Marta Selva: “La violència masclista ha passat de la invisibilitat a la hiperexposició”

Article publicat a Mèdia.cat

Marta Selva i Masoliver és historiadora i una de les impulsores, durant anys, de la cooperativa de mitjans audiovisuals Drac Màgic. Ha estat codirectora de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona, professora a diferents universitats catalanes i presidenta de l’Institut Català de les Dones del 2003 al 2010. És una de les referents de l’anàlisi de gènere dels mitjans de comunicació, la publicitat i el cinema.

La construcció discursiva del gènere als mitjans és un senyal de l’hegemonia patriarcal?

Jo parlaria més d’hegemonia androcèntrica, és a dir, una hegemonia basada en allò que un determinat model de masculinitat considera rellevant per als seus interessos, que segueix apareixent com a universal i que exclou, malgrat algunes concessions nominals, les experiències que la qüestionen. Segueix bastant intacta la línia que marca els límits d’allò que és important i rellevant. Es segueix amb submissió un model que, pel que fa referència a la perspectiva diversa i múltiple de les dones, fa que aquestes segueixin en un segon, tercer i/o quart pla de l’agenda comunicativa.

Hi ha hagut, innegablement, un increment notable i celebrat de presència de dones, que ha contribuït de manera substancial i necessària a la construcció de l’opinió publicada i a la construcció d’informació rellevant, però les agendes segueixen sent les mateixes, és a dir, de moment sembla inqüestionat el què i de què es tracta als mitjans de comunicació com a coses de reconeguda i indiscutible importància.

Un dels formats on s’estan modificant les agendes temàtiques i s’està descentrant l’androcentrisme és la creació artística visual i audiovisual. De la mà d’iniciatives que tenen a veure amb l’autoorganització, que és una característica comuna a molts projectes, les creadores audiovisuals estan proposant nous enfocs sobre la “realitat” i sobre el que realment els n’importa. I aquí sí que hi ha un canvi important en matèria de prioritats i de desencaix respecte al model androcèntric.

Cada cop hi ha més dones als mitjans. Això ha comportat un canvi d’imaginari?

Absolutament, sí, tot i que no de forma suficient, donada la pervivència de rutines comunicatives que segueixen imposant, de forma directa o indirecta, unes agendes que contraprogramen els canvis que s’estan produint en l’àmbit social. Les professionals encaren un seguit de reptes que les situen en el focus dels canvis en els mitjans en què treballen, però sovint no tenen a mà els instruments ni el poder necessari per a impulsar i després consolidar els canvis comunicatius. Uns canvis que haurien de conduir a la superació d’un androcentrisme molt instal·lat en les estructures que determinen l’orientació del nous imaginaris.

La violència i el sexisme semblen tenir un cert ressorgiment en les sèries de televisió i la publicitat, els noticiaris parlen de forma continuada d’agressions. La violència contra les dones busca l’impacte mediàtic?

Hem passat de la invisibilitat a la hiperexposició, cosa que no vol dir, per si mateixa, que es correspongui amb una explícita millora en la qualitat de la informació. El condicionant que impregna gairebé tots els formats està molt lligat a un sentit de la productivitat narrativo-comunicativa, o sigui: donar a entendre que s’està donant molta i bona informació, la qual cosa no vol dir en cap cas que es faci; el que es vol és que ho sembli, acollint-se al cànons establerts que ho certifiquen. Aquesta productivitat narrativo-comunicativa està totalment fixada en un cànons que tenen més a veure amb l’espectacle i amb l’anècdota que amb l’exposició rigorosa de fets, causes i conseqüències. La creació d’un consens social i polític que reconeix la violència masclista com una xacra social estructural i estructurant ha produït una alta exigència informativa, però el que veiem és que massa sovint aquesta exigència se’n va per carreteres secundàries, deixant la pista principal deserta. Queden molt perquès a respondre i molts factors a ser explicats, que són substituïts per titulars poc afortunats i reportatges poc rellevants a l’hora de construir una veritable sensibilització social envers les cuses que la provoquen.

Es pot donar la paradoxa que, darrere un bon programa d’investigació i anàlisi sobre la violència masclista, hi aparegui una publicitat que el contraprograma, en col·locar en el centre del missatge comercial unes figuracions femenines totalment entregades al domini mitjançant l’aroma d’una colònia masculina.

Com estan impregnant els estereotips la forma de comunicar?

La manera com els espais comunicatius representen el món està sempre farcida d’estereotips que actuen de forma reduccionista amb les complexitats, que sovint són inaccessibles o resulten incòmodes. Això és un fet inqüestionable amb què hem de conviure, cosa que no vol dir acceptar els estereotips sinó reconèixer-los com un dels factors més determinants en la construcció dels nostres imaginaris. El debat sobre la qualitat de la informació necessita sacsejar-los, sobretot quan detectem que el problema està en la funció que aquests estereotips i, fonamentalment, els estereotips de gènere juguen de cara a la fixació de les desigualtats, justificant-les i impedint que reverteixin el seu paper en els imaginaris.

Creus que homes i dones recepcionem de manera diferent la informació que se’ns aboca des dels mitjans ?

No em consten estudis rellevants que analitzin, desagregada per sexe, la recepció dels públics respecte als mitjans mainstream. Però a la llum del que he anat exposant anteriorment, no s’ha de confondre la manca d’expressió d’un malestar amb la seva inexistència. Probablement hi hauria sorpreses majúscules.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Entrevistes, Mitjans de Comunicació i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.