Avorriment

avorriment-01

Aquests dies, plens d’activitats, piscina, casal, cinema, televisió, pizzes… una de les frases quotidianes de les criatures és: “m’avorreixo“. Mare meva, avorriment… em porta a temps molt llunyans en la memòria i, sobretot, m’entra una enveja sana.

Aquests dies he llegit “Costumari de records” de Sergi Durbà, precisament un recull d’aquells records d’infància al País Valencià, records  contraposats a l’actualitat. Des d’objectes a llocs, passant per fets i persones, l’autor fa un repàs interessant i un recull de memòria imprescindible actualment. Una cosa i l’altra m’ha portat a la infància.

Una infància on l’avorriment estival era present, igual que les bicicletes i els banys a la sèquia d’Orillena), a la piscina de l’apartament dels tiets (a Castelldefels primer i després a Gavà, on coincidiem a la piscina amb el meu estimat Jordi Miralles) o a la piscina municipal d’Agreda, al Gollizno a Brea… avorrir-se, quins temps!

Aquells temps que esperàvem 3 hores a fer la digestió per banyar-nos. Temps que sortíem al carrer solitari del poble amb les bicis havent dinat, sota un sol de justícia. Temps que anàvem al carro, brut de fems, fins a l’hort, en els que corríem fins les bicis per no agafar al que se sortia la cadena o la que ens raspava el tormell. Temps de pedaços al banyador per baixar pel rec, de pocs diners, molts jocs al carrer, molta imaginació i poques joguines. En els que corríem sota els arbres de la “Dehesa” i havíem de travessar una perillosa via de tren, en els que anàvem al capvespre a fumar “Sombra” “Kaiser” “Super 46“o “Jean“, que manllevavem als tiets,  al Puente Caña. Temps que agafàvem cistells amb el berenar i,amb la bicicleta, ens desplaçàvem uns quilòmetres a pobles encara més petits o llocs més solitaris. Temps que agafàvem “tijeretas” i capgrossos als dolls d’aigua i  feiem surar barquetes fetes de jonc. Temps que ens refugiàvem de la ressió familiar a la petita terrassa, amb un càntir o un petit porró ple d’aigua fresca amb llimona, mentre parlàvem i admiravem la Peñarroya. Temps en els que podíem avorrir-nos.

Ara em sento dir: “Avorrir-se no és dolent!” i recordo ma mare, mon pare, les meves tietes… i no trobo el temps d’avorrir-me; tanta feina, tanta activitat, tant còrrer… ja no recordo que és l’avorriment i el reivindico!



Aquesta entrada s'ha publicat dins de Quí sóc i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.