La tendresa dels pobles

FOTO de FERRAN NADEU

Article publicat a Nació Digital

Dissabte 18 de febrer: Els carres s’omplen a poc a poc però de forma constant. Costa avançar. La gent s’estreny i resta aturada 20, 30, 60 minuts, però no marxa. Se senten crits que es coregen : «Volem Acollir». Moltíssima gent de totes les edats i condicions que surten al carrer per demanar que s’obrin fronteres per a les persones refugiades.

Les vides als camps queden aturades, els drets humans suspesos però la solidaritat no s’atura, la ciutadania es mobilitza i crida contra l’immobilisme. Un immobilisme que no permet que els compromisos es compleixin. 160.000? 300.000 persones? Els carrers són plens i una sola xifra importa més: el govern de l’Estat es va comprometre a acollir 10.722 persones refugiades, persones que fugen de la guerra, la fam i la misèria i tan sols s’han acollit 516, un percentatge misèrrim que mostra la manca d’empatia. Més xifres, les xifres que importen a la gent que omple els carrers: 4.600 persones han mort a la mediterrània l’any 2016, en qualsevol de les rutes migratòries controlades per les màfies. 65 milions de persones al món han hagut de fugir per efecte de les guerres, la violència, la pobresa, la violació dels drets humans més fonamentals.

Els carrers són plens i els crits són clam: «Obriu fronteres. Acollim ara!» Molta gent recorda un passat que avui no sembla tan llunyà. El de la gent que venia al Sevillano o al Shangay i, amb sort compartia barraca, sinó eren retornades al seu poble pel servei de policia. No fa tants anys, o en fa molts, a la gent que omple la Via Laietana, Pau Claris, la Ronda Sant Pere, la plaça Urquinaona… i desfila lentament cap al mar no li importa els anys que fa, només que cal obrir aquesta terra a aquelles persones que ara pateixen les conseqüències de la injustícia global.

Catalunya és, ha estat i serà terra d’acollida i ens dotem de plans per fer-ho possible. Durant el 2016 19.000 persones han regularitzat la seva situació administrativa i s’han ofert 1.250 places d’acollida en 45 municipis . A Catalunya, actualment hi ha 495 persones amb el Programa Estatal d’Acollida de Refugiats mentre que el 2015 hi havia tan sols 28. El 2017 es posa en marxa el programa català del refugi per millorar les mancances del pla estatal i construint xarxa amb la ciutadania, les entitats i els municipis.

La gent surt al carrer, les institucions obren noves vies per l’acollida, però no n’hi ha prou. Les fronteres segueixen tancades, al sud i a l’est, també a l’oest: 1.200 quilòmetres de murs ens envolten per no deixar entrar aquells que hem condemnat a la misèria i la mort. 35.000 persones mortes des de l’any 2000 a la Mediterrània. Reduïm les persones a xifres estadístiques, tristes estadístiques que demostren la manca d’humanitat i els valors oblidats. La Declaració dels Drets Humans es vulnera de forma persistent.

L’article 5 de la declaració universal dels Drets humans diu:«Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants» però mantenim milers de persones en camps dels que no es poden moure. L’article 14 recull que «En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se’n»

Al Regne d’Espanya l’any 2015 va haver 15.000 demandes d’asil, de les quals només un 31% van ser acceptades; al conjunt d’Europa es van demandar 1.321.600 i només es van resoldre favorablement 300.000. L’article 28 diu «Tota persona té dret a un ordre social i internacional en què els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració puguin ser plenament efectius», però seguim construint el benestar del nord sobre les esquenes del sud i barrant-los el pas amb tanques. L’article 13 ens parla de la lliure circulació de persones, del dret de sortir i retornar al propi país, del dret a triar la seva residència, però els mantenim a milers, a milions, en tendes precàries, sota el vent, sota el fred i la neu, sota el sol del desert.

Les vides als camps queden aturades, s’alcen els murs, els drets humans suspesos però la solidaritat no s’atura, la solidaritat creix i s’expressa: Obriu fronteres, volem acollir!



Publicat dins de articles, Polítiques socials | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Envia un comentari

En eso llegó Fidel

 

Article publicat a Directa

La mort de Fidel Castro ha obert caixes de Pandora: les dels records de l’eufòria revolucionària i la dels odis atàvics. Crec, humilment, que des del pensament d’esquerra hem de fer reflexions importants per tal de fer un reconeixement d’allò que realment cal reconèixer, però també cal fer crítica i autocrítica i fer-ho públicament, encara que costi.

Em poso a veure Salut les cubains (Agnès Varda, 1963) que comença amb unes imatges, del mateix any de la seva producció, al barri parisenc de Saint-Germain-des-Prés. Una exposició sobre els 10 anys de l’inici de la revolució cubana. Un joveníssim Fidel a les muntanyes, un sons cubans  amb tints guaracheros al París dels 60 i la veu de Michel Piccoli i de la mateixa directora que ens introdueixen amb cert entusiasme  que destaca l’accés a petites coses que fan somriure i que són mostra del que abans només uns quants tenien. La revolució ha portat cigars per a tots, barbes diverses i núvols de sucre i l’amistat dels pobles. Accés als estudis, una nova estètica, cooperatives, un nou model de producció, accés a la lectura, a la cultura, reforma agrària, alliberament i reconstrucció, la diversitat de gent i territoris. Una pel·lícula que es contextualitza en l’època, un cant a la llibertat.

Després de l’entusiasme van arribar etapes més dures. Etapes de mancances. Mentre l’anomenat bloc soviètic funcionava i Cuba rebia tot el que li era necessari, en el procés d’intercanvi del bloc, les veus crítiques eren silenciades: a dins, amb repressió; a fora, l’esquerra era –érem- condescendent, i en un món dividit en dos blocs era fàcil la tria per a molta gent.

Amb la perestroika va arribar la crisi. Cuba seguia sent referent polític: tenia la millor sanitat i de caire universal, no hi havia analfabetisme, el treball es repartia i la gent estimava Fidel. Però la postal al·legòrica que s’havia anat dibuixant envellia i perdia color. A Miami ja no només es trobava la contra, hi havia altres veus crítiques i molta immigració econòmica no crítica amb el règim ni amb Fidel, que sortia de Cuba per accedir, en la imaginació si més no, a béns que allà no trobaria, per progressar socialment (allò que a Cuba no podia).

A l’Havana, símbol revolucionari, els edificis també envellien i perdien color. La gent ja no només passejava sinó que jeia desvagada al malecón, amb carències, amb serveis universals, sense llibertat d’expressió, Fresa y chocolate (Tomás Gutiérrez Alea i Juan Carlos Tabío, 1993).

Com a cineasta i d’esquerres seguia l’evolució cubana amb les pel·lícules, també amb els llibres. Un cert infantilisme de les esquerres no ens ha permès fer crítica del que no funcionava. La revolució pervivia? Des de l’empatia més absoluta (i el convenciment descarnat que jo a Cuba hauria estat exclosa, reclosa o silenciada) em cal una revisió crítica no dels 58 anys de poder revolucionari sinó del paper que hem tingut les persones i organitzacions d’esquerres respecte al lideratge.

Fidel ha estat per a nosaltres un referent, qui va encapçalar una revolució que va construir una Cuba lliure dels interessos del capitalisme ianqui i va dotar de drets socials els habitants de l’illa. Un líder carismàtic, no comunista però que per necessitat geoestratègica i econòmica va aliar-se al bloc soviètic per fer sobreviure els canvis. Fidel representava el poble i el poble el representava. Aquesta era, i  segueix sent per a molts, la nostra visió i d’aquesta visió vam fer mite.

Però Fidel també era el que condemnava crítics a molts anys de presó, el que deixava morir opositors a la presó, el que no permetia relacions directes –noi amb familiars- d’habitants de l’illa amb els que amb tot el menyspreu possible anomenaren gusanos, el que va obrir sidatoris on va recloure les persones infectades pel VIH, l’homòfob, lesbòfob, trànsfob impenitent que defensava la idea de l’heterosexualitat i la seva moral sexual… Conducta impròpia (Néstor Almendros i Orlando Jiménez Leal, 1984) aquest també era Fidel, aquest també era el règim que va construir la Cuba que va sortir de la revolució.

No dir-ho, no voler-ho veure, ens pren credibilitat i ens castra el pensament lliure.

Jo a la Cuba de Fidel no sé què hauria estat, però, possiblement, no hauria pogut ser feliç perquè no m’haurien permès viure el que jo volia viure. El nivell de felicitat de la població d’un país, el nivell de benestar i felicitat de les dones d’un país és el que permet veure el seu nivell de benestar.

Cal fer autocrítica i això només vol dir desmitificar i reconèixer. Això és el que ens farà avançar fins a la victòria final, igual que planificaven els barbuts de Sierra Maestra, però una victòria que no només sigui de barbuts sinó de totes i tots, una victòria que ens faci lliures i no esclaus i esclaves de mites.

 



Publicat dins de articles, pensament polític | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a En eso llegó Fidel

Ens volem vives

25n

Article publicat a Llobregat digital

El passat 5 de novembre Tarragona va ser escenari d’una manifestació multitudinària que volia ser un crit contra les violències masclistes. Ens volem vives! Era un crit unànim. A Catalunya hi ha hagut,més de 6.000 denúncies per violència masclista, 76 dones assassinades a l’Estat espanyol.

Cada dia es denuncien tres agressions sexuals a Catalunya, una cada 13 hores i es considera que el 17’7% de les víctimes ho denuncien. Segons dades de l’Hospital Clínic de Barcelona l’any 2015, un 26% van ser al carrer, tot i que la majoria, un 42%, es van produir en un domicili, seguit de la discoteca, 9,2%. Dels c asos atesos, el 12% eren tocaments; la resta, violacions, comeses en la seva majoria per desconeguts (57%) la majoria contra dones de 18 a 26 anys (52%).

Segons dades del mateix servei, de cada 10 víctimes, 3 asseguren haver perdut la consciència, no recorden res i sembla que han estat drogades per aconseguir la seva submissió. El mateix Clínic alerta que els casos atesos el 2016 ja són un 10% més que l’any anterior. Els agressors són homes, les víctimes totes dones.

Els espais d’oci, les festes o els carrers són espais en els que les dones no podem caminar amb llibertat perquè algú decideix que pot disposar del nostre cos i la nostra vida. L’exercici de la llibertat ha d’estar garantit no només per normes de respecte i convivència que molts semblen no entendre sinó pel dret al propi cos, a la llibertat d’elecció, a la llibertat de ser i caminar tranquil•les.

En aquest sentit, les administracions públiques han de garantir aquesta seguretat en l’exercici de la llibertat, no es tracta només de tenir més policia als carrers sinó de posar en marxa eines de conscienciació social i de compromís comú.

L’Ajuntament d’Esplugues va fer, el passat mes d’octubre, lectura d’una declaració institucional per unes festes majors i uns espais d’oci lliures de violència masclista. Una declaració unànime -fruit d’una moció del grup municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya- que mostrava la condemna de tots els grups municipals. Aquesta declaració s’ha de concretar en un compromís clar més enllà del rebuig; es preveuen campanyes continuades contra la violència masclista i les agressions sexuals, accions de sensibilització i prevenció, l’impuls d’un protocol per evitar agressions sexuals durant les festes majors i els espais d’oci, protocol que s’elaborarà conjuntament amb tècniques i tècnics municipals, grups de dones, associacions de veïns i les entitats que participen a la Festa Major durant la qual es portaran a terme accions informatives i de prevenció.

Aquest és un compromís important, construir des de i amb la comunitat la reflexió i l’acció per acabar amb la violència sexual en espais on l’alcohol i altres drogues s’utilitzen com a pretext. Un compromís que no acaba aquí i que cal que es compleixi: la no contractació de grups o espectacles, així com mitjans de comunicació que difonguin missatges masclistes, discriminatoris o de violència masclista de forma directa o indirecta.

Les dones volem caminar tranquil•les i exercir la nostra llibertat de ser, d’estar i de viure sense que ningú la limiti. L’acció política és important i declaracions (que seran accions) com aquesta són necessàries i vitals, cal que es compleixin amb fermesa, a les dones ens hi va la vida, perquè moltes dones no moren, les maten.



Publicat dins de articles, feminisme, Violència masclista | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a Ens volem vives

Tokio Blues

tokio-blues

Acabo de llegir, i visc encara dins, l’univers de Tokio Blues. Norwegian Wood, una novel·la que no vaig agafar amb passió, més aviat amb una mica de mandra. Mandra perquè Haruki Murakami és mediàtic i jo no acostumo a llegir best sellers. Mandra perquè té exèrcits de persones que el segueixen o el critiquen. Mandra perquè, en principi, el tema semblava que no m’interessava i que m’era llunyà.

Però des de les primeres pàgines llegides em vaig quedar enganxada. És un viatge més que no pas una història. Un viatge íntern i intens. Un viatge iniciàtic. Un viatge a la vida, des de la infància i a la mort , en l’adolescència. Un gran viatge (intern, intens) des de la joventut, des de la mirada jove i ja adulta, ja gastada, ja gran però plena de futur.

Un viatge estrany des de la indiferència i allò anodí, però que porta al descobriment del jo i dels altres, de les altres. Un viatge cap al respecte, cap a l’amor profund.

Una novel·la que parla de política, sense parlar-ne. Que parla de corrupció, de rebel·lió, de la lluita de classes, del capitalisme i l’immovilisme, amb una mirada subjectiva i llunyana, de qui observa i no actua.

Hi ha història, és clar, amistats perdudes o poc clares, amors impossibles o no reconeguts, de sexe impulsiu o esporàdic, de sexe necessari o desitjat. De soledat, d’ordre, de vida, de Watanawe, Naoko, Reiko i Midori el seu viatge interior a la felicitat, o no.

Un gran viatge que costa oblidar. Uns paisatges que queden gravats, no pas a la retina, i dels que costa sortir i trobar una nova lectura. Un gran descobriment.

Publicat dins de lectures | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a Tokio Blues

Les sense veu – The voiceless

voiceless

Versió en  català de l’article publicat originalment en anglès a Catalan International View

En una societat plural i diversa, que fem créixer i on participem de manera activa en tots els espais, per què la nostra veu és invisible i inaudible? Com es pot explicar que, sent les dones el 51% de la població, als mitjans la proporció sigui marcadament inferior de manera continuada i consistent?

Són paraules del manifestOn són les dones” que denuncia la manca de presència de les dones als mitjans de comunicació de Catalunya: la meitat de la població i no tenim veu.

On som?

Aquesta iniciativa que és, a més,  una clara reivindicació de visibilitat analitza diàriament els espais d’opinió dels  mitjans i demostra de forma tangible quina és la realitat. Alguns mitjans mouen fitxa, d’altres es refermen,  pocs fan autocrítica, la majoria es mantenen.

La invisibilitat, però, no es limita al nombre d’opinions sinó que es troba en els continguts, en els tòpics, en les frases fetes de les notícies. Ho hem vist als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro, les medallistes olímpiques devien a algú els seus mèrits: al seu entrenador, algú que portava el seu cognom, és l’esposa d’un altre esportista… o bé són negats els reptes assolits i es destaquen aspectes superficials: si es maquilla o no, si concilia mentre entrena, si està casada o no, el seu atractiu físic… es tracta de negar, invisibilitzar, menysprear i fer indignes les dones que assoleixen èxits. L’espai dedicat a les atletes guanyadores de medalles a Rio és molt inferior al d’ells i el tractament rebut és infantilitzador i de menysteniment.

Però la negació, la invisibilització o el menyspreu  no es reserven només a les dones que han assolit èxit, ni tan sols és una cosa reservada als mitjans únicament, és un sistema de valors que crea xarxes de complicitat a partir del sexisme, el masclisme i la ideologia que els sustenta: el patriarcat. En aquest sistema de valors els mitjans de comunicació tenen un valor cabdal, poden optar per la complicitat plena o poden optar per mostrar realitats que van més enllà de la ficció patriarcal.

Roba perillosa

Un exemple seria el  debat actual – que no és l’espai per resoldre- que ens posa sobre la taula el tractament que s’ha fet del burquini i com s’ha tractat en la societat i als mitjans. El debat ha estat sobre el seu ús, la prohibició sobre el que elles el portin.  Han posat sobre la taula els drets de les dones abordant-ho des de l’opinió d’altres.

Les imatges que van indignar la societat dels fets de Niça en els que quatre agents de policia obliguen a una dona a treure’s la roba. El debat fa uns anys hauria estat sobre el biquini. En ambdós casos estem parlant de la “decència” o no de les dones que el porten, no parlem del sistema de valors, ni de qui decideix, en tot cas són arguments secundaris per reforçar una sentència no pas una opinió. És un debat social que posa sobre la taula com “vetlla” la societat pel bé de les dones i no pels drets. No es tracta de donar solució al tema sinó d’abordar-ho sense prejudicis i en primera persona. El fet és que, bàsicament, han parlat des de l’opinió externa sense que les afectades tinguin/tinguem veu fins que els fets han evidenciat la divisió en el si del propi feminisme, és aquí on ha estat possible la veu de les dones.

Radicalment invisibles

Un altre exemple el tenim el passat mes de juny. Catalunya celebrava els 40 anys de les primeres jornades feministes. Quaranta anys de reivindicacions i tres dies d’activitats polítiques, culturals, festives… més de dues mil dones participants. A banda de la quantitat de participants també és interessant destacar que quaranta anys de qualsevol moviment reivindicatiu, social i polític és important, i més quan es tracta d’un moviment transformador i que no ha assolit, ni de lluny, els seus objectius. Les jornades portaven per lema “Radicalment feministes” i es podrien destacar algunes absències institucionals importants, però no ho faré.

La invisibilitat als mitjans va ser gairebé total. L’observatori media.cat destaca que a fer una cerca exhaustiva i només va trobar dues notícies col·laterals durant les jornades i algunes prèvies i d’aquestes cap a grans mitjans . Mèdia .cat es demana: “Si no parlen de les dones que s’organitzen i debaten, quines són les dones que surten a aquests grans mitjans?”. Aquesta és la pregunta que evidencia una situació que hom viu com a normal, l’absència de dones en els mitjans o, dient-ho d’una altra manera, la sobrerepresentació masculina als mitjans de comunicació.

És aquesta sobre representació la que crea realitats més que no les mostra, la que crea estat d’opinió més que no el recull. A més la justificació dels mitjans i dels professionals de l’opinió ha generat un argumentari ple de tòpics que pretenen seguir normalitzant una situació del tot anòmala.

Quina és la imatge de les dones?

Som les reines de les dietes, les víctimes, les beneficiàries dels consells de salut, els objectes de desig, la crossa del mascle. Som les súbdites de l’estètica, del cos perfecte, l’origen del pecat, les que reclamem quotes perquè som buides, les que somriuen per vendre el que altres posen veu. Som les excloses de la ciència, de l’èxit, de la centralitat. L’Observatori de les dones en els Mitjans de Comunicació analitza la representació de les dones en els mitjans, afegim doncs la qualitat de l’anàlisi als nombres de presència  que s’extreuen de l’anàlisi quantitativa.  Tal com apunta l’observatori de les dones en els mitjans de comunicació:  les dones som instrumentalitzades i esdevenim «Personatges constrets només a la seva funció d’exhibició davant dels altres i clarament posicionats per dinamitar qualsevol altre opció que pugui aparèixer. Personatges de fantasia per a una libido patriarcal que desprèn menyspreu cap a qualsevol presumpció d’exercici de llibertat femenina mitjançant la subjecció a un models estètics que acompanyen unes actituds que cerquen només l’aprovació dels personatges masculins. Models estètics i també narratius que poblen uns imaginaris que ja és hora que comencem a considerar com a contraprogramadors reiterats de totes les lleis d’igualtat i plans que s’han aprovat i que reclamen i es proclamen vetlladores de la no-discriminació i de la igualtat.»

L’observatori ens mostra de forma detallada quina és la imatge pública de les dones als mitjans, quins són els espais que se’ns reserven, com es representen els nostres cossos,  entre altres temes. Possiblement la lectura dels seus informes sigui càustica però també ens mostren alternatives a la construcció social que fan els mitjans actualment. Uns mitjans, per cert, majoritàriament dirigits per homes que es justifiquen.

Eli Borredà de Mèdia.cat escrivia “Som dones, no impostores. I podem ser tan bones o tan dolentes en qualsevol àmbit de la vida com ho són els homes. Som dones, no impostores, i sovint som, alhora, gairebé invisibles.” Els mitjans ens invisibilitzen, els continguts ens desautoritzen. Si la meitat de la població pateix aquesta conseqüència nefasta i la resta està sobrerepresentada cal preguntar-se: Quina societat estem construint? Quins mitjans de comunicació volem? Està clar que el que fem i tenim no ens val i crea tòpics i referents que fan prevaldre un sistema de valors contrari a la convivència.

Publicat dins de articles, feminisme, Mitjans de Comunicació | Etiquetat com a , , , , , | Comentaris tancats a Les sense veu – The voiceless

Fem safareig

fem-saf

Ja fa un temps que vaig llegir aquest llibre d’Agnès Vidal i Vicedo, l’he deixat reposar després de llegir-lo, després de parlar-ne al Pati Blau, després de conèixer-la.

Fem safareig va ser premi Bernat Capó l’any 2015 i és una recerca interessantíssima en la història i desenvolupament de la vida a l’entorn del safareig públic, un espai que va desapareixent, poc a poc, dels nostres municipis. Queden pocs i gairebé només en pobles petits. Han estat, a més, abandonats com a  patrimoni i, en canvi, han estat una part important de la vida quotidiana durant segles.

La recerca que fa l’Agnès al llibre és un aprofundiment en la memòria popular, aquelles persones que l’han utilitzat, o encara l’utilitzen, i el que representava per al poble, per a la societat, per a la vida i com ha canviat tot plegat. Però també és una cerca del patrimoni social i cultural que representen aquests espais i la importància de mantenir-los.

Els safareigs que es rescaten de la memòria són, bàsicament, al País Valencià, però també hi ha de les Terres de l’Ebre i de Ses Illes. Aprofundeix en el paper social, explica el funcionament que tenia, narra la vida de les dones que l’utilitzaven, les hores que s’hi passaven, la duresa de la feina i, també, els jocs de la quitxalla a l’entorn. Tot plegat amb històries de vida i anècdotes, unes anècdotes que vam enriquir a la tertúlia del Pati Blau del mes de maig.

Un llibre necessari, un llibre agraït de llegir. Una necessitat en la recuperació del patrimoni popular i de un apart important de la història quotidiana de les dones i els infants. La visibilització del treball invisible, no només el de rentar sinó el de fer sabó, el de fer lleixiu, el d’escórrer i estendre la roba… llegir-lo ens fa conscients de la duresa de moltes vides i també de com són d’importants alguns avenços. També ens fa conscients de la manca de cura que moltes administracions públiques tenen en la cura i manteniment del patrimoni històric i cultural.

Publicat dins de Esplugues, lectures, Pati Blau | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a Fem safareig

“Para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”

Baby playing with globe

Baby playing with globe

Article publicat al Llobregat Digital

Parlo una llengua romànica prohibida en diferents etapes de la seva història i substituïda. Una llengua amb 10 milions de parlants que ha subsistit a les prohibicions, les fòbies i la diglòssia. Una llengua que sempre és motiu de conflicte per alguns, els que no l’han volgut parlar mai.

Fa uns anys, quan el meu germà petit cursava primària, la immersió lingüística en català començava el seu desenvolupament. La meva família és d’origen aragonès, ma mare ho era. Trucava sovint a la seva família que és repartida arreu de l’estat. Una familiar de Madrid li va etzibar “¿qué pasa en Catalunya?” ma mare astorada va respondre “ay, no sé ¿qué ha pasado algo?”. La conversa va continuar aproximadament així:

Si mujer que os obligan a hablar en catalán, a vuestros hijos, pobrecicos
• Y a ti, ¿quién te ha dicho eso? Aquí no obligan a nadie a hablar en catalán, además ha estado prohibido muchos años, ¿cómo van a obligar ahora?
• Que si mujer, que hay mucho lio con eso. En los colegios obligan a los críos a aprenderlo y hablarlo
• Pues yo encantada que lo aprendan, más oportunidades tendrán
• Pero, ¿es que no lo ves? No pueden hablar castellano. Te tienen los sesicos sorbidos hija. ¡Si hay hasta manifestaciones!
• Ayyy, que coses me dices maña! Aquí nadie dice nada
• Aquí en Madrid hay cada semana una contra eso de la inmersión
• Pues deben ser todas en Madrid que no habla nadie catalán. Yo encantadica que se hable y se aprenda, aquí no hay ningún conflicto

Trenta anys més tard, aquelles persones que no volien parlar català, els hereus ideològics del franquisme que va prohibir parlar el català durant 40 anys, tornen a parlar de conflicte i pacten, “en Madrid” la marxa enrere de la immersió lingüística que ha fet possible que diverses generacions puguin entendre, escriure i parlar el català, no només com una llengua popular sinó també social i científica.

Jo que sóc de família castellanoparlant, he nascut a Catalunya i sóc catalanoparlant de forma voluntària no he viscut mai el conflicte pel català. Bé, dic mentida… el conflicte era totes les criatures que no vam poder aprendre a l’EGB el català perquè era prohibit i ens vam haver d’espavilar després.

On és i qui fa el conflicte? Aquells que confonen les llengües romàniques? –l’italià i el català, per exemple- perquè menyspreen tot aquell que no parli o pensi com ells? Qui fa el conflicte? Aquells que pacten fora del país el que hem de fer al país encara que no ho vulguem? Els qui ens imposen via pactes el que hem de fer i sentir? Els qui perquè ja els va bé que sigui una llengua domèstica i minoritzada? Aquells qui el neguen en llocs on es parla – a la franja per exemple-?

El conflicte lingüístic és un conflicte creat, un conflicte amb interessos polítics i ideològics, un conflicte negador que a més serveix de pantalla per aquelles promeses polítiques incomplertes i traicionades com la lluita contra la corrupció o alguns avenços socials. Pactes antidemocràtics contra els pobles d’aquells qui, com deia Ovidi Montllora qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense.”

Publicat dins de articles, Independentisme, Llengua | Etiquetat com a , , , , , , , | Comentaris tancats a “Para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”

Són bojos aquests romans

aquests-romans-shan-tornat-bojos

Article publicat a TVanimalista

Rememoro Àsterix i recordo la meva infantesa, el que reia amb aquesta frase i la poca gràcia que té ara aplicar-la a Itàlia. Són moltes les raons, però una em sobta entre moltes: Forza Italia presenta una proposició de llei al Parlament d’Italia per tal de prohibir que pares i mares que segueixen una dieta vegetariana o vegana puguin fer que els seus fills i filles la segueixin, donat que, diuen “és una dieta sense els elements essencials per al creixement”.

I torno a la meva infantesa, quan jo tenia uns 6 anys el meu pare va optar per la dieta vegetariana. La meva mare va optar per fer dieta vegetariana per a tota la família i cuinar una sola vegada: sàvia decissió dels dos al meu entendre. Val a dir que era una dieta lacto-ovo-vegetariana i que llavors no era tan fácil com ara accedir a alguns aliments com ara el tofu o el seitan i molt menys preparats com hamburgueses, mandonguilles o croquetes vegetals i que tot era artesanal i domèstic.

La proposició de llei diu a l’exposició de motius que es poden crear carències importants a la dieta dels infants si “s’exclou categòricament i imprudent, els aliments d’orígen animal i els seus derivats”. Som tres germanes i un germà, i mai ens ha faltat cap vitamina cosa que no es pot dir de nens i nenes que van seguir una dieta omnívora. Per posar un exemple, mentre nosaltres menjàvem entrepans de pa amb tomàquet i ametlles, la resta de forma majoritària, menjava pa “de màquina” amb Tulipán. Qui prenia més vitamines? D’altra banda, nosaltres teníem limitadíssimes les begudes carbòniques, les pastes industrials i altres pseudoaliments polisinsaturats i artificials que la gent “omnívora” tenia al seu abast amb naturalitat.

Han passat molts anys, han millorat les dietes, totes, es porten a terme campanyes per a la millora alimentària que porten a les portes de les escoles, les AMPAs, les famílies, les institucions… allò que “per salut” ja predicava el vegetarianisme: que l’excès es paga i que la manca d’aliments saludables, crus i frescos afecta greument la salut, em sembla un argument força allunyat del de Forza Itàlia. Un argument, el del vegetarianisme, que queda reforçat per la majoria d’institucions de ciència alimentària que són independents i no avalats per segons quines indústries alimentàries.

Parlem de mancances i de reforços… us heu fixat en la quantitat d’anuncis que hi ha de reforços en l’alimentació infantil, juvenil i adulta? No van dirigits a persones vegetarianes però parlen de mancances en la dieta. Així doncs qui té mancances? El que tinc clar és que vegetarianisme i veganisme són salut, però no només això; també són una manera d’entendre el món i viure. Viure de forma respectuosa, sostenible, solidària i no especista. Viure en un món que vol alternatives: agricultura ecològica i respecte animal. Un món que no es vol alimentar en base a un sistema de producció dels aliments en massa que no té en compte la salut humana ni el patiment i dolor dels animals.

Retorno als records d’infantessa i la llibertat del naturisme, també a la metonímia que em brinda l’Àsterix. El que tinc clar és que optar per un altre món, també des de l’alimentació, no vol dir optar per les mancances sinó per un món millor.

Publicat dins de articles, Quí sóc, Vegetarianisme | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a Són bojos aquests romans

Dones d’etiqueta

diaorgullo2

Article publicat a La Directa

Vivim en un moment en què les etiquetes, moltes i diverses, es reparteixen: hiperactivitat, dislèxia, oposicionista desafiant, desordre de personalitat, de conducta, d’ansietat social, dèficit d’atenció… podem trobar etiquetes que ens classifiquen des de ben petites. Etiquetes que volen un ordre social, que creen realitats ordenades i volgudes però que no deixen ser lliures. Són les etiquetes de què el sistema es dota per mantenir-se. Per això altres etiquetes molesten.

Quan les dones ens reclamem la reacció és immediata i automàtica: que si volem una societat desigual, que si sempre ens queixem, que si mai no en tenim prou… en el cas de respostes “educades i tolerants” ja no cal ni posar aquí el que corre per les xarxes totalment execrable i denunciable i la cosificació constant a què ens tenen acostumades i que augmenta. Però ser dona no és una etiqueta, és una realitat més enllà del sexe biològic, una realitat social en què el gènere és motiu de discriminació i marca.

Ser lesbiana, gai, transsexual, transgènere, bisexual, intersexual és una realitat que etiqueta, una etiqueta que ha esdevingut política i que hem volgut voluntàriament. El fet de tenir una orientació sexual diferent o, inclús, una identitat de gènere diferent no ens converteix en persones que volen canviar el sistema, en revolucionàries o antisistema (segons també l’etiqueta que ens pengin). Fer-ne etiqueta política és el revulsiu social: ser visible, mostrar-se, reclamar els drets, lluitar juntes i unides des de l’especificitat de cada vida per reclamar un món millor en què la diversitat sigui possible. Reclamar més enllà de normalitzacions i toleràncies el dret a la vida des de la diversitat, reclamar-lo des de l’etiqueta ben visible, ben posada… aquesta és l’etiqueta que el sistema patriarcal, heterosexista, capitalista i binari no accepta.

A més, no totes les etiquetes són iguals, malgrat el contingut polític. Ser dona i lesbiana és ser una dona visible que reivindica la seva sexualitat i que, a més, no és heterosexual. Ser lesbiana és, per al sistema, una etiqueta incòmoda, només vàlida per als somnis eròtics i les fantasies pornogràfiques dels matxirulos. Ser lesbiana no és, ni tan sols, acceptat com a diferència lingüística: totes som homosexuals, gais i lesbianes per igual. Per tant, som homosexuals i s’exerceix l’homofòbia: les lesbianes i la lesbofòbia som fagocitades pel genèric i se’ns nega el nom i la visibilitat que no s’accepta. Per què? Només per normativa lingüística o també per etiqueta prescindible que cal invisibilitzar?

El cas és que és fàcil oblidar perquè el diccionari i la normativa marquen però també, perquè la complicitat és dins del moviment. No es tracta només d’un tema de correcció lingüística –política, sinó de la visibilitat necessària que crea nous imaginaris i mostra altres realitats i altres necessitats. Les lesbianes som dones doblement invisibles. La lesbofòbia que s’exerceix contra nosaltres és doble: per agressió i per invisibilitat. Els nostres drets els volem liderar nosaltres i no que esdevingui un col·lectiu dirigit exclusivament per homes (per molt companys, per molt gais que siguin).

Som diverses i no volem ser iguals. La nostra és un etiqueta política que volem tenir, conservar i fer visible per fer efectius els nostres drets, que són drets de totes. Ho farem en xarxa i en col·lectiu però no invisibles.

Publicat dins de feminisme, LGTB | Etiquetat com a , , , , , , | Comentaris tancats a Dones d’etiqueta

Per molts anys!

idem4

Article publicat a IDEMTV

Cada 28 de juny em sento un poc més gran. Sovint tenim debats antics però les manifestacions van omplint-se de gent més jove i va desapareixent alguna gent.

Enguany, he mirat quatre anys enrere i he vist, en un flaix-back, com naixia un mitjà del qual he format part fins fa escassament dos mesos. IDEMTV ha fet 4 anys, qui ho diria! Centenars d’articles, vídeos, reportatges, entrevistes, hores dedicades…Quatre anys que m’han fet créixer com a persona i com a professional.

Fa certa basarda mirar enrere i pensar que ja no en formes part de tot plegat, però la vida et porta i res es tanca. Recordo com vaig entrar a formar part: les reunions, les trobades i els riures amb en Vicent i en Xavi, érem més joves i amb moltes il·lusions, il·lusions que s’han anat renovant o que han pres camins diferents.

Avui, ja des de fora, veig un mitjà consolidat i en creixement. Que reivindica i ocupa el seu espai on line amb qualitat i que és referent per al col·lectiu, el moviment i, també, els i les professionals de la comunicació. Veig una gran feina i un augment de la qualitat tant en imatge com en continguts de la mà del Xavi i el Jorge que cuiden i estimen el mitjà.

Podria fer una cosa més correcta, més oficial, més llunyana, però no em surt i només puc dir: per molts anys! Per molts anys i seguiu creixent; per molts anys i gràcies pel camí fet i tot el que m’heu fet aprendre. Gràcies al Vicent, al Xavi, al Jorge i a totes les persones que han estat i han donat suport.

Felicitats i gràcies!

Publicat dins de articles, LGTB | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a Per molts anys!