Urriaren 1a, lau ahotsetara

Foto: Oriol Clavera

Traducció de l’Article publicat a Berria

L’1 d’octubre a quatre veus

Quatre persones que van participar en el referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya ens parlen des de diferents perspectives de les seves experiències i analitzen el que ha passat en l’últim any.

Núria Casals va votar l’1 d’octubre al col·legi Jovellanos del barri de Gràcia a Barcelona

Lluís Vallès va estar a l’IES Pau Claris i després de la repressió policial va participar en la defensa d’altres col·legis electorals.

Laura Sanagustín va ser responsable de l’operatiu electoral a Esplugues.

Pere Coll va estar en una mesa electoral a Cornellà del Terri, on va votar el president Puigdemont.

Que va ser l’1 d’octubre?

Laura Sanagustin – Va ser un dia potentíssim, com la gent es va comportar, va votar. La gent es va bolcar. L’organització ens coneixíem tota la gent. On jo vaig estar des de les 6 del matí estava ple de gent, sense moure tot i la pluja. No és un barri on hi hagi majoritàriament independentistes i, en canvi, érem cinc-centes persones defensant l’escola. Fins i tot dos nois amb banderes espanyoles que van votar i es van unir a la defensa, mai havia vist una cosa així.

Pere Coll – La unitat del país responent, deixant a banda de les diferències. Allà va votar el President i ningú volia deixar que el seu vot es perdés. Persones que no estaven d’acord que deien clarament que votarien no, però que volien participar, que creien que es mereixien votar. Va ser un dia d’unitat i de festa tot i la repressió.

Núria Casals– Jo vaig lluitar contra la dictadura però l’1 d’octubre va ser el dia més important de la meva vida. Jo no coneixia la gent del meu col·legi electoral, la meva gent estava repartida per diferents espais. Gent que no ens coneixíem de res que ens vam autoorganizar. A la tarda érem quinze i en l’assemblea de la nit dues-centes persones, va ser impressionant. La matinada érem un munt de gent disposada a defensar amb els nostres cossos les urnes, compartint les emocions amb gent que no coneixíem de res.

Lluís Vallès – La zona on visc hi ha gent d’arreu del món i ja vivíem la prèvia perquè les mobilitzacions ens toquen totes. Hi havia gent de tot arreu que potser no sonaven de vista però que ara ens saludem des d’aquell dia. Va ser emocionant. Encara que va ser molt bèstia perquè ens van fer fora d’allí a garrotades. Després vaig anar passant per altres col·legis i es vivia la incertesa però també aquella desobediència popular.

Es va votar però va ser el principi d’una altra etapa

NC – La vaga general del 3 d’octubre em va impressionar més que el dia un. Que s’ocupessin les fronteres, les carreteres, el territori, els talls de carrers, la gent al carrer defensant el que es va votar. L’eufòria, la por, la ràbia …

PC – A Girona va ser impressionant el dia 3, els pagesos, gent de 70 anys sobre del tractor ocupant les carreteres, a les autopistes plantant cara, fent relleus amb fills, néts. Va ser emocionant, les reivindicacions i els silencis en moments de tensió.

NC– El dia 10 en canvi va ser la primera estocada, aquella idea que estava tot lligat i de cop ser conscients que no. No tenien tot? Infraestructures d’estat i estructures? Després de votar, de defensar-ho al carrer. Sabíem  que hi hauria repressió però estàvem disposats. Puc entendre que algú no s’ho esperés però van optar per un diàleg inexistent. Ens van enganyar i ens van deixar amb una incertesa brutal, ens van deixar penjats.

LlV – Si, la sensació de «i ara que passarà». El dia 1 i el 3 vam mostrar la força i l’autoorganització popular, però el 10 d’octubre ens van deixar en la inseguretat absoluta amb aquella declaració congelada. No era sorprenent, els processos històrics no passen d’un dia per l’altre, hi ha actes i després van passant les coses. Podia ser d’una altra manera? Potser sí, però no ho tinc tan clar, no sé si era possible una altra via. Encara que emocionalment ens va deixar tocats, clarament. Van ser dies molt bèsties.

PC – Hi havia moltes expectatives. Després del dia 1 d’octubre la gent es preguntava com era el pas següent i el dia 3 també. Després de la declaració que als 10 segons es fes marxa enrere, vaig trobar molta gent que es preguntava, tot el que hem fet ha servit per a alguna cosa? Realment ens van deixar atònits.

LS – Si, els grups de watssapp cremaven. La gent estava esperant un canvi «D’aquí no ens movem» però no  s’anunciava cap canvi, cap pas endavant.

Autoorganització i declaració suspesa

NC– Estàvem en ple desenvolupament de l’autoorganització, potser tenien més informació però independentment, quan va començar a córrer el rumor que en comptes de la declaració es convocarien eleccions jo estava indignada, vaig sentir que jugaven amb nosaltres. Si em poso com en el seu lloc potser hauria fet el mateix, era difícil de gestionar entenc que les coses no són ràpides ni fàcils.

LlV – Una cosa és la decisió que havien de prendre i una altra els sentiments que teníem són inevitables i sentim que havíem complert la nostra part com a ciutadans, no es podia controlar.

LS– Si, ja s’ha dit que esperaven una altra reacció internacional. S’ha sabut que Merkel va dir que no podia ser la violència que hi va haver i, de fet, a la tarda va afluixar. Jo tinc la impressió que internament era un embolic, cada partit anava a la seva, i no hi havia realment voluntat de fer-ho així, no havien contemplat l’apoderament de la gent com hi va haver.

NC– No pensaven que fos tan bé l’1 d’octubre

LS– Els vam agafar a contrapeu. Em va sorprendre tot molt. Crec que van actuar sense previsió i aquest és el seu treball, analitzar abans d’actuar. I la mentida que havia planificades unes estructures d’estat, va ser un engany.

PC– No van anar de cara amb el poble, van prevaler les discussions entre els partits i no anar tots a una pel país. Una gran part del país es va sentir enganyat, no es van explicar els passos. Potser molts haguéssim fet el mateix però ens ho haguéssim pres d’una altra manera. No es posaven d’acord, ens demanaven que actuéssim i després ens van tallar les ales.

LS – La unitat no existia. És evident que no era fàcil i que són processos llargs però un cop es va fer devien, estaven obligats, a donar un missatge contundent.

NC– Crec que dues coses van alterar la planificació. El 20 de setembre el registre d’economia, era una provocació i la gent va respondre massivament, va ser una mobilització sorprenent, pacífica però contundent. D’altra banda, la repercussió internacional d’aquella repressió del dia de les votacions, una repressió que no s’esperaven i que la premsa internacional va captar. No s’ho esperaven i crec que no s’esperaven la gent tan apoderada. Esperaven repetir l’experiència del 9 de novembre anterior, una consulta sense repercussió i treballaven amb aquesta hipòtesi, però no van comptar amb la gent.

Mentides de l’estat i improvisacions del Govern

PC – Quinze dies abans estava convençut que no ens deixarien votar, que entrarien a la Generalitat i que es portarien les urnes. Tot eren dubtes sobre a on anàvem. La jugada va ser mestra.

LS– La cançó de les paperetes, cada dia era una cosa, cada dia hi havia més ganes. L’estratègia de les urnes va ser brutal.

LlV – L’estratègia informàtica va ser brutal. Es jugava amb la idea que l’Estat espanyol estaria disposat a jugar a Europa de forma democràtica i, en canvi, l’estat es creia les seves pròpies mentides. Crec que per això no van ser capaços d’arribar a les urnes perquè es van creure que ens frenarien.

PC – Es van ofuscar i van anar directes a no deixar-nos votar sense veure l’estratègia prèvia.

LlV – A més al govern espanyol li feia com els veurien a Europa, pensaven que es creurien el seu fals discurs.

LS – Quan Cuba era independent l’estat deia que no passava res, és el seu ADN. Són l’imperi. Dies després del referèndum la vicepresidenta encara deia «no hi ha hagut referèndum» i de cara a Europa els és igual, el seu únic objectiu és frenar la independència.

NC – Crec que no és uniforme a Espanya, hi ha gent de dins del sistema que no pensa igual, hi ha maneres, gent amb un tarannà més democràtic. Quan passen coses tan grans en un espai de temps tan petit, quan tot va tan ràpid, el temps de reacció és curt i les decisions difícils. El Govern tampoc sabia per on anar, tenia molts dubtes, no tothom pensava en la mateixa direcció.

PC – Per molt full de ruta que hi hagués, A, B, C o D, o 25 fulls de ruta per molts que haguessin tots s’haguessin quedat atra’s, tot van ser imprevistos i reaccions cap al que no s’esperava. Cada dia anaven improvisant perquè tot va quedar alterat.

El paper de l’estat

NC– L’aplicació del 155, les detencions de tot el Govern i dirigents socials va ser un cop dur. La sensació de derrota era alta. Quan l’aparell d’estat comença a actuar ens van tocar, orgullosos del nostre Govern però tocats. Ens va reforçar per a les eleccions.

PC – S’ha demostrat que l’únic que tira endavant és el poble. Crec que va faltar unió de país, una llista unitària, encara que el poble va parlar i per això es van guanyar les eleccions.

LS – La realitat és que eren 4 partits, ERC, CUP però dins el PDECAT i JXC, era molt convuls, no està clar que una sola llista hagués estat positiu, i així segueix.

LlV – Els partits són un ventall ideològic molt ampli. Si ho mires històricament té un valor positiu i és normal que tinguin desavinences entre ells tenen idees de país molt diferents, però han seguit junts tot aquest temps.

LS – I tots els dirigents a la presó. Els consulten i l’estructura es ressent.

LlV – El que més es ressent és la democràcia a partir del dia 3 d’octubre i el «A por ellos». El rei el va dirigir. L’esperança de democràcia a Espanya s’acaba: això és l’imperi i mana el rei, el poble que voti el que vulgui que tant és. L’òptica canvia.

LS – El procés ha posat l’Estat espanyol en la picota. Molta gent d’Espanya ha vist que la democràcia no funciona i molta gent que aquí s’ha apuntat al carro no perquè sigui independentista sinó perquè ha dit “fins aquí hem arribat”

NC – La gran aportació del Procés independentista és posar al centre el criteri democràtic i el dubte sobre el règim del 78. En aquest sentit estava ben plantejat, anava més enllà de la independència o no, és parlar de llibertat.

PC – Hi ha llocs l’estat que encara viuen 70 anys enrere, per sort també hi ha ments obertes que entenen el que passa aquí i com afecta enllà.

NC – Però el paper dels mitjans de comunicació en això ha estat increïble i determinant i tot i així hem sortit bastant airosos.

I un any després, on som?

LlV – El 8 de març marca també un punt i a part.

NC – El 8 de març, el cas de la manada, entren més coses des del punt de vista democràtic.

LS – És un “no acceptarem res més”, ha anat emergint.

PC – Gent que 3 o 4 anys enrere ni es plantejava anar a votar i els veus pel carrer amb un llaç groc, hi ha hagut un canvi de consciència de la gent. Això ha sorgit de l’1 d’octubre, fins i tot gent dels partits del 155 que s’ha posicionat diferent.

LS – Hi ha gent que per molt que vulgui ignorar-ho no pot. Els càrrecs que s’imputen, la gent que creee innocent a la presó.

NC – Aquests són consensos importants però, com els mantenim sabent que els partits els porten fatal? No és un tema català, és universal. Hi ha decepcions i les vivim, hi ha molts aspectes que no m’han agradat, no es posen d’acord, és un espectacle. Però malgrat tot la gent respon i s’organitza, els partits  s’ho han de fer mirar.

LlV – La dreta s’ha desfermat: les sentències contra les dones, la persecució d’actors i rapers, s’ha demostrat que no hi havia democràcia real. Així hi ha gent que s’ha adonat que no funciona. Han volgut posar “ordre” i la gent es va posicionant. Potser els partits estan perdent força però les entitats cíviques que sumen més consensos o l’autoorganització popular que cal gent que vol transformar la societat i fer-la més democràtica.

LS – Al voltant dels CDR s’ha ajuntat gent que no tenen vinculació amb cap partit ni entitat, són veïns autoorganitzats que s’identifiquen amb la defensa de la República, s’han vinculat.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de articles, Independentisme i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.