Un nou projecte

Neix La periòdicaTV, comença com a projecte que compartim amb la Fàb Llanos, companya de La Independent que és un projecte que compartim amb moltes més.

I hem volgut començar amb una sèrie d’entrevistes que encetem amb dues protagonistes: Carla Vall i Bel Olid. Dues de les protagonistes d’un procés obert i que seguirem desvetllant de la mà d’algunes d’elles, protagonistes centrals i actives.

Seguirem treballant en tots els projectes que hi érem, però hem volgut obrir aquest nou espai del que us anirem donant notícies.

Seguiu-nos!



Publicat dins de articles, Entrevistes, feminisme, Mitjans de Comunicació, pensament polític | Etiquetat com a , , , , , , , | Envia un comentari

Desobeir per avançar

Foto: GETTY

Article publicat al diari Jornada

Enguany fa 40 anys de la primera manifestació LGTBI a Catalunya. Enguany ha estat un any en què s’han vulnerat drets fonamentals i s’han retallat les llibertats. Ens diuen que la vulneració dels drets fonamentals es fa quan l’estat de dret està en perill, però la realitat és que no s’ha respectat l’estat de dret per defensar la unitat d’un país.

Que les lleis estiguin per sobre les persones diu molt poc de qui les executa. Les lleis han evolucionat segons les demandes i les necessitats socials; si no, encara viuríem en un estat teocràtic, no hi hauria drets laborals ni socials ni polítics. La fi de la segregació racial o la negació del dret a vot de les dones se sustentava en lleis que negaven drets i que van ser reformades, superades i desobeïdes.

No hi ha avenços sense desobediència. En la història tenim molts exemples: Rosa Parks, les sufragistes… Tenim exemples més recents i propers, com les dones de l’Aràbia Saudita, que han desobeït durant molt de temps la prohibició de conduir i, tot just ara, han canviat la llei que els ho permetrà. Les persones LGBTI han estat (i encara ho estem a 72 països del món) perseguides, agredides i negades sense drets iguals que reconeguessin la diferència, la desobediència i la visibilitat del col·lectiu. La lluita per canviar les coses i aconseguir drets totals de ciutadania ha fet que s’aconseguissin drets com els del matrimoni i l’adopció.

Caldria rememorar el que la filòsofa Maria Zambrano deia: «No es passa del possible a la realitat, sinó de l’impossible a la veritat.»



Publicat dins de articles, feminisme, Independentisme, LGTB, pensament polític | Etiquetat com a , , , , , | Comentaris tancats a Desobeir per avançar

Tinc un clavell per tu

Article publicat a Dones en Xarxa i Catalunya Plural

Berta Cáceres: “Usted tiene la bala… yo la palabra. La bala muere al detonarse, la palabra vive al replicarse”.

Rebo, suposo que totes rebem, milers de missatges per les diferents xarxes, en públic o privats. N’hi ha que difonen fakes claríssims, d’altres que s’han de desenmascarar. També hi ha bromes ofensives –d’aquestes les dones en rebem a milions- i d’altres que et fan riure. Alguns missatges inclouen opinions difícilment digeribles i d’altres que difondries a tothom.

Aquests dies no és fàcil per molta gent parlar sense una certa incomoditat, fins i tot crispació. Portem anys parlant d’un possible referèndum, amb posicions diverses, totes legítimes, i ara que el tenim davant se’ns fa visible la manca de diàleg, també les incomoditats de moltes que callaven i, sobretot, les misèries humanes, el que algú és capaç de fer en situacions de tensió.

El 20 de setembre el gobierno del estado va començar a actuar de forma desproporcionada contra la possibilitat que el referèndum es portés a terme el dia 1 d’octubre d’enguany. Ho ha fet amb força desmesurada i ho ha fet trobant al davant clavells i cançons. S’estan trepitjant drets fonamentals i troben resistència pacífica. Hi ha incidents, és clar, hi ha crispació, com no, però sobretot un munt de gent al carrer mostrant solidaritat, mostrant desacord amb l’actuació policial, exhibint desobediència sense més armes que la paraula.

Molta gent s’esperava la reacció de l’estat envers el que passava però la reacció social fa pensar en com moltes pràctiques feministes s’han anat estenent en la societat. Deia Hobbes “Acords, sense l’espasa són només paraules?” com controlar la violència quan cal parlar, quan cal dialogar i acordar per al futur comú?

El moviment feminista ha reflexionat molt i va emprendre el camí de la desobediència. Les dones, els nostres cossos, els nostres drets no poden ser patrimoni d’uns pocs, sempre homes, que des d’un govern o en nom d’una religió ens obliguen amb normes i dogmes a un comportament modèlic estàndard, sense deixar-nos ser lliures per ser.

Clavells contra amenaces, paraules contra repressió. No és la renovació del “Peace and Love” sinó una forma de resistència, una forma de desobediència que aposta pel futur i que em porta al cap les paraules de la lideresa assassinada a Hondures, Berta Cáceres: “Usted tiene la bala… yo la palabra. La bala muere al detonarse, la palabra vive al replicarse”.

La pràctica feminista és profundament participativa i democràtica, una pràctica que s’ha volgut invisibilitzar però que arrela en la societat. En aquests moments no podem permetre que se’ns deixi de costat perquè sense les dones res és possible, sense insubmissió no hi ha canvi possible i així ho han demostrat les nostres lluites pel dret al sufragi, pel dret al divorci, ple dret a l’avortament… compartir espais polítics en la construcció d’un futur comú que volem sense violència ni crispació.Que trepitgin els drets fonamentals ha de trobar resistència i el feminisme és exemple de resistència, la nostra experiència, la nostra força.

Aquests dies caldria recordar, també, el discurs de Clara Campoamor pel dret a vot de les dones: “Tenéis el derecho que os ha dado la ley, la ley que hicisteis vosotros, pero no tenéis el derecho natural fundamental, que se basa en el respeto a todo ser humano”, cal recordar-ho especialment per lluitar la força de les armes, per combatre contra la vulnerabilitat i la por. Repartirem clavells per que es posin als fusells.



Publicat dins de articles, feminisme, Independentisme | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Tinc un clavell per tu

Pràctica de llibertat

Imatge: Productes de la terra Cat

Article publicat a Nació Digital

Deia Joan Fuster: “La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica”. Avui, dia d’aturada de país, Catalunya ha donat mostra, un cop més en pocs dies d’aquesta pràctica.

La gent porta dies reunint-se, autoorganitzant-se, encartellant, defensant escoles i ho ha fet a favor d’un dret, el dret a decidir. Un dret negat i qualificat d’il·legal. Però també, després de la repressió -repressió que no violència, la violència ha estat unilateral- indiscriminada i desproporcionada dels cossos de seguretat de l’estat contra les persones que eren als col·legis electorals, la gent segueix organitzant-se i manifestant-se pels drets reconeguts i aixafats, pel dret d’opinió, de manifestació i contra la repressió.

La resposta ha estat pacífica i s’ha fet amb alegria i dignitat, gent que no pensava votar i va votar com a resposta a la repressió, demòcrates que veuen drets pels que han lluitat i que veuen trepitjats. També gent que no va votar i que porta penjada al coll banderes espanyoles que no poden suportar com agredeixen la seva gent, el seu poble.

El poble de Catalunya és un poble divers davant la uniformitat, unit davant la repressió, alegre front l’agressivitat, digne davant la violència. Hem respost com un sol poble des de la pluralitat de pensament i hem rebut la solidaritat del País Valencià, de la Catalunya Nord -que a més ens va custodiar les urnes- del País Basc,d’una part del poble espanyol: a Sevilla, a Madrid, amb mobilitzacions diverses i multitudinàries que denunciaven la repressió, el silenci i la manipulació informativa, la conculcació de drets bàsics. Mobilitzacions que compensen la balança del menyspreable “a por ellos” i que ens donen calidesa i obren escletxes a la llibertat.

Si, la llibertat, com deia Fuster, és una pràctica i tot plegat ho prova. Les persones ens donem la mà i ens manifestem pacíficament, aixequem les mans quan ens agredeixen i acollim les diferències que ens mostren respecte. I ho fem per sobre de lleis que interpreten i ens volen imposar, ho fem per sobre de manipulacions judicials que converteixen les víctimes en agressors, ho fem amb la solidaritat dels pobles. I el poble, els pobles, les persones d’orígens i idees diferents hem fet que la violència exercida contra nosaltres se’ls torni en contra, hem seguit sumant suports i s’han despertat consciències.

La seva resposta ha estat més repressió, més ràbia, més acusacions, davant la nostra alegria, davant el nostre respecte, davant els llaços solidaris i fraternals, i mentre el món ens mirava i ho mostrava. Serem lliures perquè ja ho estem posant en pràctica.

Publicat dins de articles, Independentisme | Etiquetat com a , , , , , , | Comentaris tancats a Pràctica de llibertat

Cap a l’1-O. Entrevista a Carme Forcadell, Presidenta del Parlament de Catalunya

Foto: Fàb Llanos

Entrevista publicada a La Independent

Entrevistem la Presidenta del Parlament en una setmana clau i dies abans que el referèndum per l’autodeterminació de Catalunya es porti a terme. Han estat anys de propostes i mobilitzacions. Han estat setmanes de debats i accions polítiques en que Carme Forcadell ha estat una protagonista indiscutible, ara ella ens ho explica en primera persona per a La Independent.

Vídeo de presentació

A partir del darrer debat parlamentari i la convocatòria del Referèndum, quin és l’ambient polític al Parlament i quin el treball que es desenvolupa?

És cert que l’ambient al ple va ser tens, fruit de les visions contraposades que hi havia. Però a fora de l’hemicicle això no és així, i les relacions són formals i correctes. En tot cas, donat el context, l’activitat legislativa és mínima fins després del referèndum. L’ambient és el propi d’una campanya de referèndum.

Com valora l’acció del Govern espanyol de les darreres setmanes. Quines són les accions que prendrà el Parlament en cas que no es pugui celebrar el referèndum tal com ordena fiscalia i el Govern central

M’hauria agradat que el Govern espanyol, davant una societat catalana que des de fa 5 anys demana un referèndum d’autodeterminació, hagués actuat com és propi de les democràcies avançades, com ho van fer els governs d’Anglaterra, o el Canadà envers un repte similar. Crec que el govern espanyol hauria d’haver acceptat acordar el referèndum. Malauradament, no ha estat així, i només hem rebut respostes judicials i policials que han vulnerat drets fonamentals.

Cal recordar que cinc dels set membres de la mesa hem rebut querelles; també els membres del govern; han amenaçat quasi 800 alcaldes; s’han prohibit actes polítics (a Catalunya i a diverses ciutats de la resta de l’Estat), s’han tancat més de 100 pàgines web, s’ha entrat a redaccions i impremtes; s’ha interceptat correspondència; s’han detingut càrrecs i treballadors del govern… En conclusió, hi ha hagut una clara ofensiva antidemocràtica per part de l’Estat.

Tanmateix, estic convençuda que el diumenge podrem votar de forma lliure, democràtica i pacífica, no contemplo cap altra possibilitat.

La querella de fiscalia contra la majoria de la Mesa del parlament no ha frenat una acció parlamentària considerada il·legal, en cas d’actuacions contundents contra el Govern quin serà el vostre paper?

Defensarem les institucions catalanes i continuarem al costat de les llibertats i els drets fonamentals. Volien que la Mesa fes de censora política de les diputades i diputats, i això és inacceptable en qualsevol democràcia. De la mateixa manera, enlloc del món s’entén que s’actuï contra governs per la celebració d’un referèndum o una consulta popular. El que està fent el govern espanyol reprimint la participació política és inaudit i impropi d’una democràcia.

Ha liderat des de la societat civil l’anomenat procés, ara el parlament té un paper clau i està entomant debats llargs, complicats i tensos, quin és el cost personal?

M’ha tocat exercir una responsabilitat complicada i exigent, a causa del context actual. I no és gens agradable rebre acusacions injustes, com les de ser parcial, quan crec que sempre he fet tot el possible i més per garantir els drets de totes i tots els diputats. Però això forma part de la lògica de la política partidista, i per tant, ja era previsible. L’avantatge és que des del primer moment sabíem que aquesta seria una legislatura curta i intensa, i saps que tot esforç val la pena.

Diuen que la societat catalana està dividida. Què en pensa vostè i quins són els escenaris possibles des del 2 d’octubre.

La societat catalana ha estat, és i serà plural i diversa. La demanda d’un referèndum no ha dividit res, les urnes no divideixen, i així ho demostra la voluntat absolutament majoritària de la societat catalana de votar. El 2 d’octubre la societat continuarà plural i diversa, però haurà pogut exercir el seu dret a l’autodeterminació, sabrem què és el que vol la majoria de persones que participen políticament. I sigui quin sigui el resultat, Catalunya continuarà endavant.

Aquest diumenge on esperarà els resultats?

Estaré amatent als esdeveniments, i atenent els mitjans de comunicació internacionals al llarg de la jornada.

Publicat dins de Entrevistes | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Cap a l’1-O. Entrevista a Carme Forcadell, Presidenta del Parlament de Catalunya

Sense matisos

Article publicat a Mèdia.cat

Aquesta importància porta a certa crispació política parlamentària que, massa vegades, es viu com un tot. La crispació és al carrer? Bé, potser hi ha incidents concrets, que d’altra banda ja hi eren i que protagonitza la mateixa gent, de forma general; però el clima de crispació dels partits no és general, en la meva humil opinió i experiència personal.

El que sí que s’ha instal·lat en la cultura política és la violència de baixa intensitat: desinformació, manipulació informativa, informació agressiva… a poc a poc es va pujant el nivell: prohibicions, amenaces… una situació que fa possible la síndrome de la granota bullida: ens acostumem a tot plegat, comencen per poques persones i acaben per tot un poble i el nivell d’agressivitat puja fins que ja no detectem l’amenaça.

Això està passant de forma ràpida: prohibicions d’actes, anuncis, articles, informacions… però també amenaces del govern “central”, del Tribunal Constitucional, de la Fiscalia… cada cop de més abast: organització, responsables polítics, alcaldesses i alcaldes, regidores i regidors, periodistes… Sense oblidar el que ja comença a ser un costum: quan l’amenaça directa s’aixopluga en les xarxes socials i es mostra, de forma clara o sota l’anonimat, en forma d’insult o amenaça a qui no pensa igual.

Les dues darreres setmanes hem tingut tres exemples que ens han de fer reflexionar en tres àmbits. El primer com es produeixen, el segon com es tracten i el tercer quina és la resposta, una anàlisi per arribar a una sola resposta possible, unitària i comuna.

Parlo de les amenaces a Inés Arrimadas, Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Guillem Balboa i Anna Gabriel, de diferent grau però sempre ofensives, fòbiques i d’un alt grau de violència. Són amenaces directes, fetes en el context del proper referèndum però també després d’un atemptat a les Rambles.

Amenaces que són escrites a les xarxes, pintades als murs o “entregades” a la porta de casa. Amenaces que són condemnades sempre, però que reben matisos, troben explicacions per segons qui.

Es pot trobar explicació a la violència? Si té explicació, té justificació; per tant, és justificable la violència segons qui la pateix? Sense matisos: NO, i deixem de banda l’anàlisi ideològic perquè, quan toquen a una, a la primera persona, ens acabaran tocant a totes i a tots. Sempre es pot trobar explicació i justificació per allò injustificable, però si li donem valor, acabarem per no saber que condemnem.

Publicat dins de articles, Mitjans de Comunicació, Violència masclista | Etiquetat com a , , , , , , , | Comentaris tancats a Sense matisos

Un entre tants

Fotografia: Fundació Vicent Andrés Estellés

Article publicat a Nació Digital

El 4 de setembre del 1924 va néixer Vicent Andrés Estellés, el poeta de Burjassot, el poeta contemporani del País Valencià, renovador i popular que ja ha esdevingut un clàssic. Estellés, el poeta del sexe i la mort, va injectar al país la poesia en vena, descarnada, salvatge, tendre i amarga, vital i enèrgica. Estellés va ser un referent literari i catalanista al País Valencià i, paradoxalment, fou ignorat durant molt de temps a Catalunya.

En una entrevista l’any 1982, deia “No passen mai uns dies que en despenjar el telèfon em sento dir que ets un fill de puta. La por d’una bomba no me la lleva ningú. Això és una guerra no declarada però oberta; l’anticatalanisme valencià és salvatge. Penso que el present, i també el futur, és molt amarg al meu país. Estem tornant al temps de les catacumbes.” Temps de violència ultra, una violència que va llevar la vida a molta gent, entre d’altres Guillem Agulló, i que també va patir un altre referent literari i nacional com fou Joan Fuster. Una violència encara present avui dia, que muda i ha pres formes diverses i que ha infiltrat la ideologia que la sustenta en les institucions i una part de la societat.
I fruit d’això la por, la por, que va ser gran, com a reacció de la societat, però també la resistència, la resistència de persones com l’Estellés, Fuster, Sanchis Guarner, Climent, Agulló o Cadenes, que ha esta referent i necessària per bastir moviments culturals i polítics que seguien donant identitat al País Valencià i el vertebraven a un projecte comú amb els països de parla catalana, que compartim llengua, cultura i història però també discriminacions, menyspreus i vexacions.

Un poeta, un periodista, un entre tants, que amb la seva resistència, amb la paraula, amb la quotidianitat i els records, va il·lusionar un poble i el va versar amb potència i passió. Molta gent de la meva generació el va tenir, el té, de referent i ho és també per a les anteriors i les posteriors. Gent que veiem com els poders compren les paraules, com la violència i l’amenaça forma part de la vida quotidiana, com la por es vol tornar a instal·lar entre nosaltres, com la resistència segueix sent imprescindible.

El periodista, el poeta, que posava al servei del poble la seva incontinència verbal amb els seus articles i els seus poemes. El seu Mural del País Valencià és un cant il·lusionant, optimista, enèrgic.

Un imprescindible que cal tenir present, no només en el record sinó convertint-lo en part del nostre dia a dia,  relacionar-lo amb la vida. Estellés, un necessari, un entre tants.

“Un entre tants com no aguarden i lluiten.
Un entre tants com foraden la nit.
Un entre tants com no dormen i guaiten”.

Publicat dins de articles, Cultura, Educació, Independentisme, lectures, Llengua | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Un entre tants

Sense estrès

Article publicat a Nació Digital

Ara que molta gent pot gaudir d’un temps de relax (o de vacances, que no tothom pot tenir) s’evidencien els rols de gènere, si és que alguna vegada no eren prou evidents, i té una translació directa als temps de vida.

Es parla d’horaris limitats, de repensar els horaris laborals, gastronòmics, infantils… però l’estiu evidencia que no només és un tema horari sinó de com el temps es viu segons el gènere, les responsabilitats familiars, les tasques invisibles que la majoria de mares i pares hem d’assumir de forma quotidiana. Si bé l’estiu sembla un moment en que el temps s’atura per a les persones que tenen dependents a càrrec és un contínuum. No hi ha temps propi sinó un horari d’atenció sense marges. Cert que el temps laboral s’atura, però l’acaba omplint la doble jornada invisible la resta de l’any.

Però dir persones no s’ajusta a la realitat, cal parlar (malgrat qui diu que no seria correcte desdoblar la llengua per gèneres) de la utilització del temps d’homes i dones. Podria utilitzar estadístiques, trobar-ne moltes que ho demostren, però em limitaré a observar l’entorn.

Les dones, de forma general i majoritària, cobreixen la cura de fills i filles, seguiment de les tasques escolars d’estiu, trucades de control a familiars, tasques de cuina, de manteniment del rebost, de neteja general, neteja i ordre de la roba, plou a la nit? Despenja la roba, tanca finestres… La percepció del temps (per la majoria tot i que no de la totalitat) dels homes és diferent, un exemple d’entorn: agafa la bici o fes running a primera hora, arriba a casa amb les criatures ja esmorzades, lidera l’excursió planificada amb el dinar que ja han preparat, fes migdiada mentre algú endreça els estris, llegeix… Ja em perdonareu, i em permetreu, la generalització,  però per molts i moltes això és una realitat.

I tot plegat em porta a la gestió de l’estrès, com uns i altres gestionem l’estrès i com es genera. Un enginyer de Google afirma que la manca de lideratge de les dones al sector tecnològic és per factors biològics i, entre moltes altres perles, afirma que les dones tenim més ansietat i menys capacitat en llocs de treball estressants. Després de llegir-ho he quedat bocabadada.

El sistema políticament correcte (però ple de normes conservadores i patriarcals) ens ha portat a parlar amb generalitzacions, a negar diferències evidents, a tendir als neutres i no a desdoblar per poder fer visible allò obvi. Un sistema que ens porta a parlar de reforma horària enlloc d’ús del temps. Un sistema que naturalitza diferències biològiques sense fer possible viure la diferència. Un sistema que treu valor al que es feminitza. Un sistema que dona més valor a les eines que a les persones. Un sistema que programa normes fetes per blancs, adults, heterosexuals que volen perpetuar privilegis. Per això, es nega el valor d’allò invisible (però essencial), es tolera la diferència (però no es respecta) i es naturalitza la discriminació negant l’acció positiva cap a persones i col·lectius que acumulen greuges, tenint en compte, especialment, que la majoria social (el 51% que som les dones) resta discriminada i negada en la majoria d’àmbits.

Deu ser això, que gestionem pitjor l’estrès perquè obrim les 24 hores, malgrat les vacances.

Publicat dins de articles, feminisme, polítiques del temps, Polítiques familiars | Etiquetat com a , , , , , , , | Comentaris tancats a Sense estrès

Xoc de trens o joc de frens? Referèndum a la vista

Article publicat a Crític

Els darrers anys, les reivindicacions nacionals de Catalunya han estat interpretades, metafòricament, com un xoc de trens amb l’Estat espanyol, però darrerament hi ha qui fa un símil amb les carreres cap a l’abisme que fan dos cotxes a tota velocitat, en què un dels dos, o tots dos, frenarà abans de caure. Aquest article vol aportar una visió de l’evolució política dels darrers anys a Catalunya. No vol fer un repàs històric exhaustiu ni tampoc intenta l’objectivitat –que entenc que no existeix en la informació–, sinó reflexionar en veu alta sobre el que s’ha esdevingut, analitzar allà on l’actualitat ràpida i convulsa ens situa i també saber cap a on realment estem avançant.

25 anys abans

El 29 de juny va fer 25 anys d’una operació policial sense precedents contra l’independentisme català. Els Jocs Olímpics eren a tocar i el que havia de ser una oportunitat va convertir-se en un malson per a un independentisme que, llavors, era lluny de ser hegemònic. El silenci de molts mitjans va fer possible que les detencions, fins a unes 60, i les tortures que patiren una part important de les persones detingudes quedessin al marge de l’alegria olímpica. Barcelona era el centre del món i res aigualiria els Jocs: ni les protestes, ni les detencions, ni les tortures, ni els independentistes.

Aquell independentisme, anomenat independentisme combatiu, era en aquells moments un projecte minoritari, amb una clara estratègia i un poc dicotòmic: o tot o res, la independència era revolucionària en si mateixa. Tot i que aquell plantejament ha anat creixent i desenvolupant projecte polític, també l’independentisme ha deixat de tenir aquest plantejament i ha passat a mostrar-se com un projecte més transversal. Podríem dir, sense fer-ne categoria, que hem passat d’un independentisme revolucionari i minoritari a un independentisme més quotidià i hegemònic, tal com demostren les enquestes.

No es tracta de posar sobre la taula la dicotomia de quina és la via vàlida, però després de més de 35 anys de militància independentista crec que és bo analitzar l’anomenat procés des d’una perspectiva més àmplia de la que ens donen els ràpids i successius esdeveniments dels darrers 5 anys. Fer una anàlisi de mirada tan curta seria injust i, alhora, una fal·làcia. L’independentisme creixia però, ni de lluny, era majoritari, la mateixa Crida només feia una tèbia reivindicació de l’autodeterminació com a lema central i l’independentisme de l’entorn del Moviment de Defensa de la Terra era l’únic referent que podia mostrar allò que realment s’esdevenia, però Garzón i l’Estat no van deixar que ningú els desemmascarés.

No estem parlant d’un projecte independentista únic i inamovible, tampoc de projectes antagònics en molts casos; estem parlant d’objectius comuns i dissensions importants. D’espais de trobada entre projectes independentistes però també d’espais compartits amb altres projectes socials. Estem parlant d’un projecte divers i, per tant, complex que ens han volgut “vendre” com a tapadora i, també, com a simple.

L’Estatut i el dret a decidir

Continua llegint

Publicat dins de articles, Govern de la Generalitat, Independentisme, pensament polític, Reforma estatut | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Xoc de trens o joc de frens? Referèndum a la vista

L’orquestra

Article publicat a Nació Digital

El 10 de juliol del 1992 es va emetre el darrer programa radiofònic dirigit per Jordi Vendrell, L’orquestra. Vint-i-cinc anys després, recordem aquell final que coincidia amb els Jocs Olímpics de Barcelona i les detencions, i tortura, d’independentistes catalans.Era aquell un espai de tertúlia en què es respirava llibertat. Crec, humilment, que la fi del programa també va suposar la fi, durant molts anys, d’un model de ràdio i de fer ràdio, d’un model de periodisme.

En aquella darrera tertúlia hi van participar Josep Maria Terricabras, Modest Prats i Josep Morgades, i parlaren, molt, molt clarament, de com s’estaven duent a terme aquelles detencions, a qui afectaven, i de les tortures practicades. De fet,L’orquestra tancava barraqueta arran de la censura, era un preu polític. Deien llavors, citant Gregorio Morán, “el preu de la transició és perdre la memòria“. I amb aquell programa es perdia la memòria i la veu.

Aquella darrera tertúlia havia de ser el penúltim programa de temporada,però la claredat amb què es parla de les detencions, les reflexions sobre la transició, la comparació de l’actuació contra l’independentisme del govern del PSOE amb la repressió franquista… van provocar les queixes d’un membre de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) i van cessar immediatament l’emissió del programa. Jordi Vendrell, que era líder d’audiència, no va tornar a tenir cap programa diari.

Continua llegint

Publicat dins de articles, Independentisme, Mitjans de Comunicació | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a L’orquestra
css.php