Entrevista a Gloria Careaga

Entrevista publicada a Xarxanet

Entrevistem a Gloria Careaga, una de les figures centrals del moviment LGTBI a Mèxic. Professora a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) des del 1979. Va ser Co-Secretaria General d’ILGA (International Lesbian, Gay, Bisexual, Trans and Intersex Association) de 2008 a 2014. Va rebre la Medalla Omecihuatl del Instituto de la Mujeres del DF. És membre suplent del Consell Assessor d’ONU-Dones d’Amèrica Llatina en qüestions LGBTI.

Ser lesbiana sovint és sinònim d’invisibilitat, com és ser lesbiana visible a Mèxic?

La invisibilitat sembla una característica insalvable per a les lesbianes arreu del món. Fins i tot malgrat la definició personal d’esdevenir figura pública com a lesbiana, no sempre s’aconsegueix la comesa. Recordo quan la primera lesbiana, Pàtria Jiménez, va arribar al Parlament Nacional del nostre país, va tenir moltes entrevistes en els mitjans, i vam registrar que la paraula lesbiana difícilment era esmentada en les notes. Ser visible doncs, esdevé una acció quotidiana conscient que una ha d’assumir. Manifestar sempre que es pugui i no deixar que les persona ho eludeixin.

De vegades pot resultar xocant, però crec que la incomoditat és per als altres i ho hauran d’enfrontar.

Sóc una figura pública, i una creu que ja no cal afirmar-ho, però sembla que no sortim de les quatre parets dels moviment en què una participa, com a feminista i com a lesbiana, fora d’aquests espais es necessita mantenir la visibilitat.

Avui dia, potser una vegada que hem aconseguit ser interlocutores vàlides amb les oficines de govern, sembla que aquí també es reconeix i accepta sense problemes. Però sempre cal estar segures que saben amb qui estan parlant.

Ets una de les fundadores del Clóset de Sor Juana, com valores aquests anys d’activisme?

El CSJ recentment va celebrar els seus 25 anys, l’any passat. La commemoració ens va portar precisament a recordar moments valuosos. Jo vaig ingressar tard a la lluita pels drets LGBT, el 1990. I estic certa que el haver-me involucrat en aquesta lluita m’ha enriquit de manera important. No vaig ser conscient de la discriminació que patia, per haver estat reprimida obertament, i haver rebut el suport familiar, però quan ingresses al grup de lesbianes i coneixes les històries d’altres a través dels grups de reflexió, se t’obre un panorama impressionant que et permet comprendre el teu lloc i et dóna eines per afrontar els intents de mantenir-te a l’armari silenciada. Jo vaig estar fortament vinculada a l’organització durant gairebé 20 anys i això em va brindar moltes oportunitats d’intercanvi amb dones de diferents sectors i experiències. Fins i tot la trajectòria mateixa del grup ens ha permès identificar les diferents necessitats que les lesbianes tenim. És trist que avui dia ja no hi hagi un espai obert on les lesbianes es reuneixin i puguin intercanviar. Crec que els espais de recreació i entreteniment que avui existeixen no salven aquesta necessitat, l’espai propi, a més, contribueix a l’activa participació en la lluita pels drets.

Va ser la meva participació al Clóset de Sor Juana també el que em va donar l’oportunitat de participar en espais internacionals a través de la nostra integració a ILGA, el que va ampliar encara més el panorama del que les persones LGBT i les lesbianes en particular enfrontem. La meva trajectòria en ILGA encara segueix també activa i plena de desafiaments i satisfaccions.

Has unit activisme i professió. Has treballat molt sobre l’estigma i la sexualitat.

Així és. Com a professora universitària he tingut l’oportunitat de portar la reflexió a estudiants i docents, no sempre amb els millors resultats. La disciplina de la Psicologia, contrari al que podríem pensar no és tan progressista. He hagut de lluitar contra l’homofòbia de les i els col·legues, i teixir fi a les aules, per obrir les ments. La meva vinculació amb els estudis de gènere probablement en el seu moment va ser el més encertat, aquesta perspectiva em va donar també molts elements per a l’abordatge de la sexualitat des d’una perspectiva àmplia i vincular-la amb els drets humans. Comprendre les desigualtats de gènere, i el gènere mateix en la seva àmplia plasticitat descol·loca l’estructura i t’obliga a pensar des de diferents angles la realitat, on els homes, les dones en qualsevol de les seves representacions no necessàriament estan en un lloc, sinó que depèn de seves circumstàncies i moments històrics.

L’acadèmia pot ser un espai molt àrid i competitiu, però crec que també s’ha de trobar el sentit de l’estar aquí i aprofitar aquest cúmul de ments i idees, per dialogar i confrontar el pensament cada dia. Al final pot resultar fins i tot divertit.

L’obligació d’exposar idees, a través de les classes, les conferències i les publicacions resulta un repte per altre interessant. No m’ho perdria per res.

A nivell internacional la teva acció i la teva visibilitat també ha estat important.

És interessant com l’oportunitat de participar en els espais internacionals es van conjuntar entre el feminisme i els drets LGBT. Pràcticament vaig iniciar al mateix temps en els dos espais, amb el feminisme en la preparació de la incidència en les Conferència Internacionals convocades per l’ONU en la dècada de les 90 i amb el moviment LGBT amb ILGA en 1991. Va ser aquest any quan vaig acudir a esdeveniments internacionals d’ambdós moviments i des de llavors no he parat. Els avenços que es van aconseguir en drets de les dones en aquesta dècada van ser molt impressionants i necessàriament engolosinantes per mantenir-se en la lluita. La consideració de l’orientació sexual i la identitat de gènere va ser posterior, però un cop incorporats a la discussió s’han mantingut i ampliat. En el moviment feminista vaig formar part del Grup Health, Empowerment, Rights and Accountability (HERA) que em va brindar les millors eines per a la gestió internacional, a més d’una experiència molt gratificant per la dinàmica i principis feministes del propi grup. A ILGA he ocupat diverses posicions des del nostre ingrés com a organització lèsbica, vam ser el Secretariat de la Dona diverses vegades i ocupi la Co-Secretària Regional abans d’arribar a ser la Co-Secretària General, tota una experiència. Formar part de la iniciativa de Jennifer Wilson d’impulsar la regionalització de ILGA va ser definitiu per a l’ampliació de l’Associació i conèixer molt més el que passava al món. Encara que m’agradaria veure més projectes regionals i globals, crec que la feina que es fa en el Consell de Drets Humans de l’ONU és bo.

És molt gratificant sentir-se part de la història. Veure on comencem i on som ara. Però com sabem no hi ha conquesta lineal ni progressiva, cal empènyer al fet que es mantingui la discussió i altres persones s’involucrin per assegurar avenços i evitar retrocessos.

Creus que ha canviat molt Mèxic, i el món també,  a nivell de polítiques LGTBI?

Definitivament, mira com estan els grups conservadors! Els avanços de les dones de les població LGBT ha posat en escac no només l’estructura discriminatòria sinó la forma de pensar i veure el món. Falta molt, el reconeixement de la discriminació és un pas important, i s’han instrumentat accions, legals i polítiques per a la construcció de societats més inclusives, però el canvi cultural al qual aspirem va lent i amb moltes amenaces.

Si observem els mapes que ILGA publica cada any, ens permet veure com ens anem movent, els avenços que anem assolint. Amèrica Llatina es mira avui com la regió més progressista, on s’han donat els canvi més importants, però és també on els grups conservadors estan invertint més.

A Mèxic he vist el que vaig creure que no veuria. El lliurament de la bandera a una delegació LGBT pel governador de la Ciutat de Mèxic per participar en els OUT Games, la rebuda de líders a la Casa Presidencial per conèixer les nostres propostes i escoltar una declaració presidencial assumint-les. Han estat moments històrics increïbles. La lluita dels darrers 40 anys ha tingut fruits, però seguir avançant ens exigeix ​​avui rearticular-nos. Construir xarxes, aliances i propostes.

Les xifres de crims d’odi es mantenen a la regió i a Mèxic. La homo-les-bi-trans-fòbia ens persegueix, no podem ignorar-la. Les conquestes no han de ser l’únic mirall en el qual ens mirem. Més aviat, ens cal reforçar les mirades que contemplin les interseccions, per ampliar el nostre camp d’acció i possibles èxits. Ara tenim un nou govern que promet escoltar-nos, hem d’aprofitar l’oportunitat per aprofundir i ampliar el treball pels nostres drets.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de articles, Entrevistes i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.