La sala del crim

La sala del crimen

P.D.James és una de les meves grans referents de novel·la negra (i la de molta gent direu!) juntament amb Simenon i el seu gran, grandíssim, Maigret. No sóc de les que busca sang i terror a la novel·la, m’agrada la trama intel·ligent, els fets que van succeint amb una lenta cadència i que, poc a poc, van accelerant el ritme.

La Sala del Crim és una d’aquestes grans novel·les: descriptiva en els espais i en l’anàlisi del context, profunda en la presentació dels personatges, amb un ritme que marca el ritme de lectura, sabent crear atmosferes angoixants a partir de la calma aparent… una lectura que sap greu que s’acabi.

D’aquelles novel·les que dona gust agafar a l’estiu i que et transporta a temps, a llocs… que et presenta noves problemàtiques i contextos i, en aquest cas, apropa a les relacions entre classes, i dins la mateixa classe, a l’Anglaterra de l’aristocràcia, els Lords i la classe obrera. Ens acosta a la penombra de solituds i depressions, de sordidesa i cerca de la felicitat.

El seu comissari Adam Dalgliesh, les seves complicades relacions, el seu passat i la detectiu Kate sempre amb la seva objectivitat lluitant amb l’odi de classe, investigant un museu (el Dupayne)  entre la burgesia i una escola de senyoretes i l’aristocràcia.

Una excel·lent i molt recomanable lectura, amb una trama que, francament, no s’espera (o jo no esperava): llarga, complexa, plena de plecs psicològics i molt, molt intel·ligent.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de lectures i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: La sala del crim

  1. Maria Moron diu:

    Comparteixo la teva preferència, tot un plaer. Bon estiu per vosaltres. Una abraçada

Els comentaris estan tancats.