Entrevista a Rosa Sanchís Caudet
Publicada a la Revista Lambda
La Rosa Sanchis és professora de Valencià a l’IES Isabel de Villena de València i, des de fa més de quinze anys, treballa la sexualitat amb el seu alumnat de Secundària i Batxillerat. També imparteix cursos de formació per al professorat. És una apassionada blocaire, a través del bloc d’educació sexual karicies.blogspot.com ha iniciat una nova línia de treball on incorpora textos i llenguatges propers a la cultura popular adolescent: cançons, sèries, pel·lícules, esdeveniments de les xarxes social, etc.
Amb Tot per amor? Una experiència educativa contra la violència a la dona, va guanyar el Premi Rosa Sensat de Pedagogia 2006 i el Premi Melchor Botella de Renovació Pedagògica d’Elx. És també autora de l’assaig per a adolescents Què tinc ací baix? i de les novel·les per a adolescents Abril no és un mes i Primavera per a Palmer, que tracten sobre sexualitat i assetjament escolar. Acaba de publicar karicies.com (Edicions 96, 2012) guanyadora del premi Enric Soler i Godes d’Experiències Pedagògiques a l’escola 2010.
Tu, una professora de valencià… com vas posar-te a parlar de sexualitat amb el teu alumnat?
A mi és que m’agraden les causes les causes difícils: ja us podeu imaginar com pot ser ensenyar català a València, una ciutat que no s’estima la llengua pròpia. Doncs la sexualitat és un poc així, també. Vaig posar-me a parlar de sexualitat al tercer any de treballar, al 94, quan em donaren la plaça definitiva en un poble del voltant de València. El curs anterior, encara en expectativa, vaig coincidir en un institut amb un grup de profes feministes que m’ensenyaren a portar el feminisme a l’aula i, ja després, sent tutora de l’antic tercer de Bup, vaig començar a fer educació sexual. També hi va contribuir el fet de ser lesbiana i recordar la inutilitat de les xarrades que em donaren de joveneta o la de la informació a la qual podia accedir. El meu problema no eren l’anticoncepció ni l’embaràs. Les cançons, les pel·lícules o les sèries tampoc no parlaven de la meua estima ni m’ajudaven a viure la complexitat de les relacions. I era molt fàcil caure en la culpa o patir exclusió. Per això vaig començar a fer educació sexual, però una que servira per a tot el món i on tingueren cabuda desitjos i maneres de viure’s diverses. Per a mi era un tema tan important, que al principi pensava que devia haver un munt de tutors o tutores parlant de sexualitat amb el seu alumnat, però aviat em vaig adonar que no, que allò que jo feia era nadar contra corrent i, lluny de desanimar-me, encara em vaig engrescar més.
L’educació pública no ha estat una prioritat pel govern valencià però l’educació afectivo-sexual tampoc és una línia estratègica, han estat moltes les dificultats?
La gent sol dir-me que sóc valenta per fer educació sexual i jo conteste que no és cap heroïcitat, que simplement acomplisc la legislació; però no és del tot cert que amb la legislació n’hi haja prou. És una enorme ajuda que la LOE o, també, més recentment, la LO per a la igualtat efectiva de dones i hòmens (2007), o la LO de salut sexual i reproductiva i de la IVE (2010), establisquen que l’escola ha de fer educació sexual; però en uns temps ideològicament tan inestables, i amb la dreta assumint la ideologia més conservadora del catolicisme, la gent percep que la legislació té data de caducitat i les pors s’aguditzen. I com que parlem de la sexualitat, la cosa es complica encara més perquè és un tema que incomoda, i molt!. Per una banda, hi ha les pors a les possibles queixes de les famílies, però també a l’alumnat, a les seues preguntes “incòmodes”, a no saber respondre… Per una altra, hi ha una sèrie de mites i entrebancs que dificulten la normalització de l’educació sexual i que fan que un o una mestra s’ho pense abans de parlar del tema: que fomenta la promiscuïtat; que la sexualitat és privada i l’escola solament ha d’ensenyar per a la vida pública; que la naturalesa és sàvia i ja s’aprèn sola, etc. I hi ha també un model hegemònic de sexualitat que és heterosexual, coital, parellista, reproductiu, basat en el rendiment, etc. que fa que el poquet que s’educa es faça solament des del punt de vista heterosexual i per a evitar uns determinats “perills” de la sexualitat: els embarassos, les infeccions o les violacions. Aquestos prejudicis, la nostra pròpia falta de formació, un passat (i, tal com van les coses, no sé si dir ja un present) repressor… dificulten que puguem fer educació sexual, i hi podem afegir també que ensenyar el que ningú ens va ensenyar a nosaltres és molt difícil. A tot això, s’hi ha d’afegir el que comentaves a la pregunta: la falta d’implicació de l’administració que, no solament no fa sinó que, si pot, desfà, tal com hem vist en els entrebancs posats al País Valencià al programa d’educació sexual PIES i en la cobertura donada a programes moralitzadors dependents de l’arquebisbat. A l’octubre de 2010 la Conselleria de Sanitat va paralitzar temporalment l’únic que oficialment es feia: el Programa d’Intervenció en Educació Sexual (PIES), formació que impartia personal qualificat dels centres de salut en els instituts de Secundària i que consistia en una intervenció de sis hores repartida en tres sessions. L’anunci va despertar totes les alarmes perquè coincidia amb una forta campanya de pressió duta a terme per grups conservadors i amb l’anunci també, per part de l’arquebisbe de València, del disseny d’uns cursos “alternatius” als oficials, que elaboraria el Instituto Valenciano de fertilidad, sexualidad y relaciones familiares (IVAF), iniciativa que va rebre la lloança de l’aleshores conseller d’Educació Font de Mora. Finalment, els programes es varen reprendre però amb el requisit que seria el gabinet psicopedagògic del centre qui ho sol·licitaria i coordinaria i, per descomptat, previ consentiment de les famílies. La meua realitat és que mai, en aquestos més de quinze anys fent educació sexual, he tingut cap queixa ni de cap alumne/a ni de cap família. I com a anècdota puc contar que el primer trimestre del curs passat el meu bloc d’educació sexual Karicies era qualificat pels filtres de conselleria com a pornografia i això ens obligava a haver d’escriure les paraules una mica transformades per poder treballar a l’aula: “sekse” en lloc de sexe, “libiana” en lloc de lesbiana, “cacauet” en lloc de penis, o “cigronet” en lloc de clítoris. Quan vaig descobrir la manera de fer desaparèixer el filtre, es van acabar els entrebancs, però fins i tot aquesta circumstància va ser viscuda amb alegria pel meu alumnat, perquè buscaven i trobaven maneres imaginatives de burlar la censura i, de passada, fèiem un bon treball de llengua.
Ser clarament i obertament lesbiana i parlar obertament de sexualitat amb adolescents en una societat com la nostra on la comunicació intergeneracional no és costum i la sexualitat avergonyeix, deu ser un dia a dia difícil.
Els primers anys de donar educació sexual, i vaig començar l’any 95, no deia que era lesbiana perquè pensava que un discurs feminista que trencava amb les “normalitats” tindria menys força si era “llegit” com a lesbià i, per tant, com a parcial. Amb el temps me n’he adonat que precisament aquesta “parcialitat” és la que pot donar més veritat al discurs perquè és justament des dels marges des d’on es veu millor el camí. I de tota manera, l’alumnat sempre fa la seua interpretació dels fets, amb independència del que diguem o pensem que transmetem. Anys després, quan m’he trobat alumnat dels primers anys, m’han dit que tenien clar que jo era lesbiana i que no els va importar gens ni mica; tot al contrari: el agradava que algú els haguera parlat a classe de temes que els interessaven des d’una òptica diferent a la biologicista. També puc contar una anècdota que pot il·lustrar molt bé la diferència entre com pensem que ens mostrem i el que hi arriba. Farà uns sis anys vaig fer una activitat que consistia a pintar-se una samarreta amb algun missatge favorable a una vivència de la sexualitat igualitària i trencadora amb els models establerts i s’havia de portar al llarg del dia a l’institut. Els xics es varen pintar coses com aquestes: Jo també vaig plorar amb Bambi, Sóc sensible, Tinc pors i no em fa vergonya, la tinc xicoteta, i què! etc. I les xiques: Sóc sexual, M’agrada fer-ho, Que visquen les dones actives sexualment, Em faig dits, etc. Jo em vaig posar: M’encanten els besos de la meua novia. En un moment del pati, vaig sentir que dues alumnes parlaven de mi: una deia que jo era lesbiana i l’altra, alumna del grup de sexualitat, li va contestar: “¡Què va! ¡A esta le van más los rabos!”. I això significa que la sexualitat per a les dones continua sent un tema tabú i que a la gent li cal fer interpretacions, que poden arribar a ser contradictòries, per a poder entendre que allò passe i que siga normal.
Hui en dia em mostre obertament lesbiana i em sorprenc cada dia de veure com de senzill és tot. I crec que part d’aquesta facilitat, tant de ser obertament lesbiana com de relacionar-me amb persones molt més joves que jo, té a veure amb el fet de no patir adultisme, un adultisme que va sovint acompanyat del pessimisme i de l’enyorança d’uns temps passats en què ens consideràvem millors. És comú caure en la temptació de pensar que tot va a pitjor o que assistim a una espècie de degradació de la joventut i a una tornada enrere (No tenen valors! Són irresponsables!) i aquesta dolenta percepció és de gran importància perquè orienta la nostra actitud cap a elles i cap a ells i ens porta a veure-les com a persones irresponsables i desagraïdes de la molta informació i llibertat que ara tenen i ens fa jutjar les seues equivocacions com si no hi haguera possibilitat de rectificació, com si foren ja persones acabades i no hòmens i dones en trànsit, iguals a nosaltres, amb la mateixa pressió per a reproduir els models i les relacions, però amb menys recursos personals per a dur-ne a terme la transformació. I pel que fa a les vergonyes, assumir que també nosaltres, les persones adultes, en tenim, tranquil·litza i ajuda. I si no, per a això som professionals, per buscar recursos i diversificar les activitats, amb dramatitzacions, escrivint en un bloc, parlant de personatges de sèries i no sempre de nosaltres mateixes, etc. de manera que l’aula sempre siga un lloc de diàleg i expressió.
Parles de sexualitat més enllà de la biologia, quins són els temes que més interessen als i les adolescents, els que més els preocupen a partir del diàleg i més enllà dels tòpics?
Quan preguntem al principi del curs què els interessaria saber o parlar, ells solen respondre que ja ho saben quasi tot i que el que volen és pràctica, i elles volen parlar de la parella i de la gelosia. Tot molt típic i, en el fons, molt poc sincer. Sovint afirmen també haver rebut educació sexual i amb això es refereixen a la visita de la infermera del centre de salut que els ha parlat durant una o dues hores dels principals mitjans anticonceptius. Després, els debats a l’aula solen estar molt marcats per les pors al què diran els iguals i estan tenyits també pel que creuen que és rebre educació sexual. L’educació biologicista que se sol fer és bàsicament heterosexual, coital, adultista, reproductista… i en el fons, i en la superfície, està perpetuant un model sexual hegemònic que no fa felices les persones, almenys no a totes, i que tampoc serveix ni ajuda a propiciar un erotisme més creatiu on tinguen cabuda altres sensibilitats i altres pràctiques. Al meu entendre, una bona educació sexual hauria de propiciar la cerca i l’acceptació de la pròpia biografia sexual i amorosa, diversa en orientacions (homosexualitat, bisexualitat…), en identitats (hòmens, dones, intersexuals, transsexuals, intergèneres…) i en desitjos… I hauria de tindre uns continguts ben variats: el plaer, l’autoconeixement, la comunicació, els drets personals i sexuals, els estereotips de gènere… Aquesta sexualitat dura tota la vida i va canviant, modelant-se a través dels processos d’aprenentatge i socialització i dels nostres gustos i desitjos, molt més heterogenis que les opcions culturalment acceptades. Dolores Juliano diu que les persones som un continu de sexes perquè prenem d’uns i d’altres en dosis distintes i jo pense que aquesta idea de fluïdesa és molt important perquè ens ajuda a eixir de les caselles i dels models establerts. Però difícilment ens dirà un o una adolescent: ensenya’m a fluir! Per això hem de ser nosaltres els qui obrim possibilitats i donem permís per a altres subjectivitats. I, des del respecte i l’escolta, és quan apareixen les preocupacions de la gent jove i és quan el que faig pot servir en realitat.
L’homosexualitat en els i les adolescents és difícil d’expressar públicament. Tot i parlar obertament amb el teu alumnat no crec que sigui un tema fàcil.
Crec que l’Estat espanyol ha anat evolucionant lenta però inexorablement en el reconeixement social i legal del col·lectiu LGTB. I aquest procés també s’ha traslladat a les aules. Jo sempre deia de broma que no m’agradaria jubilar-me sense haver vist que dos xics o dues xiques es besaven pels corredors de l’institut, sense fer rogle i sense que ningú fera cap comentari irrespectuós. Això s’està començant a donar ja: al meu institut, parelles de xiques s’han besat pels corredors, tot i que sí que han fet una miqueta de rogle i s’ha comentat a tot arreu. El ben cert és que s’ha donat en classes que, d’alguna manera, protegien les xiques que es besaven i on hi havia un ambient molt obert quant a les relacions sexuals i els rols de gènere. Però el fet que comencen a haver-hi espais segurs, tot i que siga només davant d’una classe determinada, ja és un avanç significatiu. També és molt positiu que hi haja alumnat homosexual que torne al centre, com ha passat al meu, a parlar als seus companys i companyes d’homosexualitat i de masculinitat, o que m’acompanyen a la ràdio, a la presentació dels meus llibres, a parlar i a defensar la diversitat, etc. A final de curs, vaig convidar dos exalumnes a participar com a ponents en un curs de formació del professorat (IX Jornades d’equips de Mediació i convivència escolar, juliol 2012) i pense que és molt important escoltar les propostes de l’alumnat per a fer dels centres espais de seguretat i de llibertat.
L’altra part, la del professorat, crec que continua molt armariada, en gran part per les pors que comentava abans i per la falsa consideració que la sexualitat és privada i que no se n’ha de parlar. És una llàstima desaprofitar l’oportunitat educativa de ser un referent positiu per als i les adolescents.
Tanmateix, aquesta major visibilitat no pot impedir que vegem també els alts índex d’homofòbia als centres educatius i no sols pel rebuig de l’homosexualitat per part d’algunes persones sinó també per la resistència a acceptar altres models de masculinitat o de feminitat alternatius al que està establert. Pense que, a l’actualitat, no molesta tant l’orientació sexual com la transgressió de la norma de gènere.
Per això, quan el curs passat vaig convidar els dos exalumnes homosexuals al meu institut, el tema no va ser solament l’homosexualitat sinó la masculinitat. Sense dubtes, un dels puntals de la masculinitat tradicional és l’homofòbia; i l’altre, la misogínia. Sempre m’ha agradat la manera senzilla amb què ho explica Òscar Guasc i és que la masculinitat es basa en tres negacions: no sóc un xiquet, no sóc una dona, no sóc homosexual. Ser homosexual recull, d’alguna manera, trets de les dues primeres negacions: ser femení, fer coses de dones, ser passiu, tindre pors i no amagar-les… Els xics femenins, siguen o no homosexuals, estan sotmesos a vigilància, i les xiques masculines també ho estan, tot i que les possibilitats de transgredir en el cas d’elles són un poc majors perquè allò masculí està millor valorat. D’altra banda, en les xiques, tant lesbianes com heterosexuals, es penalitza molt una vivència de la sexualitat lliure.
Per tot el que he exposat crec que el discurs educatiu ha de ser doble: per una banda, ha de ser possible viure lliurement un desig homosexual; però per l’altra, un o una ha de poder viure el model de dona, d’home o de persona que vulga, al marge dels condicionaments de gènere, i l’escola ha de fer possible que les violències contra qui transgredeix la norma desapareguen. Les normes de gènere són fortíssimes, rígides en el seu binarisme; però les persones som molt més que blanc o negre, homes o dones, homos o heteros… i ací hi ha l’altre discurs, el que jo volia que donaren meus exalumnes que vingueren al centre i el que done a les classes. No es tracta només de dir: Ací estic jo (que sóc diferent) i tinc dret a ser! Es tracta de dir: Ací estàs tu, que també ets diferent, que també tens contradiccions entre la norma i els teus desitjos. Jo no sóc l’estrany/a; tu també ho ets. Construïm entre tots i totes espais on les diversitats siguen possibles i on la violència no siga una manera legítima d’atacar la diferència!!
