En el marc de la gran trobada de dones del 2, 3 i 4 de juny, i com a Secretària de la Dona d’Esquerra, vaig desenvolupar la ponència “Llibertat femenina, llibertat nacional”. Vaig prendre el compromís amb totes les assistents que del que vaig plantejar, debat i conclusions en faria cinc cèntims i és el que intentaré de forma el més breu possible, en les línies següents.
En la construcció social i nacional dels pobles que reclamem llibertat i el reconeixement de la pròpia identitat les dones juguem un paper imprescindible. En la construcció d’un país reclamem la centralitat de les propostes i aportacions polítiques de les dones i de les polítiques de dones. La construcció social identitària no pot negar el 52% que som les dones als Països Catalans. En la lluita i construcció de la llibertat nacional cal que les llibertats individuals hi comptin i el col·lectiu que formem les dones, malgrat l’heterogeneïtat, és motor de canvi.
La dicotomia entre allò públic i allò privat ens ha fet a les dones invisibles, o més aviat, translúcides, i la participació en l’àmbit social, polític, econòmic, cultural… ens ha estat negada per la història, però també pels nostres contemporanis. En aquesta construcció social i nacional la lluita per la construcció d’un poder que ens doti d’eines en el camí cap a la independència hi ha dues maneres d’entendre el poder i la llibertat. Els rols socials que se’ns han atribuït des de fa segles fan possible aquest dicotomia. Les dones som creadores d’estratègies polítiques de vida en la construcció social i nacional que ens permetin abordar tot allò que té a veure amb les persones, amb la quotidianitat i que ens doten d’autoritat i creen llibertat. Els homes són creadors d’estratègies de poder en la construcció social i nacional, negant valor polític a tot allò que no formi part d’aquestes estructures de poder. Som davant doncs, de l’enfrontament del poder versus la llibertat en el camí cap a la construcció d’un estat lliure ?
La construcció de la llibertat nacional no es pot fer en el buit sinó que s’ha de fer en base a un projecte social. És aquí on les dones reclamem un paper actiu que comporta el trencament del model patriarcal, un model amb 5 suposades “virtuts”, un model que vol ser universal però ha creat el seu ciutadà standard sobre el qual desenvolupar les polítiques públiques, el model social: home, blanc, adult, heterosexual i propietari. Així doncs, un model que d’universal no en té res i que deixa fora la majoria d ela ciutadania: dones, de diferents orígens i color de pell, joves, gent gran, homosexuals, sense propietats, precaris/es… sobre això es creen les estructures de poder, unes estructures poc permeables a les dones.
Des de forces polítiques com Esquerra, però en tot cas de totes les forces que conformen l’esquerra nacional dels PPCC tenim una responsabilitat social pública i és la de donar centralitat a les polítiques de dones, aquesta és una revolució pendent, el trencament del patriarcat (heterosexista, racista…). La necessitat de transversalitat de les polítiques de dones és evident i així ho han mostrat des de l’anterior equip de direcció de l’Institut Català de les Dones que van aconseguir en dos anys i mig de Govern catalanista i d’esquerres posar sobre la taula els fonaments de reconeixement de les polítiques de dones com a centrals (dotant-les de dignitat institucional, de pressupost, de reconeixement polític…) no es tracta de reclamar només la igualtat real (la legal representa que ja la tenim) sinó fer possible la diferència, el fet de ser dona, d’estar i ser dona al món i poder ser reconeguda com a subjecte polític, però també donant valor a les xarxes de relació i participació creades per les dones i que hem hagut, sabu, desenvolupar als marges del sistema patriarcal-capitalista que ens ha negat la visibilitat, el reconeixement polític, l’autoritat.
Queden molts reptes pendents: l’accés als càrrecs de representació política, electes i designats, als ajuntaments, als Parlaments, als Governs i tot plegat va més enllà del pacte privat i l’organització familiar que ho fa possible, és un tema d’organització social. Per exemple, en la construcció de l’Estat Català del Benestar sinó posem les dones al centre només construirem una fal·làcia : l’estat del benestar recau sobre les famílies i en un 90% dels casos aquest pes el porten les dones, això vol dir que el petit marge de benestar construït en els darrers 25 anys l’hem fet sobre les nostres esquenes.
El moviment feminista poder ha tingut una relació poc fluida amb la construcció nacional (és una suposició molt agosarada), però el que si que és clar que l’esquerra nacional ha estat poc permeable al reconeixement polític del feminisme com a opció central de la construcció social i nacional d’un país lliure i això no només és imprescindible per a les dones de l’esquerra nacional sinó pel país en general. El dret a la diferència no només afecta a les dones, tot i que bàsicament, sinó que ens pot fer més lliures a totes i tots.
Per tot plegat, cal crear estratègies comunes, més enllà de partits i ideologies concretes, per construir una nova societat de dones i homes lliures en un país lliure. Cal elaborar unes premisses bàsiques concretes que totes les dones puguem subscriure i crear una xarxa de relació fluida i constant. La discrepància ens pot ajudar a créixer sinó la vivim com un obstacle sinó com a font d’intercanvi i riquesa, discrepància no comporta enfrontament sinó enriquiment mutu, malgrat les desavinences podem trobar, i construir, espais comuns. En aquest sentit a nivell intern dels partits cal construir vies de democràcia interna important i superar els sectors interns per crear espais compartits de construcció. L’alternativa de partits i/o candidatures de dones va sorgir com una possibilitat que feia por a totes les estructures de poder existents i que no han de ser excloents per a les dones dels partits sinó un enfortiment mutu.
