Dies d’absència

cel

Avui fa 9 anys, va morir la meva mare. Es va rendir a una malaltia agressiva, bestial i dolorosa. L’amor filial i de les seves netes no va ser suficient per retenir-la. La seva capacitat pulmonar era molt petita, era gairebé impossible, deien. Pensar com estava vivint aquell darrer any, com de gran devia ser el seu dolor. Però lluitava per seguir, lluitava per donar-nos forces… ella, ens donava forces.

Hi penso molt en com va anar tot, en què podia, que podíem haver fet més, en si vam decidir per ella allò que no li van facilitar les coses, en si… la trobo a faltar. Ahir, vaig obrir el llibre de condolences, mai l’havia obert, el tinc en un calaix amb altres coses que no vull perdre i, alhora, vull oblidar. Algú de qui no vaig reconèixer la signatura deia “parlar amb la teva filla, la farà ben present”. Si, la fa present dia a dia, hi és el seu record i la seva absència, recordem anècdotes i alegries.

Parlar-ne en públic és com despullar-se, però, també, tornar-la, en part a la vida. Tornar a tenir-la prop en tants i tants moments en què la voldries i no acabar de perdre-la. La malaltia se la va endur, jo era fora quan van avisar-me i recordo l’arribada a la UCI de l’Hospital amb la meva filla de dos anys i mig. Com jo li parlava perquè no podia veure-la. Com va arribar el meu tiet, el seu germà, i cadascú l’agafàvem d’una mà que li besàvem, mentre li parlàvem i li dèiem “no et preocupis, no et preocupis”. Com plorava la meva tieta, la seva germana. Com els meus germans i jo ens tornàvem els pocs minuts que quedaven i recordo… quan ens van dir “ja haurien de sortir, ja hauríem de desconnectar” i prendre consciència bestialment que mai més hi seria, mai més!

I seure en aquell Hospital que també va veure la vida, on va néixer anys després el meu fill petit, on havia nascut el meu germà… i no saber que fer. I eixugar les llàgrimes perquè no volia que la meva filla estigués trista. La meva mare deixava de lluitar, però s’alliberava d’un dolor extrem, un dolor que recordava cada vegada, cada vegada que respirava. Allò que per la resta era inevitable, natural, per ella era un esforç sobrehumà, un dolor espantós. També recordo el després, la meva família, la gent coneguda, les amigues i amics… que anaven passant i jo no hi era tota, només pensava en que tot rutllés, en el que ella hauria volgut i en que tot passés, però no volia que ella marxés.

Ella segueix aquí, no sé si hi ha un lloc (jo crec que no), però el que si que hi ha és un espai en cadascuna, en cadascú de nosaltres on ella segueix i no serà oblidada. Les fotos, els documents, la roba… va envellint, desapareixerà però el seu record és viu, molt viu i present.

El seu somriure, la seva bondat, el seu humor i, també, el seu geni no es perden, segueixen a prop. Allò que ens va ensenyar, allò que som… escriure-ho i fer-ho públic no és un nu integral, és un reconeixement genealògic necessari i merescut. La meva mare: Gloria Abad Borobia, de Brea de Aragón.



Aquesta entrada s'ha publicat dins de Quí sóc i etiquetada amb , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 comentaris a l'entrada: Dies d’absència

  1. Conxa Royo Calleja diu:

    Les teves paraules emotives i sentides, el teu reconeixement genealògic, me donen forces i m’ajuden amb les meves absències.
    Una abraçada ben forta, amiga

  2. Agnès Martí diu:

    La millor manera de fer-la present entre vosaltres per sempre més.
    Estimació, emoció, ràbia, culpabilitat, tristesa, enyorança, pèrdua, records…. i per damunt de tot més estimació i molt d’amor. Una muntanya de sentiments complexa tant ben expressada. I també el millor homenatge que li pots retre, compartit amb els teus fills.

    Una abraçada
    Agnès

  3. Alfred diu:

    tinc els ullets humits…..

  4. M.Angels diu:

    Hola Carmeta.

    Vaig llegir això fa dies i no vaig poder escriure’t res. Em sembla que el dia que feia 9 anys era l’endemà de dinar a casa…

    Estigues ben segura de que sí, que hi ha un lloc: i és aquí mateix, a dintre nostre, on guardem tots els records, totes les alegries i totes les tristeses que ens dona la vida, que al cap i a la fi és un recull de cicatrius internes i externes, endolcides amb tants records bonics.

    Em sap greu no saber expressar-me tant bé com ho fas tu, però ja saps que sí sé abraçar i cuinar peus de porc!!!

Els comentaris estan tancats.