Trenquem el silenci

 

 

 

 

 

 

 

Dibuix de Joan Turu

Article publicat a Nació Digital

Ahir mateix la plaça de l’Ajuntament d’Esplugues s’omplia de gent que denunciava que al poble faltava l’Adrià, un membre del CDR d’Esplugues, una de les persones represaliades invisibles, que són moltes. L’Adri està acusat de rebel·lió.

Des de l’anonimat molta gent troba vulnerats els seus drets. Des d’agressions en espais públics pel fet de portar un llaç groc fins a l’assenyalament de 9 professors i professores sense que hi hagi imputació judicial. Passant per la violència de l’1 d’octubre, les mesures cautelars a la Tamara Carrasco o la presó del Govern i els Jordis. Els nivells són diferents però tenen un eix comú important que és la persecució ideològica i la banalització del terrorisme i la violència.

Ahir la gent d’Esplugues va trencar el silenci, ho va fer amb una cassolada. Cal seguir trencant-lo; el silenci i la invisibilitat. La naturalització de la violència, l’aplicació injusta de la  justícia, l’exaltació de valors que cada cop són més aliens a la vida quotidiana. Estem assistint a la vulneració total dels drets humans a partir d’acusacions falses, la presó preventiva per als joves d’Altsasua i els i les membres del Govern de la Generalitat esdevé el símbol de la perversió de la llei per part de l’Estat. Deia Hanna Arendt: “El totalitarisme al poder utilitza l’administració de l’Estat per al seu objectiu de conquesta mundial a llarg termini i per a la direcció de les sucursals del moviment; estableix a la Policia Secreta com executora i guardiana del seu experiment domèstic de constant transformació de la realitat en ficció”. La lluita pacífica del sobiranisme i del feminisme trenca aquesta dinàmica que ens imposen, aquesta dinàmica que volen impulsar vomitant odi per produir ràbia. No ho aconseguiran.

Continua llegint

Publicat dins de articles, Independentisme | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a Trenquem el silenci

Entrevista a Dominique Boren, president de la NELFA

Entrevista publicada a IDEMTV i Xarxanet

(interview original en français dessous)

Dominique Boren és l’actual president de NELFA (Network of European LGBTIQ* Families Associations). Té 51 anys i forma part de APGL  (Association des Parents et futurs parents Gays et Lesbiens) de França sent el copresident des de l’any 2010. L’entitat és una la principal de les famílies LGTB a França i va ser una de les que va encapçalar la lluita pel matrimoni igualitari el 2013 a l’estat francès. Ha estat copresident del Centre LGTB de París entre el 1999 i el 2002. Està casat i és pare des del 2011.

Durant més de 25 anys en la lluita pels drets LGTBI, hi ha hagut molts avenços, però també hi ha el perill de recular. Com creieu que els requisits del moviment LGTBI a Europa han canviat?

Fa vint-i-cinc anys, les demandes dels moviments i activistes es van centrar en la fi de la discriminació contra lesbianes i gais. Llavors, les reivindicacions van incloure les persones bisexuals i, finalment, les persones trans (però realment més tard). Aquestes reivindicacions han estat tingudes en compte per la Unió Europea amb una directiva que prohibeix la discriminació de les persones LGTB en ocupació i serveis, per exemple quan es lloga una casa o quan es demana la subscripció al servei telefònic. Aquesta directiva s’ha fet obligatòria als països de la Unió Europea que han estat obligats a adoptar lleis nacionals per prohibir i sancionar conductes discriminatòries contra persones LGBT.

Continua llegint

Publicat dins de articles, Entrevistes, LGTB, Polítiques familiars | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Entrevista a Dominique Boren, president de la NELFA

L’hora quieta

Reportatge publicat a IDEMTV

Un lloc quiet, un cor quiet, l’hora quieta. L’hora quieta és el títol de la novel·la de Maria Dolors Farrés en la que tracta de l’amor entre dos monjos al monestir de Sant Llorenç. No és el primer cop que es publica però si que ho fa en tota la seva extensió. Fa 25 anys que l’autora va començar a esciure-la.

La novel·la es desenvolupa en la vida del monestir i es centra al segle XIV. Per Maria Dolors Farrés els personatges tenen vida pròpia, expliquen la seva vida a partir del que ella va plantejant.

L’hora quieta és una obra àmpliament documentada i que ha donat pas a una altra obra. Farrés va escriure, posteriorment, una preqüela, “El càstig” de l’obra amb la figura del personatge principal que vol ampliar la història presentada a l’hora quieta.

YouTube Preview Image

 

Publicat dins de articles, Entrevistes, lectures, LGTB, Pati Blau | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a L’hora quieta

Rastres de la LGTBIfòbia a Brasil

Article publicat a Xarxanet i IdemTV

En 124 estats del món (122 dels quals són membres de Nacions Unides) no existeix cap llei que criminalitzi les relacions sexuals consentides entre persones adultes del mateix sexe. Si bé la lluita per eradicar la LGTBIfòbia al món és llarga i l’evolució molt lenta també cal tenir en compte els avenços i retrocessos segons el color polític dels diferents governs. Ningú hauria de ser castigat, perseguit, agredit o discriminat per la seva orientació sexual o identitat de gènere i, en canvi, trobem seriosos retrocessos, siguin polítics o socials, en molts estats del món.

De fet, en 72 estats del món se segueixen criminalitzant les relacions sexuals consensuades de persones adultes del mateix sexe. Alguns d’aquests estats no tenen lleis que criminalitzin aquestes relacions en privat però es criminalitzen de facto i es deixa actuar impunement  qui agredeix i discrimina les persones LGTBI. Malgrat l’evolució dels darrers anys (86 estats l’any 2008) encara en 9 estats membre de les Nacions Unides s’aplica la pena de morta les persones LGTBI. Pel que fa a la identitat de gènere en un article anterior vam informar sobre la situació actual de forma àmplia.

Brasil és un país que va legalitzar l’homosexualitat el 1831 i l’edat de consentiment és als 14 anys, independentment de l’orientació sexual. També permet l’adopció per part de parelles homosexuals des del 2010; el 2013 va reconèixer el matrimoni igualitari; tot i no tenir legislació antidiscriminatòria  té protecció legislativa a l’orientació sexual en alguns estats (un 78% de la població viu en aquestees jurisdiccions). A inicis del segle XX també va patir etapes fosques que van portar al moviment a la semiclandestinitat i una persecució social i politica durant la dictadura entre el 1964 i el 1984 tot i que va ser especialment dura del 1969 al 1973.

Continua llegint

Publicat dins de articles, LGTB, Violència masclista | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Rastres de la LGTBIfòbia a Brasil

El «Dixan» i la cortina de fum

Article publicat a Nació Digital

Robert de Niro, Dustin Hoffman i Anne Heche van protagonitzar fa uns anys una pel·lícula que portava per títol La cortina de fum, la història d’un emmascarament polític que dóna pas a una guerra. Les cortines de fum en política són molt usuals i, sovint, se sobreposen.

Estem assistint a un espectacle polític sense precedents, on les performances i les cortines de fum s’acumulen, se superposen, competeixen i acaben desconcertant. D’altra banda, es prova la capacitat de resiliència de les classes populars. 12 anys després de les detencions de l’anomenat Comando Dixan –que pretenia justificar la participació en la guerra d’Iraq visibilitzant l’amenaça del gihadisme- s’acusa membres dels CDR de terrorisme i les proves són caricaturesques: un xiulet, un mapa de google, una papereta de votació de l’1-O, unes caretes de Jordi Cuixart, entre altres materials perillosos.

Finalment, el mateix jutge no veu terrorisme ni rebel·lió en la detinguda. Mentre això passava el cap d’Estat del Regne d’Espanya rebia el príncep hereu de l’Aràbia Saudita per tancar la venda de material de guerra. Mentre la repressió de l’Estat cau sobre el moviment independentista a Catalunya i, també, sobre els moviments crítics d’altres pobles del Regne, se’ns omplen portades, notícies i timelines de màsters falsos, doctorats no fets, currículums falsejats. Continua llegint

Publicat dins de articles, Independentisme, Mitjans de Comunicació | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Comentaris tancats a El «Dixan» i la cortina de fum

Els límits de la llibertat d’expressió

Article publicat a Mèdia.cat

Portem dies parlant de com els mitjans inventen, criminalitzen, deshumanitzen. Ara ja hem passat la barrera i parlem directament d’amenaces, befa i actituds que van força més enllà de la manca de respecte.

La llibertat del president Puigdemont a Alemanya va sublevar alguns periodistes. Jiménez Losantos va fer un editorial radiofònic on va afirmar: «A les Balears hi ha uns 200.000 alemanys d’ostatges. A Baviera poden explotar cerveseries», exhibint la seva ràbia. Posteriorment, després de l’atropellament massiu de Munic, un altre mitjà, Alerta Digital, feia el titular «El karma existe».

Quan els mitjans exhibeixen tan impunement la ràbia, quan fan befa i amenacen amb tanta llibertat, mentre criminalitzen qui es mobilitza pacíficament o empresonen aquells que fan cançons contra la monarquia, la llibertat d’expressió està molt en entredit. Continua llegint

Publicat dins de articles, Mitjans de Comunicació, pensament polític | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Els límits de la llibertat d’expressió

Keep calm and carry on

Article publicat a Crític

Sovint hem utilitzat el lema britànic ‘Keep calm and carry on’  [en català: Mantingueu la calma i tireu endavant] del 1939 durant l’anomenat procés independentista. Avançar amb calma però amb fermesa, ha estat la manera de defensar una causa que ha anat incorporant suports. Una causa que en si mateixa és plural, no uneix en un pensament únic sinó que hi ha una finalitat que és origen de nous reptes. El moviment independentista dels anys 80 poc podia imaginar arribar tan lluny i tenir un ressò internacional tan potent com l’actual. La diversitat del moviment ha estat la clau del creixement, una diversitat que posa reptes a l’enfocament de les estratègies i de la construcció de la república.

Les eleccions convocades per l’Estat el passat 21-D han provocat un refermament polític de les propostes independentistes. L’actuació de l’Estat s’ha desenvolupat, de nou, des de la repressió directa i la intervenció de les institucions. Així ho han fet amb la intervenció al Parlament per no deixar investir cap dels candidats proposats. O amb les noves detencions i empresonaments, també, exilis. O també amb un relat que criminalitza un moviment pacífic, solidari i ampli.

‘Keep calm’. La intensitat de les aspiracions del moviment independentista a Catalunya actualment són aspiracions, també, a una societat en pau, sense divisions i més justa. La violència, pensem de forma àmplia i molt majoritària, no ens portarà a la independència. Continua llegint

Publicat dins de articles, Independentisme, pensament polític | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Keep calm and carry on

La presó i els voltors

Article publicat a Nació Digital

Ahir al matí el Congrés dels Diputats debatia sobre la presó permanent revisable, una figura penal que va ser introduïda pel Partit Popular. Enguany, el debat té un to especialment oportunista després de la mort de Gabriel Cruz. La ràbia sobre assassins i assassines de menors o per agressions sexuals greus és a flor de pell de la societat, com s’utilitza ara el debat és força repulsiu a la meva manera d’entendre.

Jo també tinc ràbia, molta, per aquests assassinats, per aquestes agressions però també per les retallades de llibertats i drets que, basant-se en la inseguretat, alguns ens estan immergint. Aprofitar el moment i legislar en calent per endurir aquesta figura penal és un cop més una cortina de fum. Es posen floritures i bones paraules a pràctiques que voregen fora llei.

La proposta ve de la mà del Partit Popular i Ciutadans, qui curiosament no s’han oposat a les demandes que hi ha hagut a cantants o titellaires a qui han criminalitzat sense miraments. Han impulsat una manera d’aplicar la llei per sobre de valors democràtics i humanitaris. Volen imposar una conformació social en el que la convivència estigui contaminada per l’odi i determinista socialment.

Curiosament es basen en un tipus de delictes sobre el que la presó permanent no és una prevenció. Podem parlar de polítiques de prevenció de delictes sexuals, de serveis a l’abast de les víctimes, la sensibilització, això són eines imprescindibles per a prevenir els delictes sexuals i si, també el càstig penal però no deixa de ser preocupant que el càstig penal aplicat al brutal agressor, demostrat clarament en un vídeo, d’una dona a Alacant va ser de dos anys i posteriorment rebaixada pel tribunal a 9 mesos. És a dir, aquells que s’exclamen i demanen enduriment de penes han retallat o donat suport a retallades en serveis i polítiques de prevenció i han assistit a la impunitat dels agressors sense torbar-se.

Curiosament, el govern de M.Rajoy ha concedit, des del 2011, 783 indults, el 54% dels quals tenia un informe contrari o desfavorable a concedir-los per part d’instàncies judicials o la mateixa fiscalia. Entre aquests indults hi ha hagut el del conductor kamikaze que va conduir en contra direcció per l’AP-7; el d’un constructor que va tancar al seu despatx, agredir i amenaçar de mort una arquitecta municipal; i un guàrdia civil condemnat per gravar amb un mòbil una agressió sexual mentre reia de la víctima. No es va concedir, en canvi, l’indult a un jove condemnat per pagar 79,20 euros amb una targeta de crèdit falsa. Tampoc es va indultar una dona condemnada per injúries a una monja a qui acusava d’haver robat criatures durant el franquisme -un indult que sol·licitava SOS Bebés Robados-.

Curiosament, també el Tribunal Suprem va declarar l’any 2015 que “les condemnes s’imposen per ser completes en principi, sigui com anés l’extracció social del condemnat, perquè no hi ha una classe de delinqüents, sinó una delinqüència de classe”, tot denunciant el populisme en el suport social a alguns indults de personatges de rellevància pública. Així les lleis i els indults, és evident, no s’apliquen de la mateixa manera però el populisme polític fa escarafalls quan demanen l’enduriment de mesures de ressò que són considerades pràctiques.

La societat democràtica és, o hauria de ser, construïda d’acord amb els drets i llibertats. És evident que molts delictes han de tenir càstig punitiu però legislar sobre l’eufemisme de presó permanent revisable, que no és altra cosa que pena de presó a perpetuïtat, atempta contra els drets humans. Així ho va manifestar el relator especial de Nacions unides i així ho han reclamat 107 catedràtics i catedràtiques de dret penal de totes les universitats del Regne d’Espanya.

Sortosament el cop ahir es va aturar al Congrés. Potser una sola pregunta acabaria amb mots argument a favor d’aquest enduriment. Ens farà una societat millor el fet de tenir gent a la presó de per vida? El que és segur és que no és una mesura que afecti la comissió de delictes greus i compromet valors i drets que es consideren fonamentals.

Publicat dins de articles, Govern del Regne d'Espanya | Etiquetat com a , , , , , , , | Comentaris tancats a La presó i els voltors

8 de març de 2018: ‘dones lliures en països lliures’

Article que signem més de 50 dones publicat a La Independent

Un dels principis motors d’aquesta vaga és la interseccionalitat, ‘som diverses’, diu el Manifest del 8 de març de 2018.

Les formes d’opressió que ens atravessen com a dones són múltiples. L’encreuament del masclisme amb el racisme, el classisme, el capacitisme i el normalisme o la heteronormativitat, entre d’altres, produeix formes específiques d’opressió que han de ser visibilitzades. El ‘tres voltes rebel’ de Maria Mercè Marçal, una divisa que té ja més de 40 anys, parla justament d’aquesta interseccionalitat, denunciant la combinació de tres opressions: de gènere, de classe i nacional.

Des del feminisme sempre hem defensat la divisa ‘dones lliures en països lliures’. Un país amb desigualtats de gènere no podrà ser mai un país lliure. I en un país sense llibertat o amb la llibertat amenaçada les dones tampoc poden ser lliures. La repressió política, judicial i econòmica imposada per l’Estat espanyol sobre Catalunya arran de l’anhel de bona part del país de decidir el seu futur han suposat un retrocés de drets i llibertats que ens recorda altres èpoques.

Continua llegint

Publicat dins de articles, feminisme, Independentisme | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a 8 de març de 2018: ‘dones lliures en països lliures’

El ‘fake’ com a ofici?

Article publicat a Mèdia.cat

Les xarxes socials han propagat els mems d’una forma paorosa -el que eren bromes, acudits, una expressió d’humor lligada a l’actualitat. Els mems són de tot tipus i la seva expansió és viral, es difonen amb rapidesa i, sovint, al cap d’un temps tornen a moure’s, en una mena de viralitat circular.

La publicitat des del primer moment va veure el potencial dels mems a les xarxes i el mateix concepte de com fer publicitat va anar canviant. Darrere del comportament de la gent hi van les marques, però no només. El comportament social canvia també la forma d’informar.

Fa uns anys Albert Sáez analitzava el paper del periodisme davant l’eclosió de les xarxes socials i el comportament de l’accés a la informació i sentenciava que “el periodisme havia deixat de ser el quart poder”, atès que les xarxes socials passaven a ser font i, alhora, espai comunicatiu en el qual la comunitat compartia ràpidament.

En pocs anys hem vist com això comporta grans espais de manipulació dels fets. Les persones que només s’informen per les xarxes sovint ho fan en comunitats afins i donant per vàlides les dades i opinions que hi circulen. Però, tot i així, a les xarxes hi podem trobar diverses fonts i espais de verificació, per tant els dubtes que es creen amb informacions contraposades fan que s’hagin de comprovar els fets.

Continua llegint

Publicat dins de articles, Mitjans de Comunicació | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a El ‘fake’ com a ofici?