El guardià invisible

El guardián invisible és una novel·la de Dolores Redondo, una d’aquelles que em recomanava força gent però que em feia mandra de llegir: massa exitosa. Tenia prejudicis: un best-seller fet a màquina, allò que fan les grans editorials… Finalment me la va passar un col·lega d’ofici i per sorpresa meva em vaig enganxar des de les primeres pàgines.

El primer dels volums d’una trilogia. Una novel·la negra trepidant, complexa, amb moltes vies obertes i també dificultats que tanquen. Éssers mitològics bascos i pensament pràctic, una barreja esplèndida.

Una inspectora de la policia foral de Nafarroa, Amaia Salazar. Una vall meravellosa i misteriosa, la del Baztán (que dóna nom a la seva trilogia). Una família amb un trauma. Un matriarcat mig trencat. Un poble petit: Elizondo. Oficis, prejudicis, mites. Una trama bestial, plena d’interconnexions on realitat, mitologia i ciència es relacionen, contraposen i compensen.

Haig de dir que, com a lectora habitual de novel·la negra, en un moment donat tenia pistes per saber, per intuir qui era l’assassí i que tot i això em vaig despistar i vaig seguir, també, pistes falses i vaig patir ofuscacions. Però també el vaig atrapar.

La novel·la inicia exploració en  molts camps a més del relat central: gastronomia, geologia, etnologia, psicologia, ecologia, etologia… no és una novel·la buida, la contextualitza, localitza i ens atrapa en una realitat fictícia.

Em recorda, en la base de la trama, la complexitat del meu admirat Maigret. D’aquelles novel·les que s’avança devorant però que no vols que acabin, et saben a poc: fascinant. Amb un final que ja anuncia que el personatge de la inspectora seguirà creixent o això espero.



Publicat dins de Cultura, lectures | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Envia un comentari

Fins que torni a ser normal

Foto: C.D.R. Premià de Mar

Article publicat a Jornada

Avui, malgrat els esforços d’alguns, es portarà a terme una vaga general i es farà contra la precarietat i per les llibertats. Una vaga que posa sobre la taula l’empobriment de les classes populars i, també, el context polític actual en el que les llibertats queden retallades al mínim, en el que la democràcia està més que en qüestió. El que esdevindrà és una vaga política? Les vagues polítiques estan prohibides i el mateix Tribunal Superior de Justícia ha desestimat els recursos presentats per Foment del Treball contra la vaga.

I tot plegat, no té molt a veure? La darrera enquesta del CEO un 25’6% de la població expressa que la seva situació econòmica és pitjor que fa un any. Segons la darrera Enquesta de Condicions de Vida la taxa de risc de pobresa és del 13’2%, un 34,5% de la població catalana no es va poder permetre ni una setmana vacances i un 37,7% no va poder afrontar despeses imprevistes. L’IDESCAT recull que el 19’2% de famílies viuen sota el llindar de la pobresa a Catalunya.  Paral·lelament, el CEO, extreu de les enquestes que un 30% no està gens satisfeta amb el funcionament de la democràcia i un 46’4% està poc satisfeta. I, finalment, un 48’7% creu que Catalunya hauria de ser un estat independent. El creixement paral·lel de la pobresa i la demanda política van de bracet.

La temporalitat, els baixos salaris, la bretxa salarial que patim les dones, la manca de capacitat adquisitiva, la precarització de les condicions laborals i, en definitiva, l’empobriment de les classes populars, tenen molt a veure amb el model social que es construeix, amb les polítiques públiques que es fan i el model productiu que s’ajuda a expandir.

Un model polític que retalla drets democràtics va lligat a un model social i productiu que prima els beneficis per sobre de les persones. Un 20% de treballadores i treballadors pobres que lluiten per la subsistència mentre s’ha rescatava el sistema bancari. Els mateixos bancs que desnonen aquelles persones que no poden pagar la hipoteca i deixen pisos buits que contribueixen a una nova bombolla immobiliària i un encariment dels lloguers. Una espiral d’empobriment en la que els beneficis segueixen enriquint els grans capitals.

Un model polític que retalla llibertats, intervé el Govern de la Generalitat, empresona els consellers i conselleres, així com dirigents de la societat civil comporta, també, un model social i productiu en el que aquelles persones que s’oposen i construeixen alternatives són un destorb. Un model d’estat que s’ha construit en base als privilegis d’uns pocs, el patiment de moltes i molts i l’odi contra els pobles i les que gosen mostrar la seva diferència.

Si, fins que tot torni a ser normal ens cal una vaga general.



Publicat dins de articles, Independentisme, pensament polític, Política laboral | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , | Envia un comentari

La persistència diferent

Foto: Tot el pes del món de Gertrude Stern

Article publicat a Mèdia.cat

A la ràdio he sentit un dirigent de Societat Civil Catalana (SCC) parlar del règim del 78. Davant la sorpresa de tothom, ell s’ha defensat: “és que sou tan persistents!”. La reflexió és automàtica: els mitjans de comunicació no són persistents? Les xarxes socials no són plurals i trobem persistència també de tot tipus de missatges?

Aquest missatge de l’autoanomenat “bloc constitucionalista” respecte dels mitjans públics, com Catalunya Ràdio o TV3, es repeteix fins a la sacietat (sembla que no es consideren persistents): es qualifica d’esbiaixada la informació, es diu que se situen –també– fora de la legalitat, es diu que són mitjans d’uns quants i no de tots els catalans, o que no se’ls convida a opinar… en definitiva: els missatges són molts però l’objectiu és un de sol.

Mentre mitjans públics i privats estatals reiteren de forma continuada opinions i campanyes, aquestes veus crítiques no han parlat. Més aviat la preocupació mostrada ha estat sobre l’excés de pluralitat, com quan es va demanar al ministre d’interior per què la diplomàcia espanyola no havia actuat per canviar la versió de la premsa internacional.

El doble raser de la persistència és accentuar, des de l’excés, només a allò que es vol invisible per tal de minimitzar-ho, mentre per l’altra banda es minimitzen els efectes d’allò que,  realment, es vol destacar.

I cal fer autocrítica per avançar, admetre els errors per corregir. Val a dir que la revisió de conductes i continguts, així com la pluralitat dels mateixos, no es fa de forma equilibrada. Només cal repassar les portades dels diferents diaris espanyols, internacionals i catalans.

Només cal fer un repàs de les persones que participen en les tertúlies. Només cal veure –o escoltar– una mateixa notícia a tots els informatius.

I tot plegat és persistència, però el significat i objectius són ben diferents. Els dits “separatistes” som persistents perquè som gent ferma en les nostres accions i persistim malgrat les dificultats, les agressions i les envestides diverses. Els dits “unionistes” són persistents en la quantitat i duració de les conductes. Els primers reclamem drets, els segons els neguen. Accepcions diferents, significacions diferents, actituds diferents.

A tall de reflexió, abans de tancar l’article: cap, ni una de les portades dels diaris amb edició a Madrid dedicava un titular al fet que el jutge belga ha alliberat el president de la Generalitat.



Publicat dins de articles, Independentisme, Mitjans de Comunicació | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Envia un comentari

Els comissaris es fan grans

M’he omplert la tauleta de novel·la negra i, casualment, he llegit tres seguides on els protagonistes acusaven l’edat: Brunetti, Wallander i Montalbano. Els comissaris es fan grans.

Mort entre línies, L’home inquiet i Una veu de nit són les tres novel·les en què els comissaris segueixen, aparentment, la seva línia habitual però van reconeixent la pèrdua d’agilitat física i psicològica. Veuen com, en algun moment, d’altres els fan veure coses que haurien vist evidents sent més joves.

Es fan grans i resolen els casos, com sempre, però de forma agredolça. De fet, tenen més en compte els seus equips i els miren amb altres ulls, els protagonistes se senten vulnerables com mai, però els fa afrontar amb més coratge els casos que es plantegen.

Es fan grans i mengen tan bé, o tan malament, com sempre. Es fan grans i senten com l’amor es transforma. Es fan grans i veuen el món amb altres ulls. Es fan grans i se senten cansats, prescindibles. Però se senten, volen ser necessaris i el repte és encarar la resolució dels casos com si mai s’haguessin fet grans. Poc a poc, de forma diferent en cada cas, van aprenent a conviure amb l’edat.

«Em sento vell» diu Wallander, «Em desperto cada matí amb la sensació que tot va infinitament de pressa».

Montalbano s’exclama internament «Mare de déu! Dos anys més i ja seria un seixantí! A partir d’ara ja no agafaria mai més l’autobús. Imagina’t que un jove s’aixecava per deixar-lo seure!».

Brunetti, que com els llibres que investiga, ha anat envellint també mostra el costat més pessimista i, alhora, el seu cos es resenteix «Li van començar a fer mal els genolls, de manera que es va inclinar na mica endavant per repenjar-se amb un ama a terra. Es va aixecar, vigilant de fer-ho a poc a poc, tot i que els genolls ja els tenia adolorits»

Les trames, en els tres casos són complexes, poder m’aventuraria a dir que més que altres cops. Els italians amb la màfia, les xarxes corruptes, les corrupteles administratives, el mar de la quasi real Vigata o les aigües de l’eterna Venècia… el suec a paisatges freds d’Ystad, les relacions complexes, la foscor dels boscos, els traumes col·lectius com el de Olof Palme… telons de fons que ens acosten a realitats enfortides per aquest costat humà de la senectut.

Després de cada lectura un espai per a una pausa entre cadascuna d’elles. En reprendre la lectura es reitera l’assumpte humà. La sensació que s’acaben, que s’apaguen els protagonistes i acaben la vida literària és gran. Ja va passar amb el Maigret de George  Simenon fa uns anys i la mort literària també ha estat editorial i als prestatges. Els llibres són petites històries que fan que les coses segueixin presents, no només les històries boniques, no només les reals. Les històries dels comissaris ens acosten a realitats dures i ocultes, també creen el seu propi cosmos que ens ajuda a fugir d’altres realitats i atrapar-nos en la lectura. En aquest cas ens acosten, també, a la vida des d’una altra perspectiva. Donna Leon, Andrea Camilleri i Henning Mankell han creat i m’han fet viure aquestes històries.

Els comissaris es fan grans, els llibres envelleixen, les històries passen i la vida també.

Publicat dins de Cultura, lectures | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Els comissaris es fan grans

Feminisme. Republicanisme. Democràcia.

Foto: Fundació Josep Irla

Article publicat a La Independent

Amb aquest títol la Fundació Josep Irla va realitzar la lliçó inaugural del curs 2017-2018 a l’auditori de la UPF School of Management. La conferència va ser a càrrec d’Anne Phillips.

Anne Phillips és professora de ciències polítiques a la London School of Economics and Political Science com a professora de teoria de gènere i va ser directora de l’Institut de Gènere fins al setembre de 2004. Membre de l’Acadèmia Britànica des de l’any 2003. És una de les persones més reconegudes en la teoria política feminista, i escriu sobre qüestions de democràcia i representació, igualtat, multiculturalitat i diferència. El seu treball més influent és The Politics of Presence: The Political Representation of Gender, Race and Culture (1995). Continua llegint

Publicat dins de articles, feminisme, pensament polític | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a Feminisme. Republicanisme. Democràcia.

Creant imatges i imaginaris feministes

Article signat conjuntament amb Fab Llanos i publicat a La Independent

La imatge de les dones ha estat analitzada abastament des de fa anys per especialistes com són les dones de Drac Màgic o, els darrers anys, des de l’Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació. També es compta el nombre de dones que participem als mitjans des d’ On són les dones. Nombre i anàlisi.

La dita que una imatge val més que mil paraules no s’acaba d’adequar per a les dones, però analitzar i comptar ens ajuda a avançar en el món de la comunicació i el 2.0 i fer una revisió del que volem i ens ajuda a crear nous llenguatges.

Les xarxes ens han donat veu, si, però també ens han creat espais de vulnerabilitat importants: agressions i amenaces, cosificació… i sovint aporten informacions falsejades, dades estridents que ens assetgen. L’Observatori Regular per la Igualtat de Gènere En Noticiaris (ORIGEN) afirma que “El màrqueting ho embruta tot. S’apropia de les idees i de les paraules, les fagocita, les devora, les vomita transformades en monstres difícils de reconèixer.” i ens passa als mitjans audiovisuals, als diaris, als digitals, a les xarxes hem de fer escoltar i veure. Continua llegint

Publicat dins de articles, feminisme, Mitjans de Comunicació | Etiquetat com a , , , , , , , | Comentaris tancats a Creant imatges i imaginaris feministes

Compartint informació

Article publicat a Mèdia.cat

Les xarxes ja formen part dels mitjans, la seva utilització sol ser referent per una part important de la població, més que els mitjans convencionals. Aquests dies les xarxes cremen, no són alienes les mobilitzacions constants i la tensió política creixent.

No és un fenomen nou, la rapidesa de resposta de la gent en la producció de textos, àudios, fotos, il·lustracions o vídeos que tenen missatge i/o enginy és inesgotable i rapidíssima. També ho és la bona fe (i la mala fe) en la producció i difusió de missatges, que no sempre responen a veritats o realitats tot i la versemblança.

Les darreres setmanes la versemblança ha acabat sent perillosa, totes i tots sabem que hi ha coses possibles, més que possibles, i que poden ser reals però optar per la invenció i difusió de missatges que reprodueixen una possible veritat no és, al meu entendre, la millor manera de fer-ho visible. Continua llegint

Publicat dins de articles, Xarxes | Etiquetat com a , , , , , | Comentaris tancats a Compartint informació

La força de la gent

Foto: Carme Porta. Mobilització pel Referèndum al Sant Cugat

Article publicat a Nació Digital

S’acaba de fer públic un informe sobre la violació dels drets civils i polítics de catalans i catalanes en les setmanes prèvies al referèndum i una setmana després del mateix. L’informe, editat per diverses associacions en el marc de la campanya “Som Defensores”, es recullen els incidents de l’1 d’octubre, la desproporcionalitat de la força utilitzada, l’abús i extralimitació per perseguir idees i impedir el referèndum, i es relaten les violacions, tot denunciant-les davant les organitzacions internacionals.

L’informe és important, exhaustiu i exposa amb minuciositat el que va esdevenir i ho denuncia. La campanya ha estat, i és,  imprescindible. «Som Defensores» va posar en marxa un manifest d’alerta front les continuades vulneracions dels drets civils i polítics, una Xarxa d’Observadores de Vulneracions que va recollir les violacions produïdes amb formació específica i protocols d’actuació, una guia legal i també un dispositiu d’assistència legal i psicològica. Tot plegat de la mà de la societat civil, en temps convulsos, en temps de temporal violent la gent es mou i la societat es mulla lluny d’una equidistància figurada.

I seguim setmanes després de votar, de manifestar-nos i fer vaga, seguim. La gent no s’atura i surt al carrer i pica cassoles, combatent la por amb la il·lusió, combatent l’abús amb accions cíviques i pacífiques.

L’Estat actua i nega, es tanca a la possibilitat d’un diàleg ofert sobre la força d’uns resultats. L’Estat amenaça i desplaça, o ajuda a fer-ho, empreses per mostrar-nos l’abisme. L’Estat desenvolupa l’acte performatiu de la por i la gent té por, però l’assumeix i ni tan sols titil·la. L’Estat deté dos homes de pau i la gent de forma espontània torna a picar cassoles més fort que mai, i ocupa els carrers de forma massiva, incontestable.

Deia Gandhi que “el més atroç de les coses dolentes de la gent dolenta és el silenci de la gent bona” i la gent bona no es calla, ni s’atura ni tan sols tremola davant les porres. La gent es planta. Aquesta és la força, la gent que s’agafa de la mà i camina davant les dificultats, la gent que no  s’acovardeix davant un estat que no atura la repressió, la gent que sap que no està sola i que ara cal actuar i no encallar-se que no s’ha de témer davant els qui volen l’enfrontament.

I tot plegat ho fem des de la diversitat, des de la pluralitat de pensament, des del respecte, des de l’afirmació d’uns valors comuns que ens uneixen i l’acceptació de molts dels que ens diferencien. La gent, aquell poble alegre i combatiu del poeta, que coexisteix pacíficament i parla i comparteix i vol incloure, sumar. Gent que es mostra i no s’amaga.

Aquesta és la força d’un poble que avança perquè suma, perquè no nega i acull la gent que vol. Aquesta és la força d’un moviment que s’articula per combatre amb imaginació i valentia i que treballa amb les mans i amb el cap sense pensar en armes ni en batalles. Gent que pren consciència i tria caminar i fer-ho amb decisió.

Publicat dins de articles, Independentisme | Etiquetat com a , , , , , | Comentaris tancats a La força de la gent

Un nou projecte

Neix La periòdicaTV, comença com a projecte que compartim amb la Fàb Llanos, companya de La Independent que és un projecte que compartim amb moltes més.

I hem volgut començar amb una sèrie d’entrevistes que encetem amb dues protagonistes: Carla Vall i Bel Olid. Dues de les protagonistes d’un procés obert i que seguirem desvetllant de la mà d’algunes d’elles, protagonistes centrals i actives.

Seguirem treballant en tots els projectes que hi érem, però hem volgut obrir aquest nou espai del que us anirem donant notícies.

Seguiu-nos!

Publicat dins de articles, Entrevistes, feminisme, Mitjans de Comunicació, pensament polític | Etiquetat com a , , , , , , , | Comentaris tancats a Un nou projecte

Desobeir per avançar

Foto: GETTY

Article publicat al diari Jornada

Enguany fa 40 anys de la primera manifestació LGTBI a Catalunya. Enguany ha estat un any en què s’han vulnerat drets fonamentals i s’han retallat les llibertats. Ens diuen que la vulneració dels drets fonamentals es fa quan l’estat de dret està en perill, però la realitat és que no s’ha respectat l’estat de dret per defensar la unitat d’un país.

Que les lleis estiguin per sobre les persones diu molt poc de qui les executa. Les lleis han evolucionat segons les demandes i les necessitats socials; si no, encara viuríem en un estat teocràtic, no hi hauria drets laborals ni socials ni polítics. La fi de la segregació racial o la negació del dret a vot de les dones se sustentava en lleis que negaven drets i que van ser reformades, superades i desobeïdes.

No hi ha avenços sense desobediència. En la història tenim molts exemples: Rosa Parks, les sufragistes… Tenim exemples més recents i propers, com les dones de l’Aràbia Saudita, que han desobeït durant molt de temps la prohibició de conduir i, tot just ara, han canviat la llei que els ho permetrà. Les persones LGBTI han estat (i encara ho estem a 72 països del món) perseguides, agredides i negades sense drets iguals que reconeguessin la diferència, la desobediència i la visibilitat del col·lectiu. La lluita per canviar les coses i aconseguir drets totals de ciutadania ha fet que s’aconseguissin drets com els del matrimoni i l’adopció.

Caldria rememorar el que la filòsofa Maria Zambrano deia: «No es passa del possible a la realitat, sinó de l’impossible a la veritat.»

Publicat dins de articles, feminisme, Independentisme, LGTB, pensament polític | Etiquetat com a , , , , , | Comentaris tancats a Desobeir per avançar