Versos Molls*

*(manllevat de Vinyoli)

Sònia-Moll

Entrevista a Sònia Moll

Publicada a La Independent

Jo havia de dir-me Gabriela, com la Mistral, la poeta xilena preferida de ma mare. No sé si ma mare sabia que la Mistral havia estimat durant anys una dona bellíssima que s’assemblava a Katherine Hepburn

Així comença la poeta Sònia Moll el seu llibre “Creixen malgrat tot les tulipes”, premiat el 2012

Sònia Moll tot just acaba de presentar el seu darrer llibre, I Déu en algun lloc. Moll és llicenciada en filologia catalana i ha fet de correctora, editora, traductora, lingüista i professora. Non si male nunc (Viena Edicions, 2008) és el seu primer llibre de poemes, amb el qual va rebre el V Premi Sant Celoni de Poesia. El 2012 va publicar Creixen malgrat tot les tulipes (Premi de Narrativa 25 d’Abril de Benissa, Viena Edicions, 2013). I Déu en algun lloc (Cafè Central/Eumo, 2014) és el seu darrer llibre de poemes. I té un bloc, La vida té vida pròpia, en què desgrana pensaments.

El teu darrer llibre és un poemari, dur, íntim. Poesia directa a la vena a partir d’una experiència molt viva que és, alhora, l’evolució d’una pèrdua

Escriure el procés de pèrdua i deteriorament físic i cognitiu de la mare només es pot fer, o jo només l’he sabut fer, visitant el lloc mateix del dolor obert en canal. La poesia aspira a posar nom al misteri sabent que mai no podrà abastar-lo, que cap metàfora novedosa, cap imatge poètica genial, cap joc original i atrevit de paraules, no el podrà retenir mai. I el dolor, com l’amor, com la por, com la mort, com el desig, és també un misteri que la poesia intenta anomenar, i jo no sé com es pot fer sense acostar-te a l’experiència i deixar-te-la travessar pel cos i per la ment alhora. Segurament per això en el procés d’escriptura d’aquest llibre vaig passar un any sencer sense poder escriure ni un vers.

El teu és un viatge de memòria cap a l’acceptació de la desmemòria

En el meu cas, l’acceptació de la desmemòria ha hagut de passar necessàriament per la memòria. Assumir que el que plores és el que recordes. Que el fantasma no és la mare d’ara, sinó el record de qui va ser, un fantasma que t’habita i que no et deixa mirar la mare d’avui, la que va marxant cada dia un poc i t’obliga a resituar-te contínuament. La memòria és la clau del dolor, però també és el que ens configura, el que ens ha fet com som. Per això acceptar l’oblit passa per acceptar els records, per fer-los espai i anomenar-los, tant si fan mal com si calmen l’esperit. En el llibre, a la primera part, aquesta acceptació de la desmemòria pren la forma d’un laberint en què el record arriba a ser tan asfixiant que cal mirar amunt per intentar trobar un tros de cel. Sobretot, cal renunciar a trobar la sortida. Almenys, de moment.

Hi ha poemes que recuperen moments anteriors, que apunten una possible esperança, com el títol del llibre.

Sí, el llibre dibuixa un trajecte cíclic. De tota manera, el Déu que sembla entreveure’s al llarg del laberint no és ben bé una esperança. L’esperança de recuperar la mare s’ha perdut del tot de bon principi. Però sí que hi ha una esperança de trobar un sentit. De fer lloc a les morts (als silencis, a l’oblit) a dins de la vida, d’integrar-les i respirar-les, d’aconseguir que no et matin el desig, que no t’ocupin tot l’espai i no siguis capaç mai més de connectar amb l’alegria. Aquesta és l’única esperança a la qual aspiro en aquests versos.

M’agrada quan parles de desafinaments en l’amor, és fer imatge, un so i convertir-lo en simbòlic

La imatge és de l’Heura Marçal, que un dia em va dir que en comptes d’aprendre de les relacions, sovint ens tancàvem, ens deixàvem endur per la por, fugíem quan volíem quedar-nos o ho espatllàvem quan tot semblava que anava tan bé. El poema “Desafinada” parla d’aquests intents d’aprendre a estimar sense perdre’s una mateixa, i sobretot de voler-hi tornar una vegada i una altra, com si mai no n’haguéssim sortit ferides, com si mai no haguéssim patit.

Alguna vegada has comentat que després d’aquest llibre faràs una pausa en la poesia, però Creixen malgrat tot les tulipes, que és prosa, no deixa de ser prosa poètica, de caire molt intimista

És cert, és prosa poètica, o poesia en prosa, no ho sé ben bé. Però és diferent. La prosa poètica m’ofereix un espai en què puc mesclar realitat i ficció, puc inventar-me i al mateix temps dir qui sóc sense exposar-me més del que realment vull. En la prosa poètica puc dir i no dir, puc escapar-me del dolor o del desig o de la por o de la mort vorejant-los amb les paraules, anant i venint, com una marea. En els versos no puc fer això. No sé escriure versos si no em dic sense vels, sense embuts. És l’única manera que sé de convertir l’experiència concreta en experiència universal. I és més difícil, molt més.

No és la poesia la teva forma d’expressió “natural” doncs?

Probablement és l’única en què em sento realment còmoda. Narrar és molt difícil. No en sé.

Al teu bloc reculls pensaments íntims, molt críptics per cert, i ja ens avises “no escric alegre perquè no vull”

Potser no hauria de dir això, perquè sóc precisament una de les impulsores del projecte “I visqueren felices”, que pretén crear un simbòlic positiu a partir d’històries de lesbianes amb final feliç… però com que escric bàsicament poesia, o prosa poètica en el cas del blog, no m’aplico el mateix criteri… Per a mi, les proses del blog són un espai en què puc explorar camins poètics, en què trobo, al mateix temps que escric, la meva veu pròpia. I el meu material és sovint un material sensible, justament aquell que m’interpel·la, que m’acara a la mort, a l’amor, al desig, sense que hi trobi respostes. No escric alegre no perquè no sigui alegre (hi ha molt pocs dies que no somric, i em considero una persona feliç i afortunada), sinó perquè l’alegria poques vegades necessito escriure-la. La visc i prou. Com diu ma germana, em deixo les venes llargues, encara que en alguns escrits del blog sembli que estigui a punt de tallar-me-les.

Ets nascuda l’abril del 74, un gran simbòlic, la teva mare és xilena, el teu pare menorquí i havia estat capellà, tot de fets que ja des del primer dia marquen? Marquen la teva obra?

Totalment. Bé, això de l’abril del 74 és casual, és clar, però m’hi identifico en part per les lluites en què crec i en què m’implico, com el feminisme, per exemple. El que sí que configura el que sóc i per tant el que escric és el fet d’haver nascut a Barcelona d’una mestra xilena i d’un pare menorquí i capellà. La vivència del desarrelament, de la identitat tripartida, de l’espiritualitat viscuda sense una interferència excessiva de la religió, dels paisatges que s’estimen separats sempre per un espai d’aigua de vegades insalvable, els viatges continus quan érem tan petits, la dificultat de trobar el teu lloc en el món, el vincle emocional amb la llengua materna i amb la llengua d’acollida… Totes aquestes experiències em fan i es traspassen inevitablement (i volgudament) en el que escric.



Aquesta entrada s'ha publicat dins de Entrevistes i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.