El 30 de setembre va sortir del Parlament una proposta de reforma de l’Estatut consensuada i unitària. Aquesta proposta, malgrat les promeses electorals de ZP, no ha estat respectada i s’ha retallat l’Estatut en allò vertebrador.
Jo opto per votar NO a la proposta d’Estatut que es va pactar a la Moncloa. És un no catalanista i d’esquerres, profundament sobiranista de respecte a les institucions del país i al país mateix i sobretot un vot útil per a la ciutadania.
[@more@]
Volem que es respecti la voluntat del Parlament: l’estatut del 30 de setembre. La sobirania del Parlament ha estat posada en qüestió per partidisme d’alguns. La unitat, la única força que teníem per a negociar coma país, va ser trencada per interessos partidistes de CiU i PSC, fruit d’això tenim un estatut retallat que perpetua el dèficit fiscal i el doble peatge per a les catalanes i catalans.
Els retalls en l’àmbit del finançament, no és pecata minuta ens han retallat la possibilitat d’autonomia financera, en un moment crucial, l’economia del país exigeix transformacions i que la inversió no quedi supeditada a l’Estat. No poder resoldre els problemes significa agreujar-los.
Reclamem el dret a la diferència com a catalanes i catalans. Hem estat i som motor d’Europa, durant massa anys hem pagat el doble peatge, ara toca diferenciar i tenir un model de finançament propi, el què és inaudit és que Andalusia tingui, a hores d’ara, un millor finançament que Catalunya i això no permetrà el desenvolupament de l’Estat Català del Benestar, de polítiques socials que ens són necessàries, d’inversions en infraestructures necessàries pel teixit industrial, de tenir un marc de relacions laborals propi… El No a aquest Estatut retallat és per dignitat nacional.
hola,
a mi em sembla que l’imperi de la correcció política ha cedit a la pressió de certes organitzacions de dones, i en els darrers temps ha arribat a un extrem que les polítiques contra la violència de gènere han adoptat un to gairebé antimasculí. Actualment una simple denúncia no contrastada serveix per empresonar i allunyar cautelarment un home dels seus fills. Aquesta tàctica de denúncies falses ha estat àmpliament utilitzada per dones malintencionades, tot sovint esperonades per advocats i advocades sense escrúpols. Això genera un clima antimasculí en els jutjats que fa que en cas de separació contenciosa la custòdia sigui pràcticament sempre per la dona. Bé, en realitat no és que li donin a la dona, la dona ja la tenia la custòdia abans de separar-se, sinó que li treuen a l’home, la custòdia. Com s’ha de sentir un home honest que estima els seus fills quan li diuen que perd la custòdia del seus fills “en benefici dels menors”? Els infants tenen dret a una mare i un pare, i l’actual estat de les coses porta a que la correcció política consideri normal que en cas de separació els infants deixin d’estar amb el pare. Hi ha cert feminisme radical antimasculí que fa prevaler la seva visió de les coses per damunt dels drets dels més febles: els infants i les dones realment maltractades. Vostès, responsables polítics, haurien de ser més curosos amb la realitat dels infants que es veuen forçadament allunyats del seus pares i promoure sense embuts la custòdia compartida per defecte en cas de separació. Això sí que fóra respectar els drets dels infants i una política igualitarista i alliberadora de la dona.