Fòbia a la visibilitat

Article publicat a El Triangle

Resultat d'imatges de marielle
Foto: Midia Ninja

L’odi és un sentiment de rebuig, de repulsió, d’aversió a allò que sovint no es coneix, el contrari de l’amor i, també, de la indiferència. L’odi, diuen, és irracional, però també una arma política de primer nivell. Estem assistint a la puixança de forces ultradretanes que basen en l’odi el seu discurs: la misogínia, l’LGTBIfòbia, la catalanofòbia, la xenofòbia, l’aporofòbia, la romanofòbia… no hi ha construcció en positiu, només reacció a la contra, una prèvia a l’exercici de la violència. L’odi com a element central d’idees polítiques que volen aprofitar la ràbia social a les mancances, incitar fòbies en lloc de construir oportunitats i alternatives.

Aquesta construcció social i política s’assenta sobre la negació del dret a ser de l’altre, la negació de la necessària empatia humana que basteix una comunitat amb el desig de compartir per conviure. L’odi divideix, trenca les xarxes, nega el diàleg i s’enquista en una irresoluble forma d’entendre el conflicte que suposa la irrupció del diferent. S’odia, sobretot, allò que posa en qüestió una visió hegemònica que, encara que és falsa, perniciosa a voltes i constrictiva, es presenta com el millor món habitable, protegit per una garantia superior que és l’ordre d’una sexualitat binària, d’una cultura blanca, viril, dominada per l’hegemonia econòmica.

Davant d’això la invisibilitat és un refugi i alhora una envestida a la socialització de la diversitat. Ser i fer-se visible és un risc per a moltes persones: ser negra, dona, jove o gran, pobra, lesbiana… et fa pagar cara la gosadia d’assenyalar que hi ha més mons, més centres, més cultures, més sexualitats, et deixa fora d’un sistema construït sobre la base d’un subjecte polític únic: ser home, adult, heterosexual, blanc i propietari, i que pretén el pensament únic. La política bastida des de l’odi nega tot allò diferent i fa invisible allò que pot mostrar-se com a tal.

El 17 de maig es va commemorar el Dia Internacional contra l’LGTBIfòbia i és bo fer palès allò que es vol invisible, allò que comunament deixen “a l’armari”. A l’abril, a Kíev, es va portar a terme la segona Conferència Europea de Lesbianes. Les assistents van patir agressions i assetjament per part de la ultradreta catòlica i van haver de confinar-se a l’hotel on tenia lloc l’esdeveniment. Ser visibles les posava en risc. Un sol mitjà estatal i un digital nacional van recollir aquests fets i els van fer visibles. Ha fet un any de l’assassinat de Marielle Franco, una regidora de Rio de Janeiro, la cinquena més votada a la ciutat, la segona dona més votada al Brasil.

Marielle era dona, negra, lesbiana i vivia i provenia de les faveles. Era defensora dels drets humans, activista feminista i LGTBI, denunciava els abusos contra els col·lectius i les persones més vulnerables. La seva companya i esposa, Monica Benicio, va dir al seu pas per Catalunya el passat 17 de maig: “Marielle buscava tot allò que la política no tenia”. Ser visible i crítica li va costar la vida. L’odi, un cop més, contra l’adversària política i la diferent. L’odi és present en el nostre dia a dia però també en les propostes polítiques que ens envolten, en la informació que ens arriba. La cortesia parlamentària ha donat pas a enfrontaments i a la negació de la paraula.

Qui hauria pensat fa uns anys que un diputat, o una colla, alguns d’ells presos polítics, no podrien prometre el seu càrrec sense que el soroll dels cops impedís que se’ls sentís la veu? Qui hauria imaginat les mirades d’odi entre adversaris polítics als quals consideren, clarament, enemics a abatre? L’odi contamina les nostres vides, embruta els pensaments i les idees i corromp les relacions. Les fòbies divideixen la classe treballadora i legitimen la violència contra aquell o aquella que és crític o expulsat pel sistema dominant. Allò que és, o vol ser, dominant i únic expulsa allò divers, heterogeni, vol la uniformitat i la submissió. L’odi no suporta la dissidència i converteix en dissident allò que no li plau. Els drets humans i l’odi són pols oposats, no són possibles l’un amb l’altre.

Bastir projectes polítics sobre la base de l’odi comporta retallades de drets per a tothom, però especialment per a les dones, que som la majoria social però amb la nostra presència posem en dubte el sistema, i per a aquells col·lectius o persones considerats minoritaris: LGTBI, diversitat funcional, diversitat religiosa, diversitat ètnica i racial, vulnerabilitat econòmica o social… En definitiva, l’odi és opressiu, impugna la democràcia i posa en risc la visibilitat.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de articles, LGTBI i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.