El recurs del perdó

perdo

Article publicat a El periódico.cat

Darrerament en l’àmbit públic el fet de demanar perdó (i esperar ser perdonat) ha passat a ser gairebé un clàssic. El cristianisme veu en la figura del perdó incondicional de l’ofensa rebuda un acte d’amor… però aquest concepte cristià es pot aplicar a la gestió pública? Al delicte?

Un cantant d’Alcoi (no el que totes i tots podeu imaginar en aquest context polític) Camil Blanes –de nom artístic Camilo Sesto- en una de les seves cançons més famoses diu:

Perdóname
si pido más de lo que puedo dar
si grito cuando yo debo callar
si huyo cuando tú me necesitas más

El perdó s’aplica, normalment, a situacions de l’àmbit privat: la parella, la família, el veïnatge… i aquí té el sentit d’ofensa i, per tant, el de perdó.

Demanar perdó i ésser rehabilitat als ulls de l’altra persona és una necessitat íntima, de fet, perdonar i ser perdonat produeix una tranquil•litat que no exculpa però assumeix el dolor produït i l’oblida. Pel que fa als afers públics és possible aplicar el perdó?

Si l’Agència Tributària persegueix el frau però després perdona i no aplica sanció és admissible? Si la justícia després que un delinqüent demostrat no aplica sanció i el perdona és realment just? Es poden aplicar nivells diferents de perdó segons el compte bancari, segons la classe social?

Aquí vull recollir alguns exemples de mala gestió pública o clars indicis de delicte on es demana perdó i, entenc, que no es pot oblidar l’ofensa i, en canvi, s’exigeix l’oblit.

Yolanda Barcina, Presidenta de Navarra i membre d’UPN implicada en un escàndol de cobrament de dietes va declarar:

Durante el año y poco que duró la situación no fuimos conscientes, nos fuimos dejando unos por otros, pero cuando tomé asumí el error, pedí perdón y devolví lo que cobré, mientras que otros no lo han hecho

Joan Carles de Borbó va ser descobert (perquè va patir un accident on es va trencar el maluc) caçant elefants a Botswana, amb la seva amant, i finançat per diners públics. També va demanar perdó a la ciutadania:

“Lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a ocurrir”

Darrerament el Ministro d’Hisenda de l’Estat espanyol ha demanat perdó per l’error comés per l’Agència Tributària en el cas de les propietats de la Infanta Elena respecte a l’escàndol del cas NOOS.

Ya he pedido perdón a los españoles y a la Casa Real. Los errores son los errores, que nadie vea intenciones en los errores cometidos

Fet aquest breu repàs… és el perdó la manera d’esmenar els errors de la mala gestió pública? Dels delictes de guant blanc? S’aplica el mateix criteri de perdó als qui tenen petits errors en la seva declaració d’hisenda que fa variar en desenes, o tan sols centenars, d’euros el seu resultat? Es perdona igual els que defrauden aquestes quantitats als que cometen frau fiscal de milions d’euros i els tenen en paradisos fiscals? Hem de perdonar la societat?

Si realment hem d’aplicar el perdó en la mala gestió ens haurem de dotar de normes que recullin aquesta figura socioreligiosa, que no legislativa, en els nostres codis de justícia, en les nostres lleis, i ho facin, és clar, de forma equitativa i no discriminatòria… o poder el perdó, en allò públic, només és admissible per alguns?

Aquí podem trobar les dades sobre els indults que han provocat més polèmics

El indultómetro que ens pot ajudar a analitzar el verdader paper del perdó en allò públic.



Aquesta entrada s'ha publicat dins de pensament polític i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.