En quin temps vius?

cropped-grimpada-pel-Verdet.jpg
Participar en una jornada sobre la necessitat de canvis per conciliar la vida amb el treball, ja no és una novetat, però el que si que és una novetat és com es planteja en el nou marc de relacions.

Les relacions laborals van canviar amb el decret de reforma laboral i, en aquest decret es contenen una sèrie de rebaixes en els mecanismes d’igualtat, els mecanismes que permetien les empreses tirar endavant mesures compromeses i que permetien avançar cap a una major equitat entre dones i homes en el lloc de treball.

Les administracions públiques tenen una tasca important en el benestar ciutadà i una part central és la pedagogia política. El fet de tenir lleis que permeten fer possible un canvi posa sobre la taula la obligació de fer-la. En els darrers 10 anys les lleis, tant estatals com catalanes com les directives comunitàries, han anat evolucionant i possibilitant canvis reals en el mercat de treball que possibilitessin una conciliació real,canvis que en poc temps s’han volgut tapar, amagar, retallar…

Seguim tenint lleis que possibiliten això, i cal seguir analitzant com fer-ho i , per això cal tenir molt clar el subjecte. Fa temps que s’intueix l’inici d’un canvi en l’anàlisi sobre el mercat de treball i la conciliació amb la vida (tota la resta de la vida) i és, precisament el subjecte a qui es dirigeixen. Per a portar a terme accions i polítiques que generin igualtat d’oportunitats s’han d’analitzar les desigualtats de base, en aquest àmbit, doncs, cal tenir molt en compte la diferència entre ambdós gèneres. Homes i dones no vivim d’igual manera, no tenim les mateixes oportunitats, no se’ns adjudiquen els mateixos rols socials, tenim un accés a la formació i la promoció interna diferent, existeix una bretxa salarial de gènere… moltes coses apunten que la desigualtat és la base i que no es poden engegar mesures via tavola rasa.

Partir del subjecte com a únic subjecte i, com a molt, dotar de subjectivitat única LA família és un error que s’està cometent en l’anàlisi i accions de polítiques de conciliació. La família és diversa, no hi ha una sola tipologia, les dones i homes tenim una realitat diferent, per tant, cal portar a terme mesures diferenciades, accions positives que tinguin en compte les aportacions del 52% de la societat que som les dones i d’aquesta diversitat familiar que queda apartada, invisible i segueix discriminada. Cal impulsar els plans d’igualtat a que la llei (que no la reforma) obliga les empreses i desenvolupar, en paral·lel mesures de conciliació per a tothom. La llei no és només un paper sinó una proposta consensuada i necessària.



Aquesta entrada s'ha publicat dins de polítiques del temps i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: En quin temps vius?

  1. laura diu:

    Bones Carme,

    el teu article m’ha tocat ben a dins. Estic molt sensible amb el tema de la conciliació perquè he viscut injustícies a la meva pell. Sóc mare d’un nen de dos anys, un terretremol on n’hi hagi, però que adora els seus pares. L’embaràs, el part, la baixa per maternitat, la reincorporació a la feina són moments que marquen molt la teva vida de mare per sempre i arriben fins i tot a canviar-te el caràcter (sobretot quan no dorms a les nits, el teu fill no para de posar-se malalt, la teva parella viatja molt i no hi és mai a casa, els avis tenen també els seus propis traumes…).
    Acostumada a ser una “executiva agressiva”, sense horaris, amb una maleta sempre preparada al cotxe, et trobes que hi ha una personeta que necessita de tú. I quan no hi ets somatitza la seva angoixa. De tot això m’he adonat una vegada presa la decisió de deixar la feina que estava fent. Típica feina d’oficina, amb molta responsabilitat, estrés, nervis…No em vaig agafar la reducció de jornada perquè hagués estat impossible cumplir els meus objectius.
    Al dia següent de signar els papers de l’acomiadament (després d’un any de fer-te sentir que no donaves el perfil però ningú prenia cap decisió), em vaig sentir lliure, plena de coses per fer i, sobretot, de poder dedicar-me al meu fill i la meva família.
    Poc a poc tot es va anar posant al seu lloc, el cosmos es reequilibra: la meva mare es va curar de la seva bronquitis aguda que la va portar a l’hospital, el nen no ha tornat a posar-se malalt (i això que ha tingut oportunitats), he assumit que la meva parella és feliç amb la seva feina com a manager comercial (el que comporta que estigui poc a casa).
    Per la meva banda, he fet una feina d’interiorització per coneixer-me a mí mateixa i cercar còm es pot ser feliç sense haver de treballar a un ritme malsà. En el meu cas, el ioga m’ha ajudat molt a no somatitzar i canalitzar correctament les ocupacions (practico el “dejuni de PREocupacions”). I el millor de tot, he trobat un camí que em fa feliç i és escriure. Amb la fortuna de que un escriptor que conec ha reconegut la meva vàlua i ara hi estic dedicant-me cada dia una mica, em serveix per treure el que porto a dins i, qui sap si algun dia podre treure algun profit que ens ajudi en l’economia familiar (redactor, blogger…estic investigant). En aquests casos, ja que fora no trobarem de moment la tant anhelada conciliació, ens hem de reinventar.

    Gràcies per deixar-me l’oportunitat d’expressar-me. Actualment és el que em fa sentir viva i lliure.

    Salutacions,

    Laura

Els comentaris estan tancats.