Lletra menuda 

La Nora Albert és l’autora del poemari Lletra menuda/scritto piccolo/small lettersamb el que va guanyar el premi Ciutat d’Eivissa 2014 de poesia.

Helena Alvarado i Esteve, com a poeta, és Nora Albert. És poeta, traductora i assagista.

Escrit amb versos decasílabs, i un quartet per poema. 4 versos per poema. 10 sil·labes per vers, 4 versos per poema, 40 sil·labes, no sé si té algun significat. No he sabut desvetllar perquè 4 parts que són les 4 primeres lletres de l’abecedari…

M’ha interessat enormement, com les pròpies paraules són protagonistes

“Per aturar el temps caldrà més poemes”, la paraula com a eina. 

“les paraules extenuades de no ser mai dites” parlant dels  silencis, de la vida.

Les paraules que anomenen, que trenquen silencis, que inciten a la revolta:

“Hi ha un tapís que lletreja un teixit/còmplices preguntes i respostes/i reanomena el cor de l’ocell,/la mar, l’inquiet país que ja no calla

La Nora fa de la paraula, de la poesia critica social important:  “el nèctar d’un nou crit”  pobres paraules les sense papers,/ les sense sostre, les sense diccionari”

I fa un reconeixement de la genealogia femenina: Marçal, Abelló, Lizarán.

Una poesia, també lligada a la natura, parla de roques, pedres, bardises, llum, aigua, paisatge, arrels, cendres… La paradoxa de “les arrels del cel” personalment m’ha captivat 

Una poesia que parla d’amor i desig i de futur: “llenguatge transgressor i màgic/plural i possible, pura púrpura”  “s’alça rebel la tinta invisible

Un poemari cult, ple, reivindicatiu i positiu.

un mot petit podrà incendiar

una tarda o uns llavis somorts,

o un bell paradís de causes perdudes.

Welcome, addictes a les minories

 



Publicat dins de Cultura, lectures, Pati Blau | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Lletra menuda 

No és no i més enllà: lliures, vives i rebels!

Article publicat a Mèdia.cat

Enguany, la diferència de les informacions sobre la violència policial de l’1 d’octubre ha fet reflexionar, i molt, sobre la qualitat informativa. No és, ni de lluny, el primer cop que es parla de manipulació, però sí de forma tan popular respecte a una realitat que difereix tant dels fets; com a mínim, és la primera vegada que es visualitza de manera tan massiva.

Fa anys que l’anàlisi dels mitjans sobre la imatge de les dones ja palesa aquesta pràctica. La realitat que vivim les dones i les informacions, la publicitat, les sèries de ficció… sovint no han anat de la mà, ni tampoc no han tingut en compte, que es partia d’estereotips i prejudicis masclistes.

Aquest fet s’ha posat de manifest amb el judici per la violació múltiple ocorreguda a Pamplona. Tot i la gravetat dels fets, les informacions parcials i l’actitud del jutge ens recorden els anys 80 i aquells judicis i sentències de la violació i la minifaldilla (un tema recurrent, per cert, en altres sentències).

La trivialització de les violències masclistes és una constant en tot tipus de tertúlies. Hi ha graus i nivells, naturalment, però es repeteix arreu, de manera que l’objectualització de les dones en l’àmbit social es normalitza en les opinions mediàtiques i les informacions.

Tant és així que es victimitza les víctimes doblement, culpabilitzant-les de la situació sense analitzar el context i, sobretot, sense posar en dubte el sistema de valors que ho permet: la forma de vestir, si coquetejava, el dubte del consentiment, la manca de seguretat, la “histèria”, alhora que s’atorguen privilegis al mascle prototípic: el desig irrefrenable, la disposició femenina al seu desig, etc.

Tal com afirmen diferents estudis, moltes agressions succeeixen a partir dels silencis, d’un no consentiment que no es vol interpretar com a tal, i vénen de l’entorn més afectiu i emocional a les víctimes. Si el “no” de les dones no és clar i contundent (i fins i tot així!) s’interpreta com un sí i, en cas que sigui clar, sovint es nega. Les estadístiques són clares i els estudis també.

Les agressions, però, només són la punta de l’iceberg, ja que per sota subjau què les provoca, com és la discriminació, el masclisme i el sexisme, cosa de la qual els mitjans haurien de prendre nota.

En aquest sentit, l’Observatori de les dones als mitjans de comunicació ha elaborat una eina per una comunicació no sexista a fi de millorar el discurs institucional i l’anàlisi dels mateixos mitjans, oferint bones pràctiques en la comunicació. L’objectiu és fer possible altres imaginaris, donar espai a la diversitat i que les dones siguem protagonistes; no només víctimes cosificades i negades. Es tracta, en definitiva, de ser presents (com ja diuen des d’On són les dones), però també de dotar de continguts que ens reconeguin i valorin.

Des dels mitjans s’ha d’adoptar l’equitat, oferir eines i anar més enllà, perquè les dones ens volem vives però també lliures i rebels. Per això cal ser protagonistes de la nostra història i de les històries compartides.



Publicat dins de articles, feminisme, Mitjans de Comunicació, Violència masclista | Etiquetat com a , , , , , , | Comentaris tancats a No és no i més enllà: lliures, vives i rebels!

Justícia cega i sorda

Ells no volen que se’ls vegi, aquests són els violadors de San Fermín 2016

Article publicat a Nació Digital

Poques hores abans de tancar aquest article hi hagut a Barcelona una concentració fruit de la indignació. Una concentració que vol denunciar tot el que està passant a l’entorn de la violació múltiple dels Sanfermins i l’actitud de la justícia.

Una celebració festiva multitudinària. Cinc homes, entre els quals dos que tenen formació militar, i una noia de 18 anys, divuit, tot just assolida la majoria d’edat. Missatges previs de watssapp «la manada». La manada, els cinc homes surten de cacera, decidits i amb certa planificació. Troben una jove, l’assetgen i la violen. Tot això presumptament, perquè la justícia els reconeix la presumpció d’innocència. Enregistren vídeos i els distribueixen entre els amics.

Una matinada del 7 de juliol del 2016 i una jove que surt amb els amics i amigues a gaudir de la festa. Troba 5 homes que li doblen l’edat. Que l’assetgen, la forcen, la obliguen a fer una fel·lació a tots ells i la penetren. Li roben el mòbil i la deixen al carrer. Tot això presumptament, perquè la justícia no pressuposa que els fets han esdevingut.

La jove denuncia, ells li posen al darrera uns detectius. Arriba el judici i el jutge accepta com a prova un informe dels detectius que afirma que no va quedar traumatitzada, bàsicament perquè ha seguit vivint i ha intentat fer una vida normal, malgrat el que va passar. El jutge no accepta els missatges de watssapp previs, els que mostren les intencions dels cinc. La víctima esdevé culpable i els «presumptes» criminals es netegen la cara perquè ella no es va «resistir» i ha comés l’error de seguir vivint.

Cada dia es denuncien tres violacions al Regne d’Espanya, el 95% passen en espais d’oci nocturn. A Catalunya, segons dades de Mossos, els delictes contra la llibertat i la indemnitat sexual són 617, només registrats els dos primers trimestres del 2017 .

Quin és el relat d’aquesta presumpta justícia? Com estan actuant els jutges amb les dones, amb les classes populars, amb la gent normal?

Una justícia que reconeix la presumpció d’innocència a agressors que han presumit dels fets i ho han difós. Una justícia que reconeix als agressors el dret a la intimitat. Una justícia que parteix del prejudici masclista i revictimitza la dona que ha patit la violació, una violació múltiple. Una justícia que nega els drets a les dones.

Justícia injusta, el que hauria de ser un oxímoron acaba sent una realitat. Una justícia que és cega als fets però no a les persones. Fent repàs de les sentències que afecten a dones que han estat agredides trobem empatia i sensibilitat nul·la i, sobretot, menyspreu per les lleis que donen drets. Però també una justícia al costat del poder, dels poderosos, dels forts, dels dominadors.

Una justícia que fa possible que en una violació múltiple la víctima sembli culpable, en sigui la responsable. Una justícia que demana 22 anys als violadors múltiples de Pamplona mentre demana 50 anys per una baralla de bar a Alsasua. Una justícia que empresona qui posa urnes i exculpa els violents i els corruptes. Una justícia que està mostrant-se com el que és: cega, sorda, injusta, insensible, patriarcal.



Publicat dins de articles, feminisme, Violència masclista | Etiquetat com a , , , , , , , | Comentaris tancats a Justícia cega i sorda

El guardià invisible

El guardián invisible és una novel·la de Dolores Redondo, una d’aquelles que em recomanava força gent però que em feia mandra de llegir: massa exitosa. Tenia prejudicis: un best-seller fet a màquina, allò que fan les grans editorials… Finalment me la va passar un col·lega d’ofici i per sorpresa meva em vaig enganxar des de les primeres pàgines.

El primer dels volums d’una trilogia. Una novel·la negra trepidant, complexa, amb moltes vies obertes i també dificultats que tanquen. Éssers mitològics bascos i pensament pràctic, una barreja esplèndida.

Una inspectora de la policia foral de Nafarroa, Amaia Salazar. Una vall meravellosa i misteriosa, la del Baztán (que dóna nom a la seva trilogia). Una família amb un trauma. Un matriarcat mig trencat. Un poble petit: Elizondo. Oficis, prejudicis, mites. Una trama bestial, plena d’interconnexions on realitat, mitologia i ciència es relacionen, contraposen i compensen.

Haig de dir que, com a lectora habitual de novel·la negra, en un moment donat tenia pistes per saber, per intuir qui era l’assassí i que tot i això em vaig despistar i vaig seguir, també, pistes falses i vaig patir ofuscacions. Però també el vaig atrapar.

La novel·la inicia exploració en  molts camps a més del relat central: gastronomia, geologia, etnologia, psicologia, ecologia, etologia… no és una novel·la buida, la contextualitza, localitza i ens atrapa en una realitat fictícia.

Em recorda, en la base de la trama, la complexitat del meu admirat Maigret. D’aquelles novel·les que s’avança devorant però que no vols que acabin, et saben a poc: fascinant. Amb un final que ja anuncia que el personatge de la inspectora seguirà creixent o això espero.

Publicat dins de Cultura, lectures | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a El guardià invisible

Fins que torni a ser normal

Foto: C.D.R. Premià de Mar

Article publicat a Jornada

Avui, malgrat els esforços d’alguns, es portarà a terme una vaga general i es farà contra la precarietat i per les llibertats. Una vaga que posa sobre la taula l’empobriment de les classes populars i, també, el context polític actual en el que les llibertats queden retallades al mínim, en el que la democràcia està més que en qüestió. El que esdevindrà és una vaga política? Les vagues polítiques estan prohibides i el mateix Tribunal Superior de Justícia ha desestimat els recursos presentats per Foment del Treball contra la vaga.

I tot plegat, no té molt a veure? La darrera enquesta del CEO un 25’6% de la població expressa que la seva situació econòmica és pitjor que fa un any. Segons la darrera Enquesta de Condicions de Vida la taxa de risc de pobresa és del 13’2%, un 34,5% de la població catalana no es va poder permetre ni una setmana vacances i un 37,7% no va poder afrontar despeses imprevistes. L’IDESCAT recull que el 19’2% de famílies viuen sota el llindar de la pobresa a Catalunya.  Paral·lelament, el CEO, extreu de les enquestes que un 30% no està gens satisfeta amb el funcionament de la democràcia i un 46’4% està poc satisfeta. I, finalment, un 48’7% creu que Catalunya hauria de ser un estat independent. El creixement paral·lel de la pobresa i la demanda política van de bracet.

La temporalitat, els baixos salaris, la bretxa salarial que patim les dones, la manca de capacitat adquisitiva, la precarització de les condicions laborals i, en definitiva, l’empobriment de les classes populars, tenen molt a veure amb el model social que es construeix, amb les polítiques públiques que es fan i el model productiu que s’ajuda a expandir.

Un model polític que retalla drets democràtics va lligat a un model social i productiu que prima els beneficis per sobre de les persones. Un 20% de treballadores i treballadors pobres que lluiten per la subsistència mentre s’ha rescatava el sistema bancari. Els mateixos bancs que desnonen aquelles persones que no poden pagar la hipoteca i deixen pisos buits que contribueixen a una nova bombolla immobiliària i un encariment dels lloguers. Una espiral d’empobriment en la que els beneficis segueixen enriquint els grans capitals.

Un model polític que retalla llibertats, intervé el Govern de la Generalitat, empresona els consellers i conselleres, així com dirigents de la societat civil comporta, també, un model social i productiu en el que aquelles persones que s’oposen i construeixen alternatives són un destorb. Un model d’estat que s’ha construit en base als privilegis d’uns pocs, el patiment de moltes i molts i l’odi contra els pobles i les que gosen mostrar la seva diferència.

Si, fins que tot torni a ser normal ens cal una vaga general.

Publicat dins de articles, Independentisme, pensament polític, Política laboral | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Fins que torni a ser normal

La persistència diferent

Foto: Tot el pes del món de Gertrude Stern

Article publicat a Mèdia.cat

A la ràdio he sentit un dirigent de Societat Civil Catalana (SCC) parlar del règim del 78. Davant la sorpresa de tothom, ell s’ha defensat: “és que sou tan persistents!”. La reflexió és automàtica: els mitjans de comunicació no són persistents? Les xarxes socials no són plurals i trobem persistència també de tot tipus de missatges?

Aquest missatge de l’autoanomenat “bloc constitucionalista” respecte dels mitjans públics, com Catalunya Ràdio o TV3, es repeteix fins a la sacietat (sembla que no es consideren persistents): es qualifica d’esbiaixada la informació, es diu que se situen –també– fora de la legalitat, es diu que són mitjans d’uns quants i no de tots els catalans, o que no se’ls convida a opinar… en definitiva: els missatges són molts però l’objectiu és un de sol.

Mentre mitjans públics i privats estatals reiteren de forma continuada opinions i campanyes, aquestes veus crítiques no han parlat. Més aviat la preocupació mostrada ha estat sobre l’excés de pluralitat, com quan es va demanar al ministre d’interior per què la diplomàcia espanyola no havia actuat per canviar la versió de la premsa internacional.

El doble raser de la persistència és accentuar, des de l’excés, només a allò que es vol invisible per tal de minimitzar-ho, mentre per l’altra banda es minimitzen els efectes d’allò que,  realment, es vol destacar.

I cal fer autocrítica per avançar, admetre els errors per corregir. Val a dir que la revisió de conductes i continguts, així com la pluralitat dels mateixos, no es fa de forma equilibrada. Només cal repassar les portades dels diferents diaris espanyols, internacionals i catalans.

Només cal fer un repàs de les persones que participen en les tertúlies. Només cal veure –o escoltar– una mateixa notícia a tots els informatius.

I tot plegat és persistència, però el significat i objectius són ben diferents. Els dits “separatistes” som persistents perquè som gent ferma en les nostres accions i persistim malgrat les dificultats, les agressions i les envestides diverses. Els dits “unionistes” són persistents en la quantitat i duració de les conductes. Els primers reclamem drets, els segons els neguen. Accepcions diferents, significacions diferents, actituds diferents.

A tall de reflexió, abans de tancar l’article: cap, ni una de les portades dels diaris amb edició a Madrid dedicava un titular al fet que el jutge belga ha alliberat el president de la Generalitat.

Publicat dins de articles, Independentisme, Mitjans de Comunicació | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a La persistència diferent

Els comissaris es fan grans

M’he omplert la tauleta de novel·la negra i, casualment, he llegit tres seguides on els protagonistes acusaven l’edat: Brunetti, Wallander i Montalbano. Els comissaris es fan grans.

Mort entre línies, L’home inquiet i Una veu de nit són les tres novel·les en què els comissaris segueixen, aparentment, la seva línia habitual però van reconeixent la pèrdua d’agilitat física i psicològica. Veuen com, en algun moment, d’altres els fan veure coses que haurien vist evidents sent més joves.

Es fan grans i resolen els casos, com sempre, però de forma agredolça. De fet, tenen més en compte els seus equips i els miren amb altres ulls, els protagonistes se senten vulnerables com mai, però els fa afrontar amb més coratge els casos que es plantegen.

Es fan grans i mengen tan bé, o tan malament, com sempre. Es fan grans i senten com l’amor es transforma. Es fan grans i veuen el món amb altres ulls. Es fan grans i se senten cansats, prescindibles. Però se senten, volen ser necessaris i el repte és encarar la resolució dels casos com si mai s’haguessin fet grans. Poc a poc, de forma diferent en cada cas, van aprenent a conviure amb l’edat.

«Em sento vell» diu Wallander, «Em desperto cada matí amb la sensació que tot va infinitament de pressa».

Montalbano s’exclama internament «Mare de déu! Dos anys més i ja seria un seixantí! A partir d’ara ja no agafaria mai més l’autobús. Imagina’t que un jove s’aixecava per deixar-lo seure!».

Brunetti, que com els llibres que investiga, ha anat envellint també mostra el costat més pessimista i, alhora, el seu cos es resenteix «Li van començar a fer mal els genolls, de manera que es va inclinar na mica endavant per repenjar-se amb un ama a terra. Es va aixecar, vigilant de fer-ho a poc a poc, tot i que els genolls ja els tenia adolorits»

Les trames, en els tres casos són complexes, poder m’aventuraria a dir que més que altres cops. Els italians amb la màfia, les xarxes corruptes, les corrupteles administratives, el mar de la quasi real Vigata o les aigües de l’eterna Venècia… el suec a paisatges freds d’Ystad, les relacions complexes, la foscor dels boscos, els traumes col·lectius com el de Olof Palme… telons de fons que ens acosten a realitats enfortides per aquest costat humà de la senectut.

Després de cada lectura un espai per a una pausa entre cadascuna d’elles. En reprendre la lectura es reitera l’assumpte humà. La sensació que s’acaben, que s’apaguen els protagonistes i acaben la vida literària és gran. Ja va passar amb el Maigret de George  Simenon fa uns anys i la mort literària també ha estat editorial i als prestatges. Els llibres són petites històries que fan que les coses segueixin presents, no només les històries boniques, no només les reals. Les històries dels comissaris ens acosten a realitats dures i ocultes, també creen el seu propi cosmos que ens ajuda a fugir d’altres realitats i atrapar-nos en la lectura. En aquest cas ens acosten, també, a la vida des d’una altra perspectiva. Donna Leon, Andrea Camilleri i Henning Mankell han creat i m’han fet viure aquestes històries.

Els comissaris es fan grans, els llibres envelleixen, les històries passen i la vida també.

Publicat dins de Cultura, lectures | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Els comissaris es fan grans

Feminisme. Republicanisme. Democràcia.

Foto: Fundació Josep Irla

Article publicat a La Independent

Amb aquest títol la Fundació Josep Irla va realitzar la lliçó inaugural del curs 2017-2018 a l’auditori de la UPF School of Management. La conferència va ser a càrrec d’Anne Phillips.

Anne Phillips és professora de ciències polítiques a la London School of Economics and Political Science com a professora de teoria de gènere i va ser directora de l’Institut de Gènere fins al setembre de 2004. Membre de l’Acadèmia Britànica des de l’any 2003. És una de les persones més reconegudes en la teoria política feminista, i escriu sobre qüestions de democràcia i representació, igualtat, multiculturalitat i diferència. El seu treball més influent és The Politics of Presence: The Political Representation of Gender, Race and Culture (1995). Continua llegint

Publicat dins de articles, feminisme, pensament polític | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a Feminisme. Republicanisme. Democràcia.

Creant imatges i imaginaris feministes

Article signat conjuntament amb Fab Llanos i publicat a La Independent

La imatge de les dones ha estat analitzada abastament des de fa anys per especialistes com són les dones de Drac Màgic o, els darrers anys, des de l’Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació. També es compta el nombre de dones que participem als mitjans des d’ On són les dones. Nombre i anàlisi.

La dita que una imatge val més que mil paraules no s’acaba d’adequar per a les dones, però analitzar i comptar ens ajuda a avançar en el món de la comunicació i el 2.0 i fer una revisió del que volem i ens ajuda a crear nous llenguatges.

Les xarxes ens han donat veu, si, però també ens han creat espais de vulnerabilitat importants: agressions i amenaces, cosificació… i sovint aporten informacions falsejades, dades estridents que ens assetgen. L’Observatori Regular per la Igualtat de Gènere En Noticiaris (ORIGEN) afirma que “El màrqueting ho embruta tot. S’apropia de les idees i de les paraules, les fagocita, les devora, les vomita transformades en monstres difícils de reconèixer.” i ens passa als mitjans audiovisuals, als diaris, als digitals, a les xarxes hem de fer escoltar i veure. Continua llegint

Publicat dins de articles, feminisme, Mitjans de Comunicació | Etiquetat com a , , , , , , , | Comentaris tancats a Creant imatges i imaginaris feministes

Compartint informació

Article publicat a Mèdia.cat

Les xarxes ja formen part dels mitjans, la seva utilització sol ser referent per una part important de la població, més que els mitjans convencionals. Aquests dies les xarxes cremen, no són alienes les mobilitzacions constants i la tensió política creixent.

No és un fenomen nou, la rapidesa de resposta de la gent en la producció de textos, àudios, fotos, il·lustracions o vídeos que tenen missatge i/o enginy és inesgotable i rapidíssima. També ho és la bona fe (i la mala fe) en la producció i difusió de missatges, que no sempre responen a veritats o realitats tot i la versemblança.

Les darreres setmanes la versemblança ha acabat sent perillosa, totes i tots sabem que hi ha coses possibles, més que possibles, i que poden ser reals però optar per la invenció i difusió de missatges que reprodueixen una possible veritat no és, al meu entendre, la millor manera de fer-ho visible. Continua llegint

Publicat dins de articles, Xarxes | Etiquetat com a , , , , , | Comentaris tancats a Compartint informació