El senyal de la pèrdua

perdua

Un gènere que cal recuperar en aquests moments de correus electrònics i xats: la correspondència. Un gènere  que cal revalorar: els dietaris, perquè tal com va dir Vicent Salvador a la presentació d’ “Àncora del Temps”: “Els dietaris prenen semblança, en tant que contingut i processos, a la poesia però ens fa molt més partícips en tant que guanyen en quotidianitat i llenguatge”.

Dos gèneres que lliguen i mostren espai íntim, creatiu i de relació i, alhora es recuperen els darrers anys de la vida de la poeta Maria Mercè Marçal, per a moltes un referent, per a mi, juntament amb Montserrat Abelló, una de les dues millors poetes contemporànies.

En aquesta humil nota vull fer un reconeixement a la valentia Fina Birulés i l’Heura Marçal que han rellegit, ordenat els escrits, traduït les cartes i han accedit a editar-les i publicar-les. Fer front, setze anys després, a moments borrosos, feridors i, també, creatius i esbojarrats de la persona que estimes, de la mare que ja no hi és… al meu entendre un acte valent i coratjós. Gràcies per fer-ho!

Llegir aquest dietari intermitent i poc cuidat i complementar-ho amb un gènere –que crec imprescindible i que no sé cap a on anirà amb les tecnologies, les autopistes i la propietat intel·lectual que imposen les grans corporacions-, l’epistolar, és un redescobriment de la creació de MMM, que m’ha transportat a poesies seves i alienes, a redescobrir autores i versos.

No és un llibre de fàcil lectura per diverses raons. La primera és la intimitat que transmet, fa certa basarda immiscuir-se a la cuina d’algú i saber els seus secrets, les seves experiències més dures –tot i que també ho és la poesia, però la metàfora pot afavorir, encriptar la intimitat-. La segona, és reviure la mort, com vaig reviure-la quan picava, corregia i editava la poesia que ens va deixar ma mare –tot i la distància literària i personal em porta aquest record-. Hi ha altres raons, més literàries que no cito, no sóc especialista ni crítica, només lectora àvida.

Llegir la mare, la filla; llegir la mort o el procés… m’inquietava, en part, abans de començar la lectura. Ara l’agraeixo, igual que vaig agrair llegir els versos a la pèrdua mentre es viu que fa uns mesos vaig fer amb “I Déu en algun lloc”. Torna a ser conscient de la vida, de la pròpia fragilitat, de la realitat tossuda i de la importància de la gent que t’estima –i et necessita-. Les lectures transporten, fins i tot les més dures, les més costoses. Aquesta m’ha omplert de pors, possiblement, però també de vida. Gràcies!



Aquesta entrada s'ha publicat dins de lectures i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: El senyal de la pèrdua

  1. Maria Morón diu:

    Gràcies, una vegada més una oportunitat per viure i viure la … per sentir les passions, de tots els colors, de la vida.

Els comentaris estan tancats.