L’esport únic com el pensament únic s’ha fet evident els darrers dies. No sóc pás olimpista, si mês no de nova fornada, l’esperit olímpic del qual el COI s’omple la boca s’ha perdut en els jocs olímpics fa molt de temps.
Aquests dies he anat seguint, entre biberó i biberó del meu segon fill, les diferents competicions dels jocs olímpics de Beijing. A banda de la necessària reflexió sobre el paper del govern, dit comunista, de la República Popular Xina en temes com el Tibet i la manca de respecte als drets humans en general, així com la repressió que ha acompanyat el desenvolupament dels jocs (cosa per altra banda que ja no ens ve de nou a algunes, l’any 1992 la ratzia contra l’independentsme català va ser bestial)
Cal fer uma reflexió a fons sobre el negoci del COI i resulta estimulant la relectura de Els senyors dels anells editat per edicions del Tiangle l’any 1992. Poder han canviat algunes persones i dades però el cercle i el negoci és el mateix. Fent paral·lelismes em recorda força a la investigació i esdeveniments que Roberto Saviano fa a Gomorra (per cert,molt edificant el paper de la Xina al llibre).
[@more@] Més enllà d’això em mou una altra necessitat en aquest sentit. Sempre que veig les noticies em pregunto perquè es dedica tant de temps al que passa al món en general (política, societat, internacional…) com als e sports i perquèes diu esports, així en plural, quan bàsicament es parla d’un sol : de fútbol, el dit esport rei, (i que consti que a mi m’agrada !) i a més unicament de fútbol masculí en totes les seves formes i variants i per tal de farcir-ho una mica fan un repàs general d’altres esports sempre tots masculins, per cert. Bé, doncs veient aquests jocs de nou em plantejo: on és tota aquesta diversitat d’esports i disciplines femenines i masculines durant la resta de dies, setmanes, mesos i anys que no hi há jocs olímpics ? on i a què es dediquen esportistes i periodistes especialitzats/des ? Es fa més evident quan una servidora que és seguidora d’algunes nedadores de sincronitzada que és un esport femení i feminitzat, per menyspreat i menysvalorat, que el propi exfalangista i expresident del COI Juan Antonio Samaranch (el senyor dels anells) va estar a punt d’apartar com a disciplina olímpica perquè no ho considerava un esport sense cap afany, voluntat ni tan sols sospitosa d’orgull patriòtic espanyol (tan de moda aquestes setmanes) veu com les nedadores catalanes guanyen medalles olímpiques (la primera plata 100% catalana la segona, la d’equip en un percentatge altíssim com la majoria d’altres esports), les úniques medalles de natació per a l’estat i veig com a TV3, la nostra, (les altres ja ni m’hi fixo en aquest sentit) es parla de Michael Phelps, de les medalles « espanyoles » de bàsquet (per cert, amb selecció nacional catalana li hauríem arrebatat a Espanya la medalla), de les de tenis i altres esports més mediàticsi oblida i margina de nou la medalla de les catalanes Andrea Fuentes i Gemma Mengual dirigides per la també catalana i creu de Sant Jordi Anna Tarrés. Se m’afegeix la indignació perquè dues d’aquestes tres son del meu poble, Esplugues, i perquè l’esforç d’internacionalització de l’esport català només pot fer-se reconeixent els mèrits i en el cas de la majoria d’esports (i esportistes) i en l’esport femení no es fa, això si que és una evidència. Des d’aquest humil racó felicitats a l’Andrea, la Gemma i l’Anna per l’esforç continuat malgrat la manca de mitjans, suport i els entrebancs amb que massa vegades s’han trobat
