixar de l’avió

Les dones construïm, es construeix amb nosaltres?

insults

Els darrers tres mesos han estat molt moguts en la política, les darreres setmanes d’infart! I en aquesta pressió arterial política i social hem detectat l’agressivitat que pot arribar a ser present en aquest procés.

Sóc independentista de fa més de 30 anys. Sóc feminista fa més o menys el mateix. Una cosa i l’altra: construir una república independent amb equitat de gènere i justa socialment ha estat el meu objectiu, la meva militància. Per tot això he participat en el que en dèiem «revolució dels somriures» i creieu-me que se m’ha ben glaçat el meu.

Partim d’una societat desigual, injusta i en crisi de valors, a més de l’econòmica. Una crisi econòmica que serveix, i ha servit, d’excusa per a fer moltes privatitzacions, retallades, baixades de salari, reducció de personal, acomiadaments, precarització dels contractes, desnonaments, per posar alguns exemples quotidians i molt preocupants. Una crisi de valors que fa que malgrat que ens dotem de lleis que pretenen rigor, participació i respecte es puguin incomplir, ignorar, obviar: es deixen lliures els grans corruptes, «Hacienda somos todos» es converteix no en una màxima de convivència sinó en lema publicitari i excusa, s’insulta, es vexa i s’agredeixen les dones a les xarxes socials i en la realitat sense que hi hagi actuacions contundents necessàries. Partint d’aquesta base entenc que l’hem de superar, però lluny d’això la nostra societat agafa el pitjor dels exemples i el fa seu.

Quan insultaven Alícia Sánchez Camacho o Inés Arrimadas, ja ho denunciàvem, però no se’ns feia cas, era graciós que se les insultés, vexés i agredís verbalment les feministes ja ho dèiem, però, érem translúcides a segons quins ulls. Com sempre!

Quan van començar a insultar dones d’esquerres que arribaven a les institucions com Ada Colau o Gala Pin, a parlar del seu vestit, pentinat… ja hi va haver un xic més de consciència per altres bandes. Les feministes vam tornar a parlar i a denunciar. Quan els darrers dies s’ha insultat, amenaçat, vexat, ridiculitzat, com ja s’havia fet abans amb les altres, Anna Gabriel o Eulàlia Reguant ha arribat l’apoteosi misògina i patriarcal. I s’ha aprofitat per carregar contra el feminisme, dient que era pressió política i que ho trèiem de context i per que no protestàvem abans (llàstima, no es pot tirar d’hemeroteca perquè ningú ho va recollir, oi?).

Portem més de trenta anys amb barbes, calves, panxes, corbates… i sempre s’ha parlat de la saviesa i continguts polítics. Ara s’insulta, ridiculitza i es parla del pentinat i la roba, negant-nos el saber. I, paral·lelament, anaven agredint, violant, matant dones, víctimes de la violència masclista. Fa uns anys parlaven de les denúncies falses, quan es va desemmascarar el fals argument es va destapar la veritable cara de la misogínia patriarcal. Ara ja les barbaritats arriben a extrems del delicte, tornen enrere, a èpoques fosques, en l’argument però hi ha lleis que no ho permeten (i incomprensiblement no s’apliquen): insults misògins, menyspreus i ridiculització a qui es porta la criatura al congrés, arguments simplistes i agressius contra la violència masclista, comparació estúpida del masclisme i el feminisme (quan es vol dir femellisme! m’encurioseix enormement que persones que diuen ser de gènere masculí s’incloguin en el masclisme i el defensin tan aferrissadament), personatges que ocupen espais de dones sota una pretesa igualtat per catapultar-se políticament…

Tot plegat per construir un país nou. Quan la meritocràcia és l’excusa. Quan la formació es medeix per títols. Quan el talent és considera segons els passadissos que es fan… les dones quedem fora, això està clar!. 

S’ha utilitzat la meritocràcia com a argument contra la paritat, sense reconèixer que els sabers de les dones no s’inclouen en la mesura del talent. S’ha negat el valor de les aportacions de les dones. Només es valoren els títols, les propietats i els diners, les hores dedicades a la presencialitat en el treball, en les reunions, en els actes (que es fan en horaris impossibles per a conciliar). S’argumenta a favor de la igualtat des de la desigualtat sense posar mesures per a l’equitat. Si la societat no es construeix amb tots els sabers i exclou les dones, quina societat es vol construir? Reflexionem sobre el que ha passat per a seguir endavant. Hi ha govern (amb una paritat a la baixa i sempre considerant que el percentatge mínim, el 40%, és el de les dones) ha de desenvolupar polítiques per a la desconnexió i per a la reconstrucció dels drets, ha de desenvolupar lleis de drets (LGTB, Igualtat) i dotar de recursos aquelles que en necessiten molts encara (com les dedicades a eradicar la violència masclista, o el desenvolupament del reconeixement de la monoparentalitat que havia iniciat la llei de famílies, per dir-ne algunes), ha d’aplicar una perspectiva real de gènere que aculli també a les dones. Tenim un govern que té molta feina i al que demanem canvis necessaris, que en són molts.



Publicat dins de articles, feminisme, Govern de la Generalitat, Independentisme, Violència masclista | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Les dones construïm, es construeix amb nosaltres?

Parlem de tu, Alan

942d357e_o

Ahir l’associació Chrysallis va penjar una nota terrible: L’Alan, un adolescent de 17 anys -que estrenava document d’identitat amb el sexe que sentia i que no li havia estat reconegut fins fa poc- havia decidit posar fi a la seva vida. L’Alan no havia aguantat la pressió social i escolar, no havia pogut malgrat l’escalf de la família, el suport d’algunes persones de l’institut i de l’entorn, malgrat tot no havia aguantat. D’entrada em quedo enfonsada, sense paraules, amb ràbia i dolor infinit. 

Quants cops haurà hagut de rebre per decidir que no pot més? Penso, des d’ahir, tant en l’Alan i, sobretot, en la seva mare i en lo dur que és quan, com a mare, no saps coma actuar per donar la felicitat, perquè la felicitat no es dona. Pots posar les bases, pots donar les eines, però no pots donar la felicitat. I penso…com es deu sentir la mare, el pare dels qui han assetjat? I qui ha assetjat és conscient del mal causat?

El bullying escolar no és un tema menor, tot i que afecta els i les menors -un col·lectiu amb el que tothom s’atreveix a fer, dir i reformar lleis d’educació sense tenir-los en compte-. La LGTBfòbia mata, tenim una llei per desenvolupar i tota la consciència per prendre. La transfòbia mata. Perquè una llei s’entesta en dir que la disfòria de gènere és una malaltia psíquica mentre la transfòbia no? Sentir-te diferent a com et marquen no mata, la transfòbia si, així doncs que és la malaltia? La transfòbia, com a tal, és una malaltia social, una malaltia d’odi i és responsabilitat de les administracions i la societat acabar amb això.

Moltes i molts han patit de forma diferent aquest odi, aquest cop l’Alan no ha suportat més dolor, ara que ja ho tenia a tocar, però sabia que seguiria sense ser fàcil, no és fàcil viure i que et marquin els que t’odien. Podem posar exemples terribles i recents en les declaracions de destacats membres de l’església catòlica -que diu defensar la vida- o de l’assassinat de persones lgtb en mans de règims integristes -que diuen defensar l’islam-.

És tan dolorós l’odi que no deixa ser, que no deixa respirar… Alan, et recordarem. La teva mirada neta (quin mal fan ara aquests ulls, quant dolor), també el teu dolor i les teves ganes i desitjos. Ens ajudarà a seguir lluitant perquè no torni a passar, perquè malgrat la indignació  i el dolor i els desenganys i l’ensorrament anímic lluitarem perquè no torni a passar i s’acabi la discriminació i l’assetjament. Seguirem lluitant per poder ser i sentir-nos lliures.

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses, parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo
“.

-Miquel Martí Pol-

Publicat dins de LGTB, Violència masclista | Etiquetat com a , , , , , , | Comentaris tancats a Parlem de tu, Alan

Una feina de debò

un trabajo de verdad

Un trabajo de verdad explica la realitat de molts i moltes joves avui dia, tot i tenir ja dos anys de vida. L’autor, Alberto Madrigal, fa un relat que té aspectes biogràfics del seu pas al món del còmic i dels desitjos vitals no marcats.

Javi – poder l’alter ego de Madrigal- emigra, com tants d’altres, a  Berlín i ho fa deixant una feina segura per poder dedicar-se al còmic. Allà estarà sol, sense feina i sense saber l’idioma. Anirà trobant gent que l’acull i l’ensenya a sobreviure mentre intenta fer-se camí. No serà fàcil i la necessitat el collarà. Sentir-se fora de tot, sense res el fa desitjar un cert retorn. Trobar una feina “de debò” és, ha de ser l’objectiu? Treballar per viure o viure per treballar? Deixar els somnis enrere o convertir-los en hobby o en sobre treball?

El protagonista afirma: “Para esto sirve el dinero. Para desayunar fuera, no para comprar una casa” una realitat per a moltíssima gent, una reafirmació de la realitat i una manera de deslligar-se de tot allò que ens subjecta a la norma social.

Publicat dins de còmic | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Una feina de debò

Arrugues

arrugas

Persones grans, residències, demència senil, petites discapacitats alzheimer. La relació amb la família, descoberta d’altres com tu, viure de records, no recordar el que fas… d’això en parla Arrugas, un còmic de Paco Roca.

No és fàcil escriure sobre la degeneració neuronal i la davallada física, sobre la institucionalització i l’abandonament familiar, sobre les noves amistats en un entorn aliè i que és difícil fer teu i amb l’amenaça vital que tot anirà a pitjor.

Per moltes i  molts de nosaltres aquesta és una vivència en tercera persona o com a acompanyants i testimonis de la mare, el pare, la tieta… sent conscients que possiblement ens arribarà una situació semblant.

Paco Roca narra i il·lustra tot això amb una sensibilitat exquisida i una empatia enorme. Roca ha fet una immersió en diferents situacions, sabent recollir la diversitat de temàtiques, problemes, solidaritat i desitjos de la gent que es fa gran i que recorda i oblida alhora.

No és fàcil escriure -i dibuixar- sobre allò que no és central, que ja no és productiu i es considera amortitzat per la societat capitalista i fer-ho des del reconeixement, l’empatia. Aquelles persones a les que mirem i veiem el que eren i no pas el que són i no sabem com acollir-les. No és fàcil viure-ho ni fàcil d’explicar. Fa un temps parlava al bloc d’aquest tema a partir dels versos de Sònia Moll que ens parlaven: “Torno a enfilar mentides blanques/Mañana, mamá, mañana―/ mentre embotones i desembotones/ el mateix trau de la camisa/ una vegada i una altra/ sense mirar-me./ I oblides l’alumini blanc/de les finestres d’avui,/ que només s’obren endins.” Tot torna, també els records, també la necessitat de parlar-ne, també la necessitat que es faci visible allò que també resta invisible amb l’edat.

Gràcies Paco Roca!

Publicat dins de còmic | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Arrugues

Cleveland

pekar

Cleveland és una ciutat amb una història que representa moltes altres ciutats. La seva història pot semblar-se a la de Detroit. Dues ciutats que es funden a la riba d’un riu, creixen, es desenvolupen, floreixen i poca poc van disminuint. Ciutats obreres, industrials, grises i poc conegudes, malgrat ser el centre econòmic, social i cultural durant anys.

Cleveland és el títol de la novel·la autobiogràfica de Harvey Pekar, un clevelander crític, i un dels referents del còmic alternatiu a Estat Units. Aquesta novel·la gràfica va signada per ell i ha estat  Joseph Remnant qui l’ha il·lustrat. Pekar va treballar amb ell en l’obra fins la seva mort.

La primera frase del còmic és “Si, hubo muchos dias buenos…” a partir de la qual Pekar fa un recorregut sobre la seva vida. Una visió crua de la seva realitat i el seu entorn, de Cleveland i d’Estats Units, de l’economia capitalista i el seu desenvolupament i declivi. Una visió no gaire optimista de la seva societat, les seves relacions, la seva vida.

Pekar ens fa viure Cleveland, i ho fa des de un apassionament emmascarat de desídia. És un clevelander, mai va emigrar de la seva ciutat, estava lligat a ella i, malgrat tot, ho fa des de la crítica. Parla de la puixança i decadència de la ciutat des de la seva creació fins que ell la va viure i hi va créixer, estimar i “triomfar“, de fet, no se sent un triomfador, se sent un excèntric, com creu que ho és Cleveland, una ciutat fora del centre, malgrat ser la capital del comtat de Cuyohaga.

Ens parla de la caiguda dels serveis, dels barris, de l’augment del racisme i la segregació, de la davallada de la classe mitja i obrera… però també de la vida cultural, dels emprenedors (bàsicament John Zubal), les seves amistats, amors, passions, llibres, música… tot allò que estima, la seva plataforma de salvament.

Malgrat tot , la visió és pessimista, no deixa gaire espai, Pekar acaba el seu relat dient “Algunos dicen que traerá BONANZA a la ciudad. Ya me gustaria verlo

Publicat dins de còmic | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Cleveland

La dona rebel

la-mujer-Rebelde-portada

Vaig llegir fa molts anys, alguns dels capítols de la sèrie Odio, un còmic protagonitzat per Buddy Bradley, una mena d’alter ego del dibuixant Peter Bagge, que utilitzava aquell còmic per introduir la seva autobiografia, si més no alguns tocs. Llavors deien que Bagge era un dibuixant grunge, més tard en van dir indie. En tot cas és una icona del còmic alternatiu als Estats Units.

Ara, anys més tard, he llegit La mujer rebelde, la historia de Margaret Sanger i m’he quedat sorpresa. Poder perquè no he seguit de prop Bagge i, també, perquè no coneixia Sanger. Del Bagge pasota, agre, descurat i divertit que traspuava odi social passo a llegir un Bagge compromès clarament, amb el dibuix de la biografia d’una de les dones més significatives del segle XX a Estats Units. És un canvi de registre però és coherent amb la biografia vital i professional de l’autor. Una dona rebel, una mare diferent, una militant de la salut sexual i reproductiva, una socialista compromesa, poliamorosa, potent, arriscada, valenta… una vida plena de problemes i èxits, de lluita i seducció que Peter Bagge explica sense descans i amb passió una vida dedicada als drets de les dones a la vida digna i a una salut sexual i reproductiva controlada per elles.

Bagge ens narra la vida de Sanger, d’una forma tan plena que arriba a angoixar, impossible desenganxar-se de la seva activitat i la seva lluita, impossible deixar de llegir el llibre. Transportar-se a aquells moments en que la classe obrera moria per manca d’espais higiènics, per malalties del tot evitables, les dones, a més, morien per una mala salut sexual i un estrès reproductiu que les esgotava. Sanger va dedicar la seva vida a combatre aquesta situació i a donar eines per millorar-la.

Una dona ben relacionada, apassionada i apassionant, Sanger va viure aquells anys en que podien prohibir els seus discursos per indecents i així ho recorda la portada. Les paraules d’una dona rebel són paraules perilloses per l’stablishment; les paraules de les dones són perilloses pel sistema capitalista i patriarcal.

Publicat dins de còmic | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a La dona rebel

Entrevista a Maria Khan

Maria_Khan

Entrevista publicada a La Independent

Maria Khan és el nom artístic de Maria Popova. Una cineasta que va néixer a Bulgària i ha dirigit diferents documentals sobre el Col·lectiu LGTB a Catalunya. Alguns d’ells han estat reconeguts i premiats a nivell internacional.

Treballar en cinema no és fàcil, com són els teus orígens professionals?

Vaig començar els meus estudis cinematogràfics a Bulgària, però després d’un any vaig decidir ampliar els meus horitzons i viatjar a Madrid, on vaig estudiar Direcció de Cinema i Realització de Televisió a l’Escola TAI. Em vaig graduar amb el curtmetratge “La Sagrada Família” i després de diversos treballs realitzats tant per al món publicitari com per al televisiu vaig dirigir el meu primer documental independent “Iguals” que tracta sobre les festes de l’Orgull Gai. Vaig seguir amb altres treballs independents al mudar-me a Barcelona, entre ells el llargmetratge experimental “FiliusNullius” i el pilot de sèrie de televisió “Alkiler.com”. Sempre he buscat el balanç entre els temes d’actualitat, la crítica social i el sentit d’humor.

Tens una experiència cinematogràfica basada en continguts clarament LGTB, ¿com vas començar a treballar explícitament en això?

La meva intenció no va ser “encasellar-me” dins de les obres amb contingut LGTB, però d’una o altra forma certs aspectes del col·lectiu sempre m’han cridat l’atenció. La sexualitat i la identitat de gènere formen part dels fonaments de la nostra societat tal com la coneixem. Tenia la necessitat d’explorar els processos que ocorren en l’àmbit de les persones que ens sortim de la heteronormativitat patriarcal. Vaig tenir sort de conèixer i treballar amb l’Associació Grup d’Amics Gais, Lesbianes, Transsexuals i Bisexuals – GAG amb qui hem tret molts projectes audiovisuals endavant i hem creat debat dins i fora del col•lectiu (entre ells “Vides Transsexuals”, “Les Persones Grans LGTB “, la campanya de sensibilització” No discriminis “).

Els teus documentals recullen testimonis importants de vides fora de l’armari, ¿com ho vius darrere de la càmera?

Mai he hagut de parlar de la meva vida fora de l’armari davant d’una càmera, però suposo que el fet d’haver realitzat projectes queer i/o LGTB fan “sospitar” el meu orientació sexual. No li he donat massa importància, excepte al meu país d’origen on malauradament l’homofòbia continua sent una amenaça important a nivell social i estatal i on la majoria de la gent del col·lectiu mai arriba a sortir de l’armari del tot.

“Vides Transsexuals” ha estat un dels teus films més destacats i premiats, amb testimonis de protagonistes que fan aportacions sobre un tema que, al 2011, quan vas acabar el film, no era un tema central en el debat del moviment LGTB i era només un inici tímid del debat social.

El nostre objectiu va ser precisament parlar d’un tema “marginal”, invisibe, incòmode com és el tema de la identitat de gènere, transsexualitat, transgènere, persones trans … El vocabulari segueix sent tema principal dins de la “T” en LGTBI. Les protagonistes del documental comparteixen tant experiències personals, com opinions més generals sobre la transfòbia i el necessari per lluitar contra ella. Les persones que van participar en el documental vénen d’àmbits diferents, les seves conviccions no sempre coincideixen, tampoc tenen la mateixa edat ni origen. L’important va ser buscar punts en comú i punts oposats per crear polèmica i d’allà donar visibilitat. El que no es veu no existeix, si no parlem sobre el que som deixem d’existir.

Creus que pots ser considerada la directora que dóna veu al col•lectiu LGTB, o només part del moviment que vol expressar-se?

Donar veu al col·lectiu LGTB és una tasca massa complicada. El que necessitem ara més que mai són moltes veus diverses per poder coexistir. En el meu cas, considero que expresso la meva visió única i peculiar sobre assumptes que m’interessen i d’altra banda em involucren personalment. El meu objectiu mai va ser plantejar “veritats absolutes” o pretendre que sóc la veu d’un col·lectiu tan gran com és el LGTB. El que m’interessa és que la gent es faci preguntes, que es surti d’allò que estableix, que qüestioni la societat, que es qüestioni a si mateixa i sobretot que s’ho passi bé, encara que sigui mentre duri la pel·lícula.

Estàs a punt d’estrenar un nou treball “Lluitadores”

Sí, “Lluitadores” és un documental sobre les lesbianes majors que vam gravar a Barcelona el 2015. Comptem amb la participació de figures importants que han participat en la lluita feminista i LGTB, des dels temps de la dictadura franquista fins ara. Les lesbianes sempre han patit una doble discriminació, per ser dones i per ser homosexuals. Les dones lesbianes majors per tant, són víctimes de encara més prejudicis i per defecte, invisibilitat. És hora d’acabar amb això i trencar amb els tabús que han hagut de patir durant tota la seva vida, veient com la polítiques canvien, però sent testimonis del component misogin en la societat que ha seguit evolucionant. Cal parlar clarament sobre assumptes “incòmodes”, com la sexualitat de la dona lesbiana gran, l’opressió masclista i la tornada a l’armari a les residències per a gent gran. Són només alguns dels temes de “Lluitadores” on per altra banda, no falta el sentit de l’humor i el missatge positiu, imprescindible per seguir “lluitant”, darrere i davant la càmera.

Publicat dins de Entrevistes | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Entrevista a Maria Khan

Viure, un accident

thumb_474__4

Article publicat a El Periódico

Diu un dels meus cantants preferits, un poeta, un mestre de la glosa, que “viure és un accident” que sense pensament en moviment, un pensament no conformista la vida no val res. Que estem de pas i cal acceptar-ho i mullar-se.

I que fer quan el pensament corre massa i tot va tan ràpid? Com viure sense accidents en una societat conformista i conformada? plena de normes, de regles, de simbòlics excloents? Com creure en el que et diuen sinó és possible creure en el que no ets, si simplement no et sents part i mires… i tot et porta lluny.

Com sentir-te bé quan tants homes pensen que un assassinat masclista (un de tants, un dels habituals) no ha de ser punible si es dóna en la parella o que és equiparable a la violència que les dones infringeixen als homes (on? quan? quina? com?).

Com sentir-se part, quan et miren milers d’ulls de persones que fugen de la guerra i només som capaços, capaces, d’apartar la mirada davant la incapacitat de sostenir-la i de mantenir que la vida és digna.

Com ser capaç de sentir-se feliç quan el futur s’acosta en falsos acords a París, fruit de cimeres falaces, indignes, antihumanes. Com ser feliç quan hi ha gent que sent satisfacció matant, torturant animals negant-los el dret a la vida. Com ser capaç de mantenir-se dignament en aquest món quan els mateixos que maten, (han matat) torturen, (han torturat) fan discursos radicals a favor de la vida d’un no-nat malgrat la mare. Com ser capaç, simplement capaç, de seguir mentre desnonen milers de persones i especulen amb les seves llars; quan empresonen les mares que roben per donar de menjar i recompensen els corruptes i els que s’enriqueixen amb la misèria.

Com ser capaç, simplement, de sentir sense fugir. I fugim, ens refugiem en un món paral·lel, ple d’amor, d’amistat, de felicitat. Un món que dura poc i que ens protegeix davant del no-món, dels no-llocs, de la no-humanitat on volen situar-nos.

Ser capaç de sortir-ne, amb propostes, amb compromís, amb idees de canvi real. Els processos i els països no són possibles sense canvis reals, sense construir dignitat. Les persones, la humanitat, no és possible sense compromís, sense coherència, sense dignitat. Ser capaç de sortir-ne i lluitar pel futur, ni que sigui quan anem de pas.

YouTube Preview Image

Publicat dins de pensament polític, Quí sóc | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Viure, un accident