Xoc de trens o joc de frens? Referèndum a la vista

Article publicat a Crític

Els darrers anys, les reivindicacions nacionals de Catalunya han estat interpretades, metafòricament, com un xoc de trens amb l’Estat espanyol, però darrerament hi ha qui fa un símil amb les carreres cap a l’abisme que fan dos cotxes a tota velocitat, en què un dels dos, o tots dos, frenarà abans de caure. Aquest article vol aportar una visió de l’evolució política dels darrers anys a Catalunya. No vol fer un repàs històric exhaustiu ni tampoc intenta l’objectivitat –que entenc que no existeix en la informació–, sinó reflexionar en veu alta sobre el que s’ha esdevingut, analitzar allà on l’actualitat ràpida i convulsa ens situa i també saber cap a on realment estem avançant.

25 anys abans

El 29 de juny va fer 25 anys d’una operació policial sense precedents contra l’independentisme català. Els Jocs Olímpics eren a tocar i el que havia de ser una oportunitat va convertir-se en un malson per a un independentisme que, llavors, era lluny de ser hegemònic. El silenci de molts mitjans va fer possible que les detencions, fins a unes 60, i les tortures que patiren una part important de les persones detingudes quedessin al marge de l’alegria olímpica. Barcelona era el centre del món i res aigualiria els Jocs: ni les protestes, ni les detencions, ni les tortures, ni els independentistes.

Aquell independentisme, anomenat independentisme combatiu, era en aquells moments un projecte minoritari, amb una clara estratègia i un poc dicotòmic: o tot o res, la independència era revolucionària en si mateixa. Tot i que aquell plantejament ha anat creixent i desenvolupant projecte polític, també l’independentisme ha deixat de tenir aquest plantejament i ha passat a mostrar-se com un projecte més transversal. Podríem dir, sense fer-ne categoria, que hem passat d’un independentisme revolucionari i minoritari a un independentisme més quotidià i hegemònic, tal com demostren les enquestes.

No es tracta de posar sobre la taula la dicotomia de quina és la via vàlida, però després de més de 35 anys de militància independentista crec que és bo analitzar l’anomenat procés des d’una perspectiva més àmplia de la que ens donen els ràpids i successius esdeveniments dels darrers 5 anys. Fer una anàlisi de mirada tan curta seria injust i, alhora, una fal·làcia. L’independentisme creixia però, ni de lluny, era majoritari, la mateixa Crida només feia una tèbia reivindicació de l’autodeterminació com a lema central i l’independentisme de l’entorn del Moviment de Defensa de la Terra era l’únic referent que podia mostrar allò que realment s’esdevenia, però Garzón i l’Estat no van deixar que ningú els desemmascarés.

No estem parlant d’un projecte independentista únic i inamovible, tampoc de projectes antagònics en molts casos; estem parlant d’objectius comuns i dissensions importants. D’espais de trobada entre projectes independentistes però també d’espais compartits amb altres projectes socials. Estem parlant d’un projecte divers i, per tant, complex que ens han volgut “vendre” com a tapadora i, també, com a simple.

L’Estatut i el dret a decidir

Continua llegint



Publicat dins de articles, Govern de la Generalitat, Independentisme, pensament polític, Reforma estatut | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , | Envia un comentari

L’orquestra

Article publicat a Nació Digital

El 10 de juliol del 1992 es va emetre el darrer programa radiofònic dirigit per Jordi Vendrell, L’orquestra. Vint-i-cinc anys després, recordem aquell final que coincidia amb els Jocs Olímpics de Barcelona i les detencions, i tortura, d’independentistes catalans.Era aquell un espai de tertúlia en què es respirava llibertat. Crec, humilment, que la fi del programa també va suposar la fi, durant molts anys, d’un model de ràdio i de fer ràdio, d’un model de periodisme.

En aquella darrera tertúlia hi van participar Josep Maria Terricabras, Modest Prats i Josep Morgades, i parlaren, molt, molt clarament, de com s’estaven duent a terme aquelles detencions, a qui afectaven, i de les tortures practicades. De fet,L’orquestra tancava barraqueta arran de la censura, era un preu polític. Deien llavors, citant Gregorio Morán, “el preu de la transició és perdre la memòria“. I amb aquell programa es perdia la memòria i la veu.

Aquella darrera tertúlia havia de ser el penúltim programa de temporada,però la claredat amb què es parla de les detencions, les reflexions sobre la transició, la comparació de l’actuació contra l’independentisme del govern del PSOE amb la repressió franquista… van provocar les queixes d’un membre de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) i van cessar immediatament l’emissió del programa. Jordi Vendrell, que era líder d’audiència, no va tornar a tenir cap programa diari.

Continua llegint



Publicat dins de articles, Independentisme, Mitjans de Comunicació | Etiquetat com a , , , , , , , , | Envia un comentari

Educar en la desobediència

Article publicat a Directa

Les famílies, les escoles eduquem o ho intentem. Eduquem persones (que no personetes!) que van descobrint el món, sovint un món que els nega drets, sovint un món que no els té en compte. Sovint eduquem amb poques eines o amb paràmetres equivocats. Com eduquem la diversitat? Com consolidem les diferències com a fortalesa i no com a problema?

Les nenes i els nens són éssers incòmodes, inoportuns, incansables. La societat adulta no entén les seves demandes, les seves reaccions, les seves necessitats. Massa cops no sabem interpretar un plor, una agressió entre iguals, una rabieta, la timidesa, els silencis, no sabem. I la ignorància ens porta a ensenyar-los a obeir, a ensenyar a pensar en paràmetres adults, a ensenyar a callar, a estar quiets, a no preguntar quan no toca, a no pensar per si mateixos avançant-nos als desitjos, les necessitats i els perills que la vida els ofereix.

Eduquem en estàndards, malgrat la literatura pedagògica, malgrat el progrés educatiu, malgrat les aules diverses, malgrat que els canvis socials no sabem com abordar la diferència, com donar-li espai i mirar-la en positiu.

Continua llegint



Publicat dins de articles, Educació, feminisme, pensament polític, Polítiques familiars | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Envia un comentari

40 anys després

Foto: Colita

Article publicat a Dones en Xarxa

El 26 de juny del 1977 es va portar a terme la primera manifestació de lesbianes, gais, i transsexuals (el que després ha esdevingut LGTBI) a l’estat espanyol. Va ser a Barcelona, a la rambla i la convocatòria la va fer una organització que s’havia creat pocs anys abans, en ple franquisme, el Front d’alliberament Gai de Catalunya (FAGC).

40 anys després els avenços són evidents i els drets de les persones LGTBI han anat esdevenint reals. Des de la persecució que feia la dictadura de les persones LGTBI, via llei de perillositat social fins a l’aprovació i desenvolupament de la llei 11/2014 per a garantir els drets de les persones LGTBI i contra la LGTBIfòbia han estat moltes les demandes i reivindicacions, moltes les vides marcades i moltes les celebracions. Quaranta anys després seguim al carrer per seguir reclamant drets reconeguts i que van sent cada cop més reals.

Continua llegint

Publicat dins de articles, feminisme, LGTB | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a 40 anys després

Omplint els carrers

Foto: Colita

Article publicat a Mèdia.cat

Fa 48 anys Nova York era testimoni de l’inici de les lluites i reivindicacions LGTBI al carrer. A partir d’unes detencions al bar gai Stonewall Inn, les persones LGTBI sortien al carrer per manifestar el seu rebuig i reivindicar els drets de ciutadania. A partir d’aquests fets el 28 de juny es va instituir com el dia per l’alliberament de les lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals. Aquest 28 de juny, dia per l’alliberament LGTBI, es commemora molt més que Stonewall. El 26 de juny del 1977 es va portar a terme la primera manifestació LGTBI als Països Catalans, en què 4.000 persones convocades pel Front d’alliberament Gai de Catalunya van sortir per la Rambla de Barcelona, exigint la derogació de la Llei de Perillositat social, entre altres demandes, encara les persones LGTBI eren perseguides legalment.

Durant aquest quaranta anys el col·lectiu ha seguit ocupant els carrers, no només el 28 de juny, no només els de Barcelona. El passat 17 de juny Lleida es va omplir de gent que donava color, que omplia de pancartes i lemes, de petons i reivindicacions. Com temps abans ho havia fet Ripollet, Girona, Vic o Berga. Ja no es viu a l’armari sinó que s’omplen els carrers.

Continua llegint

Publicat dins de articles, LGTB | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Omplint els carrers

Iniciativa i coratge

Article publicat a Nació Digital

Passejo pel meu poble i veig força locals tancats, d’altres que han canviat el negoci, i d’altres que estan fent noves obres.

Recordo el dia que vaig veure com una parella ensenyava a amistats i família,amb il·lusió, la botiga que obrien, d’això fa tot just fa poc més d’un any. No sé on són aquelles il·lusions. Aquella botiga ja no és seva, la van traspassar i han fet reformes, abans de tornar a obrir amb altres il·lusions.

Il·lusions per terra, formes de guanyar-se la vida, valentia per portar a terme projectes sense xarxa, podem dir que la gent fracassa quan un negoci es tanca? Es parla molt del fracàs com a experiència necessària. Es parla del reconeixement de les errades, de l’empenta per sobreposar-se i corregir-les. Quan recorro els carrers i veig botigues que han tancat, amb el cartell de «es lloga o es ven» o negocis amb el cartell de «es traspassa» o veig locals tancats fa temps que no han pogut reobrir i es pot observar cada dia la transformació que pateixen cap a la degradació… no estic del tot segura que sigui una opció positiva per a les petites (unipersonals o familiars en molts casos) i mitjanes empreses.

Continua llegint

Publicat dins de articles, Política laboral, Polítiques socials | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Iniciativa i coratge

Sumem i avancem

Article publicat a Nació Digital

El proper divendres 19 de maig el Pacte Nacional pel Referèndum (PNR) portarà a terme un gran acte en què mostrarà la feina feta els darrers mesos. El Pacte, nascut formalment el 23 de desembre passat, ha reunit en pocs mesos gairebé mig milió de signatures a favor d’un referèndum amb garanties, vinculant, efectiu i amb reconeixement internacional.

L’acte és un altre petit gran pas amb el qual el PNR ha propiciat pluralitat política, transversalitat social i una demanda unitària: el dret a votar. Malgrat les veus que mantenen la il·legalitat del referèndum, la voluntat política pel diàleg és l’única possibilitat d’acord, i la voluntat popular és la de votar.

Juristes, bisbes, sindicats, món empresarial, entitats socials, món cultural, entitats de dones, associacions diverses d’arreu, el Barça, les mocions a les universitat públiques… El PNR ha aconseguit la suma d’una majoria social que demana el dret a votar, en qualsevol sentit però votar. Malgrat les discrepàncies polítiques, la unitat al voltant del referèndum és absoluta.

L’acte de divendres vol ser l’altaveu, la difusió de la feina feta, la mostra que visibilitzi aquesta unitat, aquesta pluralitat i transversalitat política i social que és, també, la que viu el país.

El reclam a l’Estat és cada cop més fort i majoritari i obté el silenci per resposta. El mes de febrer l’executiva del PNR va adreçar al president del Govern espanyol una carta en la qual esposava els objectius del Pacte i demanava diàleg: silenci. També es va adreçar una carta  a partits i grups parlamentaris estatals, PP, Ciutadans i PSOE: silenci. És el silenci la resposta? El diàleg és l’única via possible.

Perquè, és il·legal la voluntat popular? No són les lleis una resposta a les necessitats, les demandes d’allò comú? Són les lleis les que han d’estar al servei de les persones o les persones sota el pes de la llei? En una situació de conflicte les lleis han de posar els instruments per a resoldre’ls dialogant, aquesta és l’essència de la democràcia. Oposar les lleis a la voluntat popular de diàleg i d’expressió per la via del vot només forma part d’altres sistemes que imposen un ordre establert inamovible per sobre de voluntats i persones.

Divendres 19 de març tornarà a haver-hi un clam propiciat des del Pacte Nacional pel Referèndum. Cal insistir: és un espai que uneix voluntats, que suma suports, que recull propostes de forma àmplia i participativa en la construcció de propostes democràtiques i de llibertat.

Publicat dins de articles, Govern de la Generalitat, Govern del Regne d'Espanya, pensament polític | Etiquetat com a , , , , , , | Comentaris tancats a Sumem i avancem

El teu dia

Foto de Mar Llop

Article publicat a mèdia.cat

Quan formes part d’una part de la població que és “teòricament” la no discriminada sovint penses poc en aquelles persones a qui discriminen sinó hi ha elements sensibilitzadors. Dic teòricament perquè el subjecte polític estàndard: home, adult, heterosexual, blanc i propietari cada cop s’evidencia més com una fantasia del patriarcat.

Com deia, i recupero el fil, que sense sensibilització, sense visibilitat, aquelles persones que surten de l’estàndard, de la moral normativa, creixem als marges. És per això que els dies internacionals prenen sentit. Sovint alguns s’exclamen: “per quan un dia internacional de…” pels qui no calen, no són dies de festa sinó dies reivindicatius, de visibilitat, de sensibilització social.

Dies com el 8 de març, dia internacional de les dones, la majoria social que no hem assolit la igualtat real, que seguim sent agredides, abusades, traficades, assassinades, que seguim al marge de les estadístiques i que construïm  les nostres xarxes de supervivència. Una majoria social que viu al marge segons el model. El 26 d’abril, el dia de la visibilitat lèsbica, que vol  fer visibles les lesbianes en la doble discriminació per ser dones i lesbianes. El 17 de maig, dia internacional contra l’Homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia que commemora el dia que l’OMS, l’any 1990, va eliminar  l’homosexualitat de la llista de malalties mentals i té com a objectiu sensibilitzar la societat contra la discriminació de les persones  LGTBI.

Sovint aquests dies et recorden els teus privilegis dins de l’heteropatriarcat, en tot allò que t’acosta al subjecte estàndard. Dies que et recorden que a tu, possiblement, no et cal dia per moltes coses i que el que cal és que els 365 dies de l’any siguin dies possibles per aquelles persones que només tenim un dia de visibilitat.

Sovint els mitjans no ajuden, ajudem, a aquesta visibilitat, a aquesta sensibilització, a trencar aquestes normes morals, social i polítiques que resten drets de ciutadania a persones que comparteixen amb nosaltres el veïnatge.

La propera setmana, el 17 de maig, es commemora, un any més el dia internacional contra l’Homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia que se centra en la diversitat familiar “Love makes a family”, l’amor fa la família, és l’únic que fa la família sigui com sigui i si, segueix fent falta que es reivindiqui.

Publicat dins de articles, feminisme, LGTB | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a El teu dia

Visibles i iguals

Article publicat a Dones en Xarxa i Catalunya Plural

El passat 26 d’abril va celebrar-se el dia de la visibilitat lèsbica. Una jornada reivindicativa que se celebra arreu i que pretén posar les dones lesbianes al centre. Un dia que hauria de ser tots ells dies i, malgrat tot necessari, perquè mai hauria d’invisibilitzar-se una forma d’estimar.

Visibilitzar-se per tenir els mateixos drets. A hores d’ara podem fer un petit balanç d ela visibilitat reclamada. Es van portar a terme actes diversos: festius, culturals i reivindicatius. Pocs mitjans van fer-se ressò més enllà de l’anècdota. Un vídeo que, simbòlicament, mostrava l’amor lèsbic davant la moreneta va ser el que va centrar l’atenció dels mitjans. Només un acte local, una petonada a Sant Cugat, va ser recollit pel mitjà local de referència. Alguns digitals, alguns articles d’opinió, els digitals del moviment LGTBI… La resta, els grans mitjans,  el rave per les fulles.

Això em porta a un article de fa molts anys enrere “Niña-muerde-perro (o de por qué no existe el lesbianismo)”, publicat a la revista “Nosotras (que nos queremos tanto)” l’any 1986, editada por el Colectivo de Feministas Lesbianas de Madrid en el que es desenvolupa una anàlisi de la negació que el sistema heteropatriarcal fa del lesbianisme. 31, trenta-un, anys després seguim reclamant, reivindicant-nos visibles.

L’amor trenca normes? Uns anys abans de l’article el Front d’Alliberament Gai de Catalunya proclamava en un lema “Trenca la norma. Estima com vulguis”, un lema històric que ha estat al capdavant de les reivindicacions. Els avenços han arribat (tot i que queda molt per fer) però, les lesbianes som visibles? Tenim els mateixos drets?

Les dones que es reivindiquen subverteixen l’ordre del sistema, perquè som la majoria social però no formem part de la majoria dominant. Existeix un ordre simbòlic heteropatriarcal que es veu amenaçat per les reivindicacions d’igualtat de drets reals, el canvi de rol social de les dones és, en si mateix, transgressor, la reivindicació de l’amor, i el sexe, entre dones transgredeix i molesta l’ordre establert. És per això que s’invisibilitza les dones, és per això que es nega el lesbianisme, és per això que no som noticia més enllà de l’anècdota o el comportament no normatiu. Formem part de la pàgina de successos: la fugida de la parella de dones de Turquia, l’assassinat d’una de les membres d’una parella lesbiana… o bé de les pàgines de societat: famoses lesbianes o petons fugaços als escenaris. O som marginals o som espectacle. Però les dones lesbianes no volem ser marginals encara que creixem als marges.

L’heterosexualitat és pressuposada i, per tant imposada, obligatòria, per a les dones. És, a més, una heterosexualitat androcèntrica sense tenir prou en compte la sexualitat de les dones, una sexualitat negada doblement en els cas de les lesbianes.

Visibles i amb igualtat de drets, aquesta és la petita i gran reivindicació pendent per a les lesbianes. La tan glorificada “normalització” de les persones LGTBI és per a les lesbianes un repte pendent, una necessitat vital.

Publicat dins de articles, feminisme, LGTB | Etiquetat com a , , , , , , | Comentaris tancats a Visibles i iguals

A chantar m’er de so qu’eu no volria

Foto @CarmePorta 2017

Article publicat a La Independent

El títol pertany a una cançó de la Comtesa de Dia, dama occitana i trobairitz de qui ens han arribat alguna cançó sencera.

Les trobairitz cantaren l’amor al segle XII i posaren l’amor al centre de la política mentre alguns dels trobadors posaren el desdeny. A Catalunya alguns trobadors foren senyors que cantaven amb ràbia els seus enemics, mentre que les trobadores, cultes dames, des dels seus castells parlaven d’amor i de desig i ho feien tancades, malgrat ser referents i obrir un joc amorós fora de les normes socials i de la unió matrimonial.

Molts segles, noves normes i una altra manera de viure l’amor però  seguim preses dels mites amorosos que ens mantenen al castell a algunes, a l’armari a d’altres.

Estimar és part de la vida, com estimar és part del rol. Estimar per sobre de tot i d’una mateixa:

  • el pare i la mare, el quart manament es concreta en el cas de les dones en forma d’una entrega incommensurable.
  • els fills, les filles, una entrega sense mesura, passional, sang de la nostra sang.
  • l’home de la teva vida, que de forma evident ens converteix a totes en heterosexuals, sense possibilitat de tria i estimant-lo per sobre de tot i de tothom.

El rol que forma part de la nostra vida i de les fal·làcies del patriarcat que ens devora i invisibilitza. L’autoestima impossible perquè el menyspreu per les dones és tan gran que no podem estimar-nos a nosaltres mateixes.

Trencar aquestes normes socials provocaven, encara provoquen, viure al castell, viure a l’armari. Tancar l’amor per una mateixa, posar en dubte l’amor de mare perfecta, obrir horitzons a altres amors que no són els de per vida i, també, poder estimar altres dones sigui com a amigues, sigui com a amants.

Les nostres xarxes no són de caçera sinó de solidaritat, de suport mutu i cooperació. Les germanes no ens destruïm sinó que ens protegim, el feminisme trenca la norma que el rol del patriarcat ens dóna.

Els nostres amors no són eterns, hem trencat els motllos de l’amor romàntic que ens recloïa, però també hem obert les persianes perquè algunes desitgem  altres dones. Ser visible ha obert camins, ha fet possible anar agafades pel carrer, besar-se en públic, mostrar la felicitat compartida, encara que a alguns no els agradi i no ho vulguin permetre. I tot així seguim sent invisibles, el nostre desig segueix negat i amagat, nosaltres mateixes, les visibles, no ho som del tot.

Por, contradiccions i pes dels segles. Malgrat el temps, malgrat els canvis, les normes que ens retallen es regeneren i perviuen. Sense voler les hem interioritzat, sense voler marquen la nostra felicitat. Haurem de seguir teixint xarxes regeneradores d’estima i malls que enderroquin els murs interiors.

El 26 d’abril és el dia de la visibilitat lèsbica, un dia que moltes voldríem que no calgués però que cal: mostrar-se, etiquetar-se, fer-se visibles per què les coses canviïn, es reconeguin els drets iguals  des de la diferència. Ser visibles per què moltes perdin la por, per acabar amb la lesbofòbia social i la misogínia.

 

Publicat dins de feminisme, LGTB, Quí sóc | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a A chantar m’er de so qu’eu no volria