Fer la rosca

rosca
Fa uns dies vaig fer un article d’opinió per IDEMTV fent un reconeixement públic sobre el treball fet pels col•lectius LGTB arreu de Catalunya, és a dir, més enllà de Barcelona. Una persona va fer un comentari que em va encuriosir… “no sé si es tracta de fer-se la pilota mútuament…” seguien una sèrie de consideracions amb les que, en part coincideixo però que no comentaré i em centraré en això de “fer la rosca”.

Contextualitzo primer… H2O, col•lectiu LGTB del Camp de Tarragona que actua principalment a Reus (ciutat on va néixer el col•lectiu) i la ciutat de Tarragona, va distingir IDEMTV amb la ploma daurada, una distinció simbòlica pe aquelles persones o col•lectius que han fet una tasca a favor dels drets LGTB. En el meu article agraïa la distinció i feia un reconeixement del treball fet per H2O i altres grups en àmbits no barcelonins, tenint en compte les dificultats afegides. El comentari, doncs, em va encuriosir. I molt!

Fer un reconeixement públic a una persona o col•lectiu és fer la rosca? Si el reconeixement és mutu, és fer-se la rosca mútuament? És dolent fer un reconeixement? Vaig buscar al diccionari. Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans Fer la rosca és adular algú. I Adular, segons el mateix diccionari és “afalagar (algú) servilment, per guanyar-se la seva voluntat”… així doncs fer un reconeixement públic i notori d’una molt bona feina feta, entenc que no és afalagar sinó destacar allò que s’ha fet bé i posar-ho com a exemple de forma pública.

Suposo que ens han acostumat tant a que el reconeixement ha de ser servil que ens ho hem acabat creient i si reconeixes una persona o un col•lectiu i aquest reconeixement és mutu no hi ha una percepció sana del fet. A més, afalagar-se (aquest cop si) els uns als altres formalment com es dóna a nivell d’institucions econòmiques, polítiques i socials ha esdevingut un formalisme social que ha rebaixat el reconeixement públic a una mera formalitat de gent educada més que no a un esforç social i un treball ben fet.

El reconeixement públic i privat, és del tot necessari. És el que ens ajuda a seguir impulsant projectes, el que ens alimenta, en part, l’autoestima, el que impulsa d’altres persones a seguir camins semblants, paral•lels o impulsar altres projectes… Fer-se la rosca i l’afalac no sempre comporten aquest reconeixement, inclús diria més, amaga, moltes vegades, en la formalitat un menysteniment intern que no sempre s’amaga, el doble llenguatge de la formalitat és el que fa necessària la centralitat del reconeixement.



Aquesta entrada ha esta publicada en LGTB, pensament polític. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.