Votaré per tu

rodoreda_ara_es_lhora_470x349

Article publicat a El Periódico

Després de tots els despropòsits del govern de l’estat espanyol, del Tribunal Constitucional (cada cop més inconstitucional) i de declaracions bèl·liques diverses, una no pot més que preguntar-se com, en una aparent democràcia parlamentària, hem arribat fins aquí. Com totes les persones que van patir la dictadura són, a Espanya, capaces de seguir votant els seus hereus, acceptar les seves lleis i consignes.

No parlo de les dones i homes activistes, que van lluitar jugant-se la vida mentre el dictador era viu. Parlo d’aquelles persones que poder en silenci, poder fent petites aportacions cap a un canvi, patien allò que el franquisme els imposava.

A Catalunya, una gran part d’aquestes persones s’alineen clarament amb el dret a decidir, és un dret democràtic evident. Moltes d’elles ja no ho podran fer. Tant les que van lluitar com les que ho van patir ara podrien exercir un dret a vot molt minvat: no refrendari, no vinculant, sense cens, amb voluntariat… però ho haurien fet feliçment, conscients del que ens juguem i del futur que volem construir.

Jo votaré per totes aquelles i tots aquells que ja no hi són i que, amb tota probabilitat votarien Si i Si a la doble pregunta, però votaré, bàsicament pel meu pare i la meva mare, que haurien volgut viure i veure aquest moment.

Ella, ell, acollits per aquest país que estimaven (com estimaven la seva terra de naixement) i els va donar oportunitats. Ell, ella, avui no poden votar perquè ja no hi són. I es demanarien com és que no els deixen, com és que ni tan sols volen escoltar, com és que la solidaritat entre pobles no ens arriba. Es farien moltes preguntes… i voldrien votar, anirien a votar amb convenciment, sense entendre un no per resposta.

Votaré per la gent que, al País Valencià i Ses Illes, no votarà, malgrat estar units per una llengua -que també ens neguen-, per una història -també negada- i per un anhel de llibertat -negat- que ens ha unit a l’entorn de la idea dels Països Catalans.

Votaré per totes i tots aquells independentistes que ja no hi són i que van lluitar tant i tant perquè això fos possible: El Julià Babia, l’Albert Ibañez, la Maria Rosa Andreu, la Mait Carrasco, la Consol Casals, el Cisco Mallorques… per citar només alguns.

I votaré per la meva filla i el meu fill, que no poden votar per edat però són el futur del país, els que si que veuran la independència i construiran l’estat lliure i just.

En tot cas, aquest diumenge votaré, malgrat la negació, malgrat la prohibició, malgrat la sordera selectiva del govern espanyol. Votaré, votaré, votaré, perquè com deia l’Antoní Massaguer -que tant va lluitar i que ja no podrà votar-cal “anar-hi, anar-hi i anar-hi”

P.S.

Tal com es recull a La Independent cal dedicar aquest vot a totes aquelles que van esdevenint invisibles pel patriarcat. La negació, en aquest cas, és doble. Així vagi també per Maria Mercè Marçal, Montserrat Abelló, Felicia Fuster, Montserrat Roig



Aquesta entrada s'ha publicat dins de articles, Independentisme i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.