Normalment unes coses et porten a d’altres. Pensava en les polítiques del temps que impulsem i que busquen un canvi cultural, social, organitzatiu, estructural, econòmic… pensava en les dificultats que comporta el canvi i en que tot comença per una mateixa.
Arribada aquí, pensava en el desastre de gestionar les presències i absències d’una mare cap de família monoparental amb les criatures i seguia pensant "que poc original"perquè aquesta és una reflexió del 99’9% de mares i pares avui dia, sigui quina sigui la situació.
Em preguntava com m’havien afectat a mi, en la infantesa, les absències: del pare per què arribava tard de treballar, de l’àvia perquè va morir quan jo era petita, de l’avi que mai no hi era, de l’altre avi que va morir a casa i vaig aconsseguir veure de refiló al llit., els meus cosins d’Aragó i Euskadi.. i també les presències: la meva mare constant, cuidadora, les tietes i tiets, les germanes i el germà, la colla de cosins de Catalunya… i com, ja en edat adulta quan la presència faltava era pitjor. No poder recuperar el pare ni la mare, deixar-los de veure
Com noves presències donen un tomb a la vida i com la meva filla i el meu fill deuen gestionar les meves absències. Tot plegat irresoluble o difícil i res a veure una cosa amb l’altre.
En tot cas, l’absència temporal és una i la definitiva bestial. Com hauria de gestionar la meva absència definitiva per tal que no la patissin les meves criatures? llavors estava escoltant al cotxe l’Ovidi que em deia… faré vacances. I crec que tot plegat està en treure importància a les coses, afrontar-les amb optimisme perquè és la única manera de superar les dificulats. Res és immediat com poques coses hi ha definitives.
Com diu Lao-Tsé al Tao Te Ching: "El Camí és gran però no té nom. Només el Camí és bo per començar les coses i també per culminar-les", Per tant, és bo reflexionar per torbar la manera de millorar el que cerques, sense preses, sense pauses, sense angoixa però sense defallir.
