Un entre tants

Fotografia: Fundació Vicent Andrés Estellés

Article publicat a Nació Digital

El 4 de setembre del 1924 va néixer Vicent Andrés Estellés, el poeta de Burjassot, el poeta contemporani del País Valencià, renovador i popular que ja ha esdevingut un clàssic. Estellés, el poeta del sexe i la mort, va injectar al país la poesia en vena, descarnada, salvatge, tendre i amarga, vital i enèrgica. Estellés va ser un referent literari i catalanista al País Valencià i, paradoxalment, fou ignorat durant molt de temps a Catalunya.

En una entrevista l’any 1982, deia “No passen mai uns dies que en despenjar el telèfon em sento dir que ets un fill de puta. La por d’una bomba no me la lleva ningú. Això és una guerra no declarada però oberta; l’anticatalanisme valencià és salvatge. Penso que el present, i també el futur, és molt amarg al meu país. Estem tornant al temps de les catacumbes.” Temps de violència ultra, una violència que va llevar la vida a molta gent, entre d’altres Guillem Agulló, i que també va patir un altre referent literari i nacional com fou Joan Fuster. Una violència encara present avui dia, que muda i ha pres formes diverses i que ha infiltrat la ideologia que la sustenta en les institucions i una part de la societat.
I fruit d’això la por, la por, que va ser gran, com a reacció de la societat, però també la resistència, la resistència de persones com l’Estellés, Fuster, Sanchis Guarner, Climent, Agulló o Cadenes, que ha esta referent i necessària per bastir moviments culturals i polítics que seguien donant identitat al País Valencià i el vertebraven a un projecte comú amb els països de parla catalana, que compartim llengua, cultura i història però també discriminacions, menyspreus i vexacions.

Un poeta, un periodista, un entre tants, que amb la seva resistència, amb la paraula, amb la quotidianitat i els records, va il·lusionar un poble i el va versar amb potència i passió. Molta gent de la meva generació el va tenir, el té, de referent i ho és també per a les anteriors i les posteriors. Gent que veiem com els poders compren les paraules, com la violència i l’amenaça forma part de la vida quotidiana, com la por es vol tornar a instal·lar entre nosaltres, com la resistència segueix sent imprescindible.

El periodista, el poeta, que posava al servei del poble la seva incontinència verbal amb els seus articles i els seus poemes. El seu Mural del País Valencià és un cant il·lusionant, optimista, enèrgic.

Un imprescindible que cal tenir present, no només en el record sinó convertint-lo en part del nostre dia a dia,  relacionar-lo amb la vida. Estellés, un necessari, un entre tants.

“Un entre tants com no aguarden i lluiten.
Un entre tants com foraden la nit.
Un entre tants com no dormen i guaiten”.



Publicat dins de articles, Cultura, Educació, Independentisme, lectures, Llengua | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Un entre tants

Sense estrès

Article publicat a Nació Digital

Ara que molta gent pot gaudir d’un temps de relax (o de vacances, que no tothom pot tenir) s’evidencien els rols de gènere, si és que alguna vegada no eren prou evidents, i té una translació directa als temps de vida.

Es parla d’horaris limitats, de repensar els horaris laborals, gastronòmics, infantils… però l’estiu evidencia que no només és un tema horari sinó de com el temps es viu segons el gènere, les responsabilitats familiars, les tasques invisibles que la majoria de mares i pares hem d’assumir de forma quotidiana. Si bé l’estiu sembla un moment en que el temps s’atura per a les persones que tenen dependents a càrrec és un contínuum. No hi ha temps propi sinó un horari d’atenció sense marges. Cert que el temps laboral s’atura, però l’acaba omplint la doble jornada invisible la resta de l’any.

Però dir persones no s’ajusta a la realitat, cal parlar (malgrat qui diu que no seria correcte desdoblar la llengua per gèneres) de la utilització del temps d’homes i dones. Podria utilitzar estadístiques, trobar-ne moltes que ho demostren, però em limitaré a observar l’entorn.

Les dones, de forma general i majoritària, cobreixen la cura de fills i filles, seguiment de les tasques escolars d’estiu, trucades de control a familiars, tasques de cuina, de manteniment del rebost, de neteja general, neteja i ordre de la roba, plou a la nit? Despenja la roba, tanca finestres… La percepció del temps (per la majoria tot i que no de la totalitat) dels homes és diferent, un exemple d’entorn: agafa la bici o fes running a primera hora, arriba a casa amb les criatures ja esmorzades, lidera l’excursió planificada amb el dinar que ja han preparat, fes migdiada mentre algú endreça els estris, llegeix… Ja em perdonareu, i em permetreu, la generalització,  però per molts i moltes això és una realitat.

I tot plegat em porta a la gestió de l’estrès, com uns i altres gestionem l’estrès i com es genera. Un enginyer de Google afirma que la manca de lideratge de les dones al sector tecnològic és per factors biològics i, entre moltes altres perles, afirma que les dones tenim més ansietat i menys capacitat en llocs de treball estressants. Després de llegir-ho he quedat bocabadada.

El sistema políticament correcte (però ple de normes conservadores i patriarcals) ens ha portat a parlar amb generalitzacions, a negar diferències evidents, a tendir als neutres i no a desdoblar per poder fer visible allò obvi. Un sistema que ens porta a parlar de reforma horària enlloc d’ús del temps. Un sistema que naturalitza diferències biològiques sense fer possible viure la diferència. Un sistema que treu valor al que es feminitza. Un sistema que dona més valor a les eines que a les persones. Un sistema que programa normes fetes per blancs, adults, heterosexuals que volen perpetuar privilegis. Per això, es nega el valor d’allò invisible (però essencial), es tolera la diferència (però no es respecta) i es naturalitza la discriminació negant l’acció positiva cap a persones i col·lectius que acumulen greuges, tenint en compte, especialment, que la majoria social (el 51% que som les dones) resta discriminada i negada en la majoria d’àmbits.

Deu ser això, que gestionem pitjor l’estrès perquè obrim les 24 hores, malgrat les vacances.



Publicat dins de articles, feminisme, polítiques del temps, Polítiques familiars | Etiquetat com a , , , , , , , | Comentaris tancats a Sense estrès

Xoc de trens o joc de frens? Referèndum a la vista

Article publicat a Crític

Els darrers anys, les reivindicacions nacionals de Catalunya han estat interpretades, metafòricament, com un xoc de trens amb l’Estat espanyol, però darrerament hi ha qui fa un símil amb les carreres cap a l’abisme que fan dos cotxes a tota velocitat, en què un dels dos, o tots dos, frenarà abans de caure. Aquest article vol aportar una visió de l’evolució política dels darrers anys a Catalunya. No vol fer un repàs històric exhaustiu ni tampoc intenta l’objectivitat –que entenc que no existeix en la informació–, sinó reflexionar en veu alta sobre el que s’ha esdevingut, analitzar allà on l’actualitat ràpida i convulsa ens situa i també saber cap a on realment estem avançant.

25 anys abans

El 29 de juny va fer 25 anys d’una operació policial sense precedents contra l’independentisme català. Els Jocs Olímpics eren a tocar i el que havia de ser una oportunitat va convertir-se en un malson per a un independentisme que, llavors, era lluny de ser hegemònic. El silenci de molts mitjans va fer possible que les detencions, fins a unes 60, i les tortures que patiren una part important de les persones detingudes quedessin al marge de l’alegria olímpica. Barcelona era el centre del món i res aigualiria els Jocs: ni les protestes, ni les detencions, ni les tortures, ni els independentistes.

Aquell independentisme, anomenat independentisme combatiu, era en aquells moments un projecte minoritari, amb una clara estratègia i un poc dicotòmic: o tot o res, la independència era revolucionària en si mateixa. Tot i que aquell plantejament ha anat creixent i desenvolupant projecte polític, també l’independentisme ha deixat de tenir aquest plantejament i ha passat a mostrar-se com un projecte més transversal. Podríem dir, sense fer-ne categoria, que hem passat d’un independentisme revolucionari i minoritari a un independentisme més quotidià i hegemònic, tal com demostren les enquestes.

No es tracta de posar sobre la taula la dicotomia de quina és la via vàlida, però després de més de 35 anys de militància independentista crec que és bo analitzar l’anomenat procés des d’una perspectiva més àmplia de la que ens donen els ràpids i successius esdeveniments dels darrers 5 anys. Fer una anàlisi de mirada tan curta seria injust i, alhora, una fal·làcia. L’independentisme creixia però, ni de lluny, era majoritari, la mateixa Crida només feia una tèbia reivindicació de l’autodeterminació com a lema central i l’independentisme de l’entorn del Moviment de Defensa de la Terra era l’únic referent que podia mostrar allò que realment s’esdevenia, però Garzón i l’Estat no van deixar que ningú els desemmascarés.

No estem parlant d’un projecte independentista únic i inamovible, tampoc de projectes antagònics en molts casos; estem parlant d’objectius comuns i dissensions importants. D’espais de trobada entre projectes independentistes però també d’espais compartits amb altres projectes socials. Estem parlant d’un projecte divers i, per tant, complex que ens han volgut “vendre” com a tapadora i, també, com a simple.

L’Estatut i el dret a decidir

Continua llegint



Publicat dins de articles, Govern de la Generalitat, Independentisme, pensament polític, Reforma estatut | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Xoc de trens o joc de frens? Referèndum a la vista

L’orquestra

Article publicat a Nació Digital

El 10 de juliol del 1992 es va emetre el darrer programa radiofònic dirigit per Jordi Vendrell, L’orquestra. Vint-i-cinc anys després, recordem aquell final que coincidia amb els Jocs Olímpics de Barcelona i les detencions, i tortura, d’independentistes catalans.Era aquell un espai de tertúlia en què es respirava llibertat. Crec, humilment, que la fi del programa també va suposar la fi, durant molts anys, d’un model de ràdio i de fer ràdio, d’un model de periodisme.

En aquella darrera tertúlia hi van participar Josep Maria Terricabras, Modest Prats i Josep Morgades, i parlaren, molt, molt clarament, de com s’estaven duent a terme aquelles detencions, a qui afectaven, i de les tortures practicades. De fet,L’orquestra tancava barraqueta arran de la censura, era un preu polític. Deien llavors, citant Gregorio Morán, “el preu de la transició és perdre la memòria“. I amb aquell programa es perdia la memòria i la veu.

Aquella darrera tertúlia havia de ser el penúltim programa de temporada,però la claredat amb què es parla de les detencions, les reflexions sobre la transició, la comparació de l’actuació contra l’independentisme del govern del PSOE amb la repressió franquista… van provocar les queixes d’un membre de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) i van cessar immediatament l’emissió del programa. Jordi Vendrell, que era líder d’audiència, no va tornar a tenir cap programa diari.

Continua llegint

Publicat dins de articles, Independentisme, Mitjans de Comunicació | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a L’orquestra

Educar en la desobediència

Article publicat a Directa

Les famílies, les escoles eduquem o ho intentem. Eduquem persones (que no personetes!) que van descobrint el món, sovint un món que els nega drets, sovint un món que no els té en compte. Sovint eduquem amb poques eines o amb paràmetres equivocats. Com eduquem la diversitat? Com consolidem les diferències com a fortalesa i no com a problema?

Les nenes i els nens són éssers incòmodes, inoportuns, incansables. La societat adulta no entén les seves demandes, les seves reaccions, les seves necessitats. Massa cops no sabem interpretar un plor, una agressió entre iguals, una rabieta, la timidesa, els silencis, no sabem. I la ignorància ens porta a ensenyar-los a obeir, a ensenyar a pensar en paràmetres adults, a ensenyar a callar, a estar quiets, a no preguntar quan no toca, a no pensar per si mateixos avançant-nos als desitjos, les necessitats i els perills que la vida els ofereix.

Eduquem en estàndards, malgrat la literatura pedagògica, malgrat el progrés educatiu, malgrat les aules diverses, malgrat que els canvis socials no sabem com abordar la diferència, com donar-li espai i mirar-la en positiu.

Continua llegint

Publicat dins de articles, Educació, feminisme, pensament polític, Polítiques familiars | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Educar en la desobediència

40 anys després

Foto: Colita

Article publicat a Dones en Xarxa

El 26 de juny del 1977 es va portar a terme la primera manifestació de lesbianes, gais, i transsexuals (el que després ha esdevingut LGTBI) a l’estat espanyol. Va ser a Barcelona, a la rambla i la convocatòria la va fer una organització que s’havia creat pocs anys abans, en ple franquisme, el Front d’alliberament Gai de Catalunya (FAGC).

40 anys després els avenços són evidents i els drets de les persones LGTBI han anat esdevenint reals. Des de la persecució que feia la dictadura de les persones LGTBI, via llei de perillositat social fins a l’aprovació i desenvolupament de la llei 11/2014 per a garantir els drets de les persones LGTBI i contra la LGTBIfòbia han estat moltes les demandes i reivindicacions, moltes les vides marcades i moltes les celebracions. Quaranta anys després seguim al carrer per seguir reclamant drets reconeguts i que van sent cada cop més reals.

Continua llegint

Publicat dins de articles, feminisme, LGTB | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a 40 anys després

Omplint els carrers

Foto: Colita

Article publicat a Mèdia.cat

Fa 48 anys Nova York era testimoni de l’inici de les lluites i reivindicacions LGTBI al carrer. A partir d’unes detencions al bar gai Stonewall Inn, les persones LGTBI sortien al carrer per manifestar el seu rebuig i reivindicar els drets de ciutadania. A partir d’aquests fets el 28 de juny es va instituir com el dia per l’alliberament de les lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals. Aquest 28 de juny, dia per l’alliberament LGTBI, es commemora molt més que Stonewall. El 26 de juny del 1977 es va portar a terme la primera manifestació LGTBI als Països Catalans, en què 4.000 persones convocades pel Front d’alliberament Gai de Catalunya van sortir per la Rambla de Barcelona, exigint la derogació de la Llei de Perillositat social, entre altres demandes, encara les persones LGTBI eren perseguides legalment.

Durant aquest quaranta anys el col·lectiu ha seguit ocupant els carrers, no només el 28 de juny, no només els de Barcelona. El passat 17 de juny Lleida es va omplir de gent que donava color, que omplia de pancartes i lemes, de petons i reivindicacions. Com temps abans ho havia fet Ripollet, Girona, Vic o Berga. Ja no es viu a l’armari sinó que s’omplen els carrers.

Continua llegint

Publicat dins de articles, LGTB | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Omplint els carrers

Iniciativa i coratge

Article publicat a Nació Digital

Passejo pel meu poble i veig força locals tancats, d’altres que han canviat el negoci, i d’altres que estan fent noves obres.

Recordo el dia que vaig veure com una parella ensenyava a amistats i família,amb il·lusió, la botiga que obrien, d’això fa tot just fa poc més d’un any. No sé on són aquelles il·lusions. Aquella botiga ja no és seva, la van traspassar i han fet reformes, abans de tornar a obrir amb altres il·lusions.

Il·lusions per terra, formes de guanyar-se la vida, valentia per portar a terme projectes sense xarxa, podem dir que la gent fracassa quan un negoci es tanca? Es parla molt del fracàs com a experiència necessària. Es parla del reconeixement de les errades, de l’empenta per sobreposar-se i corregir-les. Quan recorro els carrers i veig botigues que han tancat, amb el cartell de «es lloga o es ven» o negocis amb el cartell de «es traspassa» o veig locals tancats fa temps que no han pogut reobrir i es pot observar cada dia la transformació que pateixen cap a la degradació… no estic del tot segura que sigui una opció positiva per a les petites (unipersonals o familiars en molts casos) i mitjanes empreses.

Continua llegint

Publicat dins de articles, Política laboral, Polítiques socials | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Iniciativa i coratge

Sumem i avancem

Article publicat a Nació Digital

El proper divendres 19 de maig el Pacte Nacional pel Referèndum (PNR) portarà a terme un gran acte en què mostrarà la feina feta els darrers mesos. El Pacte, nascut formalment el 23 de desembre passat, ha reunit en pocs mesos gairebé mig milió de signatures a favor d’un referèndum amb garanties, vinculant, efectiu i amb reconeixement internacional.

L’acte és un altre petit gran pas amb el qual el PNR ha propiciat pluralitat política, transversalitat social i una demanda unitària: el dret a votar. Malgrat les veus que mantenen la il·legalitat del referèndum, la voluntat política pel diàleg és l’única possibilitat d’acord, i la voluntat popular és la de votar.

Juristes, bisbes, sindicats, món empresarial, entitats socials, món cultural, entitats de dones, associacions diverses d’arreu, el Barça, les mocions a les universitat públiques… El PNR ha aconseguit la suma d’una majoria social que demana el dret a votar, en qualsevol sentit però votar. Malgrat les discrepàncies polítiques, la unitat al voltant del referèndum és absoluta.

L’acte de divendres vol ser l’altaveu, la difusió de la feina feta, la mostra que visibilitzi aquesta unitat, aquesta pluralitat i transversalitat política i social que és, també, la que viu el país.

El reclam a l’Estat és cada cop més fort i majoritari i obté el silenci per resposta. El mes de febrer l’executiva del PNR va adreçar al president del Govern espanyol una carta en la qual esposava els objectius del Pacte i demanava diàleg: silenci. També es va adreçar una carta  a partits i grups parlamentaris estatals, PP, Ciutadans i PSOE: silenci. És el silenci la resposta? El diàleg és l’única via possible.

Perquè, és il·legal la voluntat popular? No són les lleis una resposta a les necessitats, les demandes d’allò comú? Són les lleis les que han d’estar al servei de les persones o les persones sota el pes de la llei? En una situació de conflicte les lleis han de posar els instruments per a resoldre’ls dialogant, aquesta és l’essència de la democràcia. Oposar les lleis a la voluntat popular de diàleg i d’expressió per la via del vot només forma part d’altres sistemes que imposen un ordre establert inamovible per sobre de voluntats i persones.

Divendres 19 de març tornarà a haver-hi un clam propiciat des del Pacte Nacional pel Referèndum. Cal insistir: és un espai que uneix voluntats, que suma suports, que recull propostes de forma àmplia i participativa en la construcció de propostes democràtiques i de llibertat.

Publicat dins de articles, Govern de la Generalitat, Govern del Regne d'Espanya, pensament polític | Etiquetat com a , , , , , , | Comentaris tancats a Sumem i avancem

El teu dia

Foto de Mar Llop

Article publicat a mèdia.cat

Quan formes part d’una part de la població que és “teòricament” la no discriminada sovint penses poc en aquelles persones a qui discriminen sinó hi ha elements sensibilitzadors. Dic teòricament perquè el subjecte polític estàndard: home, adult, heterosexual, blanc i propietari cada cop s’evidencia més com una fantasia del patriarcat.

Com deia, i recupero el fil, que sense sensibilització, sense visibilitat, aquelles persones que surten de l’estàndard, de la moral normativa, creixem als marges. És per això que els dies internacionals prenen sentit. Sovint alguns s’exclamen: “per quan un dia internacional de…” pels qui no calen, no són dies de festa sinó dies reivindicatius, de visibilitat, de sensibilització social.

Dies com el 8 de març, dia internacional de les dones, la majoria social que no hem assolit la igualtat real, que seguim sent agredides, abusades, traficades, assassinades, que seguim al marge de les estadístiques i que construïm  les nostres xarxes de supervivència. Una majoria social que viu al marge segons el model. El 26 d’abril, el dia de la visibilitat lèsbica, que vol  fer visibles les lesbianes en la doble discriminació per ser dones i lesbianes. El 17 de maig, dia internacional contra l’Homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia que commemora el dia que l’OMS, l’any 1990, va eliminar  l’homosexualitat de la llista de malalties mentals i té com a objectiu sensibilitzar la societat contra la discriminació de les persones  LGTBI.

Sovint aquests dies et recorden els teus privilegis dins de l’heteropatriarcat, en tot allò que t’acosta al subjecte estàndard. Dies que et recorden que a tu, possiblement, no et cal dia per moltes coses i que el que cal és que els 365 dies de l’any siguin dies possibles per aquelles persones que només tenim un dia de visibilitat.

Sovint els mitjans no ajuden, ajudem, a aquesta visibilitat, a aquesta sensibilització, a trencar aquestes normes morals, social i polítiques que resten drets de ciutadania a persones que comparteixen amb nosaltres el veïnatge.

La propera setmana, el 17 de maig, es commemora, un any més el dia internacional contra l’Homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia que se centra en la diversitat familiar “Love makes a family”, l’amor fa la família, és l’únic que fa la família sigui com sigui i si, segueix fent falta que es reivindiqui.

Publicat dins de articles, feminisme, LGTB | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a El teu dia