Un any més, cercant majories

Resultat d'imatges de 11 de setembre 2018

Traducció del reportatge publicat a Berria 

Un any més, cercant majories

Un any després de l’aprovació al Parlament de Catalunya de la Llei de Referèndum, amb la majoria del Govern a la presó o exili, Catalunya es troba a les portes de la mobilització de l’11 de setembre, que marca l’inici del curs polític.

La repressió que s’ha viscut en tots els àmbits socials marca la mobilització i apunta canvis en l’estratègia independentista. Les novetats són moltes i diverses, el passat 11 de setembre el sobiranisme estava il·lusionat, a les portes d’un referèndum. Actualment afronta la diada amb un esperit de resistència i consciència de necessitat de canvis estratègics.

El lema escollit marca una inflexió respecte als últims mesos. «Fem República» en què les mobilitzacions s’han centrat en l’àmbit antirepressiu, demandant la llibertat de presos i preses així com el retorn de les persones exiliades. Si bé això segueix marcant l’estratègia independentista s’apunta la necessitat de recuperar l’ofensiva política.

Els últims dies aquesta necessitat s’ha posat en evidència, el president de la Generalitat, Quim Torra va expressar fa uns dies en la seva conferència «després d’uns mesos de resistència i de restitució de les nostres institucions, ens toca encarar els propers mesos, jo diria les setmanes futures, amb la determinació certa, la voluntat de sacrifici i de suma i el compromís d’esperança col·lectiu per aconseguir el nostre objectiu de nació lliure i sobirana. És el poble qui ens ha donat la iniciativa per tirar endavant aquest projecte ».

Hem parlat amb tres de les persones que estan al capdavant de les organitzacions cíviques més importants: Elisenda Paluzie, presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium Cultural (OC) -organització dirigida des de la presó de Lledoners per Jordi Cuixart- i Annabel Moreno, de l’Assemblea de Municipis per la Independència (AMI) i alcaldessa d’Arenys de Mar, perquè analitzin aquesta situació, els consensos, les línies polítiques qual han d’impulsar els propers mesos i com el judici contra les cúpules institucionals i polítiques del país està marcant l’agenda política.

La mobilització de la diada

La mobilització d’enguany torna a la demanda de construcció d’una República catalana independent centrant aquesta demanda en els resultats del referèndum de l’1 d’octubre. Es fa una convocatòria per omplir l’avinguda Diagonal de Barcelona i mostrar que la mobilització política segueix viva més enllà de la repressió soferta. En aquest sentit, es fa una crida especialment a totes aquelles persones que van votar i que volen que s’apliqui el mandat del referèndum, però també a sectors diversos que veuen l’actuació repressiva de l’estat com una democràcia que es debilita i veuen en aquesta proposta republicana una alternativa.

En el context actual, l’objectiu polític és ambiciós. Per Paluzie «és tornar a posar sobre la taula l’objectiu polític central, atès que un dels objectius de la repressió política es que s’abandoni l’objectiu polític i que només es parli de la repressió. El lema és ampli i tothom serà benvingut. Creiem que per superar el context actual hem de re-centrar objectius i no adaptar-nos a altres ».

Mauri destaca qual «la mobilització al carrer és imprescindible en qualsevol democràcia. Tots els avenços polítics o socials s’han aconseguit amb mobilitzacions. A més en aquest context repressiu amb un estat tancat al diàleg, fins i tot amb un PSOE que no ha materialitzat res més enllà de bones paraules, al contrari, cal demostrar que no han vençut. Que tot allò que s’ha aconseguit no s’ha perdut. Els drets només es salven exercint i ara hi ha gent a la presó per convocar manifestacions pacífiques, ara amb la mobilització demostrem que volem exercir aquests drets i hem de defensar-los. Que la por no sigui un fre, no podem, ni devem, renunciar als objectius polítics. En això moltíssima gent ha mostrat el seu compromís i creiem que tothom pot trobar la seva espai ».

Des de l’AMI, Annabel Moreno creu que «tot i que l’intent de tallar-nos les ales ha estat força important, continuem amb el mateix objectiu: la República. Reivindicar un dret tan legítim com l’autodeterminació no s’acaba amb repressió, perquè és el que volen la majoria dels catalans. Es tracta de retrobar-nos tots i totes de nou amb les preocupacions, el malestar, els desitjos, els somnis, les il·lusions diverses. Les idees no ens les poden treure i hem de concentrar estratègies »

Demà pots ser tu

La propera tardor es planteja el judici en què l’anterior govern de la Generalitat, la taula del Parlament, dirigents polítics i els presidents de les dues entitats cíviques sobiranistes més importants seuran al banc dels acusats. A això se sumen les centenars d’actuacions policials i judicials contra ciutadanes i ciutadans més desconeguts entre els quals destaquen els membres de CDR locals com Tàmara Carrasco – en situació de confinament local- i Adrià Carrasco – exiliat a Brussel·les com va anunciar fa uns dies-.

La Fundació per la Pau, Iridia-Centre de defensa dels Drets humans, Òmnium Cultural, l’Institut pels Drets Humans de Catalunya i l’International Institute for Nonviolent Action van iniciar una campanya de sensibilització i a favor de la llibertat d’expressió sota el lema «Demà pots ser tu», en la qual crida a la mobilització pels drets i denuncia la regressió dels drets i llibertats així com la persecució de les idees i que més de 20.000 persones han estat sancionades o investigades per l’estat espanyol.

Des de la ANC Paluzie afirma que «la mobilització està oberta a tothom i com més àmplia sigui i com més gent se sumi molt millor al front antirepressiu». Per la seva banda l’AMI destaca l’afectació quotidiana en els ajuntaments «els municipis estem patint quotidianament agressions, els alcaldes vam rebre amenaces, es reben visites regulars per continuar investigacions, demanda de documentació… fiscalia ens té al centre»

La lluita antirepressiva de l’independentisme català s’ha centrat en els fets esdevinguts a partir de la gran repressió de l’1 d’octubre. La dissidència política del projecte republicà a Catalunya ha unit els esforços de forma transversal. Mauri (ÒC) emfatitza que «un el 77% de la població catalana és contrària l’empresonament dels presos polítics. Això vol dir que alguns dels partits que munten aquestes performances contra els llaços o els que es posen de perfil respecte a la repressió, molts dels votants d’aquests partits no accepten la repressió ».

Aquesta situació no sembla tenir final. S’està reclamant al Govern de l’Estat el compliment de promeses electorals com la derogació de l’anomenada Llei Mordassa, però en els dos mesos que Pedro Sánchez porta com a President del govern no s’ha mogut res per fer aquesta derogació. L’estat segueix avalant l’acció de la fiscalia i, fins i tot, ha destinat mig milió d’euros per a la defensa del polèmic jutge Pablo Llarena davant la justícia belga.

Annabel Moreno opina que gràcies a la tramitació de la querella contra Llarena a Bèlgica s’ha demostrat la parcialitat de la justícia espanyola «la justícia europea és una justícia clarament independent, amb una divisió de poders que no hi ha a Espanya. No han acceptat les euroordres simplement perquè no hi ha indicis de delicte. El problema és la justícia espanyola, no està actuant amb independència. sempre tenen la constitució en boca però són els primers a saltar-. L’article 24 parla de la tutela judicial efectiva, és evident que no hi haurà justícia efectiva i independent ».

La sanció cap a la ciutadania i entitats sobiranistes és, segons Elisenda Paluzie, «un abús de l’aplicació, i interpretació, del delicte d’odi que estava pensat per protegir les minories i, en canvi, s’està aplicant als sectors discrepants de l’estat i que no dubta a vulnerar els drets civils ». En aquest sentit creu que el fet que la justícia belga hagi admès a tràmit la querella contra Llarena, tot i reconèixer que és molt difícil que arribi a un resultat desitjable per als i les independentistes, és «una bona notícia, encara que sigui menor. Haurà de donar explicacions sobre si hi ha, o no, independència judicial i és una forma de mostrar al món que l’objectiu polític és comprensible, encara que forma part de l’estratègia de les defenses i no de l’estratègia política pròpia ».

L’extrema dreta a Espanya és, segons Marcel Mauri, «qui està dirigint l’acció judicial d’Espanya. Que han de pensar a Bèlgica? Que els estan insultant, menyspreant, es querellen contra una justícia independent. Espanya acabarà condemnada pels tribunals internacionals. El fet que una possible sentència del judici no sigui totalment absolutòria demostrarà la injustícia. La imatge de vulneració de drets i posar l’estat de dret en perill no els sortirà gratis ».

Jordi Cuixart – el president d’ÒC a la presó- el passat 11 de setembre a seu discurs va dir «L’estat espanyol té un repte molt gran: convèncer els catalans que ens poden empresonar a tots». Ja a la presó va escriure en una carta «De nou, intentant prendre’ns la força, ens l’han donat tota» coincident amb la seva proposta d’encarar el judici no a la defensiva sinó de denúncia i reivindicació.

Ciutadania activa

Els llaços grocs són un símbol de mobilització ciutadana espontània i continuada. Mentre alguns sectors polítics recorren Catalunya fent-los desaparèixer amb cúters i màscares, de forma gairebé automàtica es reposen i tornen a ocupar l’espai públic. Els relats d’alguns mitjans de comunicació de l’Estat i dels partits del bloc constitucional proclamen de forma persistent l’enfrontament polític i vaticinen un fracàs polític de les mobilitzacions independentistes. Els partidaris del sobiranisme superen aquest relat i segueixen activant dia a dia segons les diferents entitats sobiranistes, no hi ha dia que no hi hagi mobilització en algun lloc de Catalunya. El que comencen sent accions espontànies, com ara els sopars o concentracions a les portes de la presons que acaben convertint-se en concentracions autoorganitzades regulars, continuades i cada vegada més concorregudes. Els mateixos CDR -Comitès de defensa de la República- surten d’aquesta autoorganització popular.

«Ara som més conscients de la dificultat de l’envestida i de la naturalesa de l’Estat, això ens presenta dificultats però també ens enforteix. La gent ha perdut la por »afirma Paluzie des de la ANC. Creu que l’autoorganització és important perquè les organitzacions que han anat creixent i estan més estructurades són més lentes en les decisions i és important donar resposta ràpida, i reactiva «és evident que està funcionant, sobretot en l’entorn dels presos que senten que la gent està a prop i no oblida »

Marcel Mauri creu que l’independentisme ha aconseguit arribar a una massa important de gent i que cal que sigui més àmplia. «L’espai transversal té grans consensos malgrat les tensions, però és de les poques vegades que en la història de Catalunya pateix una repressió tan intensa i la resposta és tan constant i massiva».

El municipalisme, a partir de l’AMI, aglutina els diferents pobles i ciutats, els seus governs municipals «lluitem i treballem per tenir una societat més justa i més lliure, som institucions properes a la ciutadania, la primera porta on criden, i estem al costat de aquestes reivindicacions pacífiques i de defensa dels drets polítics, donant el nostre suport »sosté Annabel Moreno.

El mateix president de la Generalitat en la seva conferència va afirmar: «Parlo, en definitiva, com diu Zoraida Burgos, d’un poble que persisteix, tenaçment, infatigablement, a buscar les genuïnes arrels en les paraules mítiques de pau i llibertat.» Era el colofó d’un extens reconeixement institucional a la ciutadania.

Els reptes estratègics actuals

«Hi va haver massa improvisació. No hi havia una planificació. Tot el moment polític era al·lucinant. No teníem experiència històrica. Era tot molt complicat. No estic dient que ho hagin fet malament però no hi havia una planificació ni una estratègia. Hi havia una construcció diària de la planificació política. »Són paraules de Joan Josep Nuet, que va ser membre de la Mesa del Parlament imputada en el judici, diputat de Catalunya en Comú-Podem. Nuet, en una entrevista a RAC1, ha analitzat el ple en què es va tirar endavant la llei de referèndum i la llei de transitorietat en la qual també defensa Forcadell encara que dissenteix de les decisions preses «la mesa del Parlament no va dirigir el ple. Formalment les decisions les va prendre la Mesa però les pressions externes, part del Govern, les xarxes socials, els líders independentistes… opinions que no eren pròpies de la Mesa »i destaca« Carme Forcadell volia fer les coses diferents. Tenia opinió i la va intentar fer valer. És una llàstima que no se la escoltés ».

També tots els expresidents del Parlament han signat una carta pública conjunta en què defensen la presidenta «La presidenta Forcadell no va fer altra cosa que ordenar el debat sense interferir en la iniciativa parlamentària dels diputats, defensant les funcions encomanades a la presidència del Parlament , és a dir defensant els drets dels representants de la sobirania popular. I, més enllà dels legítims posicionaments polítics, és injustificable que la presidenta del Parlament estigui a la presó per haver permès que es posés a debat i votació una llei presentada per dos grups parlamentaris fent ús de la seva potestat. »Afirmen Joan Rigol, Ernest Benach , Núria de Gispert i l’actual president, Roger Torrent.

Els partits que han liderat l’estratègia política independentista tenen la majoria dels líders polítics a la presó o l’exili. Esquerra Republicana de Catalunya està dirigida per Oriol Junqueras des de la seva cel·la de Lledoners i en continu contacte amb el seu equip, mentre Marta Rovira, la seva secretària general, està exiliada a Suïssa. El president Puigdemont té a Brussel·les continues trobades amb el grup parlamentari de Junts per Catalunya. Els diferents consellers i conselleres i el mateix Puigdemont mantenen contacte amb el Govern. La CUP té una de les seves líders, Anna Gabriel, a Suïssa i diferents membres de la seva executiva imputades. La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, empresonada i la Mesa imputada. La situació pel que fa als lideratges i l’estratègia política no és fàcil. La crítica ciutadana ha estat vasta i l’autocrítica extensa. Marcel Mauri afirma que «L’independentisme ha fet autocrítica, va encarar la campanya electoral demanant disculpes, en canvi el bloc constitucional han fet zero autocrítica. Els que deien que en absència de violència es podia parlar de tot, els que fa quatre anys per electoralisme deien que es podia fer un referèndum i després ho han oblidat, que autocrítica han fet? »

La CUP ha estat una de les organitzacions crítiques en part amb el procés independentista, aquests dies, s’ha criticat la falta de coherència de l’acció del Govern i les crides a la mobilització. Carles Riera va afirmar en una entrevista a TV3 que «És una contradicció que Torra demani mobilització quan el Govern i el Parlament sembla que no es vulguin moure de la legalitat constitucional», encara que va destacar com a positiu i coincident el fet que el president posés la centralitat en la mobilització popular.

Majoritàriament es coincideix en la necessitat de recuperar la unitat d’acció estratègica. Paluzie creu que la gent està analitzant el que considera «una retirada, per què la gent estava disposada a intentar-ho. No sabem si hi hagués anat bé o no »i que cal tornar cap a la unitat d’acció. L’ANC és una de les organitzacions impulsores de Primàries Catalunya que vol impulsar candidatures unitàries allà on la majoria independentista, per exemple en el cas de Barcelona «una capital del país governada per un alcalde o alcaldessa independentista tindria un gran impacte internacional i segur que ens situa en una situació millor de la que estem. Ara no demanem una sola candidatura unitària sinó una primàries obertes a la ciutadania perquè a més té aspectes de regeneració democràtica i que pot tenir un efecte bola de neu que pot reforçar la candidatura de cara a les eleccions »

Moreno des de l’AMI no veu amb bons ulls una candidatura unitària «ha quedat demostrat que junts i separats els resultats varien, crec que s’ha d’anar per separat per obtenir millors resultats. Anar separats no vol dir estar enfadats o no compartir estratègia, necessitem sumar el màxim de suports possibles ». Així mateix subratlla la seva delicada situació, amb diversos contenciosos interposats i que pot provocar la seva desaparició «Els ajuntaments que han votat per majoria absoluta en el ple entrar a l’associació i pagar la quota pot ser que siguin obligats a deixar de pagar-la amb tot el que comporta a nivell organitzatiu però també poden ilegalitzar-nos i haurem de tornar a trobar un espai municipal sobiranista ».

Òmnium Cultural creu en la necessitat dels grans consensos més que d’impulsar, des de l’entitat, fulls de ruta estratègiqs «L’estratègia unitària és indispensable i estem en millor predisposició ara que fa uns mesos però des de ÒC apostem pels grans espais de consens, de treball als barris i reconèixer la realitat complexa i completa d’aquest país. Hi ha moltíssims espais comuns. Que tothom pugui explicar les seves pors, els seus reptes votin a qui votin », i destaca que« No hi ha un altre projecte polític actualment a Catalunya que tingui la fortalesa, la mirada de futur i el projecte positiu com el de la República ».

La ANC per la seva banda, està duent a terme una anàlisi dels últims anys per poder proposar una estratègia «després de la commoció produïda per la repressió volem fer una anàlisi crítica i objectiu per superar els errors i debilitats i generar noves oportunitats» segons explica Elisenda Paluzie.

La «crisi catalana»

En els últims mesos s’ha generat una solidaritat de persones i col·lectius de l’Estat espanyol que creu que la repressió que s’exerceix contra Catalunya «El «A por ellos» va contra l’independentisme però també contra tot aquell que tingui una idea diferent d’Espanya» destaca Mauri . Per la seva banda, Paluzie reitera aquest plantejament «hi ha gent que ha obert els ulls després de les agressions d’aquest estiu contra persones que portaven llaços grocs. Se sumen i no ens demanen rebaixar plantejaments sinó que s’afegeixen per què estem evidenciant la degradació de les institucions espanyoles ». En aquest context polític i de cara al 11-S l’Estat ha anunciat que desplaçarà a Catalunya 600 policies antiavalots. L’Estat espanyol segueix parlant de «crisi catalana» i fent propostes de diàleg -com han fet Pedro Sánchez o la presidenta del Congrés Ana Pastor- que queden molt enrere respecte a les expectatives de diàleg que reclama el Govern de Catalunya i les organitzacions sobiranistes .

Tot i aquesta solidaritat, l’independentisme català dubta de la capacitat del govern de l’estat d’oferir solucions acceptables, Marcel Mauri apunta que «malgrat que a nivell internacional reconeix que el Codi Penal espanyol no té base per mantenir a la presó i l’exili totes les persones represaliades el mateix Pedro Sánchez proposava fa uns mesos que calia canviar-ho per endurir-, ha de decidir si vol ser un David Cameron o Erdogan »

 

«Els autors de la repressió han perdut el govern, encara que els coautors que van donar el seu suport ho han guanyat tot i que han generat un relat diferent» afirma Paluzie «hem de llançar missatges clars sempre des de la legitimitat democràtica i el respecte, això està generant comprensió a l’Estat i en l’àmbit internacional ».

 

Aquesta entrada s'ha publicat dins de articles, Govern de la Generalitat, Govern del Regne d'Espanya, Independentisme i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.