Repensar la llibertat i la identitat de les dones

2013

Entrevista a Fina Birulés. Publicada a la revista COLORS

Fina Birulés és professora titular de Filosofia de la UB. És també membre del patronat i coordinadora de l’equip directiu de la Fundació Maria Mercè Marçal, de qui va ser companya des del 1984. Les grans línies de recerca de la seva obra han estat a l’entorn del gènere i de les filòsofes però, també, de la subjectivitat, la identitat i la responsabilitat política. El passat mes de febrer va publicar el seu darrer llibre Entreactes. Entorn de la política, el feminisme i el pensament, en la que les dues línies conflueixen.

La teva investigació sobre les dones filòsofes, les dones i els debats filosòfics, va prenent forma en una investigació històrica del pensament?

En principi es pot dir que, en la meva temptativa de reflexionar sobre alguns fets i condicions que ens ha tocat viure, m’hi ha ajudat el pensament d’algunes filòsofes del segle xx, entre d’altres la Hannah Arendt. Des de la nostra ànsia de trobar categories que ens permetessin pensar i donar sentit a les nostres preocupacions i al nostre temps, varem iniciar, fa més de dos dècades, la recerca sobre les filòsofes del segle xx. Es tracta d’una investigació que no només vol reparar una injustícia històrica –la no transmissió de l’obra i del pensament de les dones– sinó que pretén recuperar un pensament que cobreix importants llacunes teòriques que ha deixat la tradició filosòfica.

Creus que és la visibilitat d’una genealogia de dones filòsofes el que ens pot aportar una visió, una experiència diferent del món?

És difícil respondre de manera taxativa amb un sí o un no a aquesta pregunta. Considero que disposar d’una genealogia de dones filòsofes ens permet saber que en el present no som les primeres o les úniques. Disposar d’un passat que no sigui totalment reductible a les categories o usos contemporanis ens dona la possibilitat de saber què significa conservar o innovar.

Acabes de publicar Entreactes. Entorn el feminisme, la política i el pensament, on planteges clarament els debats feministes, però també com entronquen en la genealogia del pensament i de les filòsofes.

En el llibre tracto d’intervenir en alguns dels debats o de les qüestions que han estat o que són centrals en el feminisme com a moviment polític i teòric. En fer el treball de recuperació d’algunes de les filòsofes del segle xx he trobat en el seu pensament punts de recolzament per a pensar la llibertat i la igualtat femenines. Com dic a les pàgines del llibre, la lectura d’autores com ara Hannah Arendt o Simone Weil, que no es van significar per intervenir en el feminisme del seu temps, ha transformat de manera molt significativa els termes del debat feminista contemporani entorn a la política de les dones

Parles del feminisme no com un mitjà per assolir la igualtat sinó per assolir la llibertat.

A la primera part d’Entreactes tracto de proposar eines de tipus divers per tal de repensar la categoria «dones» i anar més enllà de les polítiques de la identitat i, en el mateix gest, tornar a considerar la llibertat política en una època en que està rebent durs revessos. Avui dia semblem haver oblidat que la política té a veure amb prendre la iniciativa de manera concertada i obrir espais nous en el món comú i que no es redueix a un simple mitjà per resoldre els problemes socials ni tampoc a la reivindicació de l’exercici d’un dret.

Has parlat sovint de la construcció del gènere, de normes, de normalitat… Normes heterosexistes que ens marquen el que hem de ser?

Les formes de normalitat ens constrenyen però no ens determinen, com diu Judith Butler, el seu «caràcter obligatori no les converteix en eficaces». No som radicalment lliures per a rebutjar les formacions culturals rebudes sense anul·lar-nos en algun sentit (deixar de ser intel·ligibles), però això no ens ha d’impedir pensar-nos amb capacitat d’acció, de llibertat; de fet, lluitem contra els efectes restrictius o patologitzadors d’aquestes formacions i tractem de re-significar i desfer els efectes limitadors dels conceptes que normalitzen la vida sexual i el gènere.

En aquest embolic, aquesta invisibilitat i la manca de genealogia, on quedem les lesbianes? Encara hi ha massa armaris on amagar-se?

Tot i que hem de tenir en compte que, pel fet de ser dones, les lesbianes reben un tractament minoritzador afegit, cal que ens preguntem si per a nosaltres la qüestió es limita a una disjuntiva excloent entre l’estar a dins o fora de l’armari…

arton13288

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Entrevistes, LGTB i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.