El 7 d’octubre s’ha celebrat una mobilització mundial pel treball digne, convocada per la Confederacio Sindical Internacional. En moments de crisi, atur i precarietat és important recordar la necessitat d’un treball digne.
Fa uns anys es parlava de la dignificació que el treball feia a les nostres vides. Per a moltes dones el TREBALL (així amb majúscules perquè es veu que el que es fa a casa no ho és de treball) les realitzava i dignificava com a éssers humans i les convertia en iguals als seus congèneres masculins.
Ha plogut força des d’allò i hem anat prenent consciència de diverses coses: la primera que tot és treball el de casa i el de fora i el segon que només dignifica el treball que es por fer dignament, és a dir en bones condicions i que t’ajuda a ser més lliure (parlant de llibertat en termes parcials i no totals).
Evidentment, actualment la dignitat del treball ve donada per qui l’exerceix i no pas per les condicions, això mina, va minant l’autoestima de la classe treballadora uqe s’ha convertit en mera classe consumidora.
Reivindicar, un cop més, el treball digne ens aporta també un nou discurs de classe que cal recuperar. La solidaritat és l’eix vertebrador d’aquest discurs i la globalitat la única manera d’afrontar els repte.
Diuen que el capitalisme és un sistema que s’autofagocita i es regenera a si mateix i sembla que això es va consolidant a cada crisi. Ara és l’hora doncs de recuperar la dignitat de la classe treballadora i posar en tela de judici aquesta màxima perquè les crisis no són sinó els problemes generats pel propi sistema i les solucions que va donant als cada cop més profunds i arrelats problemes. Cal superar l’estadi d’observadores i observadors pasius i reivindicar-nos en la nostra dignitat, els nostres drets, la nostra solidaritat i alçar la veu contra el que aprofitant la crisi ens volen arrebatar: el temps, el treball, la dignitat.
