El dia després

Després del referèndum és just reconèixer que el si ha guanyat de llarg, com diuen alguns titulars de diaris però també és fa necessari dir que només un 50% del cens ha votat. Això deslegitima l’Estatut aprovat? No, és plenament legítim però si que ens porta a reflexionar sobre el model de democràcia que estem construint.

[@more@]

Cal una reflexió responsable sobre l’alta abstenció. Han estat aquests dos anys de treball un destorb o precisament el que es posa en dubte és el mètode partidista que s’ha utilitzat per “vendre” l’Estatut? Es fa necessària una autocrítica, cada partit que ha participat del procés tenim la nostra part de responsabilitat, no es pot fer política d’unitat des de l’enfrontament constant en clau únicament partidista, de protagonisme mediàtic. Arribada aquí però cal destacar que Esquerra ha sabut quedar-se, quan ha calgut, en un segon pla. Érem conscients que s’havia de cedir protagonisme a altres forces si volíem avançar en l’aprovació de l’Estatut, però les mentides, la manipulació informativa, l’allò que he dit no és ben bé el que vull dir ara… que alguns han utilitzat ha estat una perversió de la política i del sistema democràtic. De fet, el mateix menyspreu que en Madí o en Boada han mostrat per l’abstenció ja mostra que no tothom tenia els mateixos interessos de país per avançar.

Cal respectar allò que la societat civil organitzada ha promogut en aquest nou Estatut, cal reconèixer-ho i respectar-ho. Cal que es faci complir i s’apliqui. Cal també reconèixer allò que cada partit polític ha aportat i fer que s’apliqui fins al final, malgrat les moltes mancances. Però cal repensar aquestes maneres de fer política que allunyen les institucions democràtiques de la ciutadania i que fan que les persones que ens dediquem professionalment a la política -de forma temporal, sempre- semblem alienes a la societat i les seves necessitats, quan la realitat és tota una altra.

El feminisme ha fet aportacions importants en aquest àmbit. Els processos de mediació de les dones en situacions de conflicte han estat sempre importants. Som moltes les dones de diferents partits les que malgrat la discrepància i les situacions difícils hem estat capaces de treballar conjuntament i treure propostes comunes endavant, crec que ara és el moment de reflexionar en aquest sentit. Precisament des de la premisa feminista de “Allò personal és polític”, cal una reflexió conjunta de la societat catalana.

En aquest sentit Esquerra va saber marcar el full de ruta de la política catalana, sense crispacions, amb perspectiva de país i constructiva, quan érem a l’oposició. Els darrers 15 anys vam reclamar, en solitari durant molts d’ells, la reforma de l’Estatut i un nou model de finançament per Catalunya. Hem arrossegat la resta de forces polítiques de l’arc parlamentari a fer-ho, gràcies a una aposta estratègica de canvi de Govern –Pacte del Tinell-. I tot i que la nostra estratègia ha estat la que s’ha mostrat triomfant, no ho han estat els continguts, és just i necessari reconèixer el paper estratègic d’Esquerra en tot el procés. Ara cal que aquest nou Estatut faci via i s’apliqui i que siguem amatents per què la “generositat” de l’Estat sigui real i no només paraules buides. Perquè malgrat els discursos, ja s’ha reconegut que aquest Estatut, que aquest finançament, serà insuficient per tot allò que el país necessita, per tant, Esquerra, mal que ens pesi, teníem raó en la nostra anàlisi i opinió.

Des de l’oposició vam demostrar la nostra vàlua, també ho varem fer des del Govern. Els canvis han estat liderats per Esquerra en la construcció de l’Estat Català del Benestar: centralitat de les polítiques de dones, universalitat dels drets socials –truncat per l’expulsió d’Esquerra-, complements per a les rendes baixes, promoció de l’escola pública, millora de les inversions en la recerca universitària, política pròpia de cooperació, llei d’horaris comercials –retallada per l’Estatut i pel Govern de l’Estat- … i altres temes importants que acompanyats de l’acció responsable del grup parlamentaria a Madrid van aconsseguir reforçar una acció de Govern que ha fet avançar aquest país en dos anys i mig allò que no havia avançat en els darrers 23.

Esquerra doncs representa la centralitat política i l’estratègia ha estat l’encertada, tal com es demostra. Ara cal vetllar pel compliment d’aquest Estatut i Esquerra en serà la garantía.

Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El dia després

  1. loft diu:

    com a votant d’ERC crec que cal que la direcció espavili. ERC ha demostrat falta de rapidessa en la pressa de decisions davant el pacta mas-zapatero… ERC no ha sabut reaccionar ni tenir una lògica de vot. No ha tingut un missatge clar. És més, gent com Carretero que viuen fora de la realitat sobren del partit. Les bases han deixat en ridícul el partit. Ara toca fer feina… i de la bona!!
    ERC te molt bons dirigents.

    Salut i revolució

  2. Lluís diu:

    Crec que a Esquerra el que ha fallat és la inexperiència davant trituradores de poder com són el PSC-PSOE i CiU. Els gols que ens hem deixat colar han sigut innumerables, des de la CCRTV fins a la presentació al Congreso de 30 esmenes per part del PSC-PSOE a l’Estatut que acabaven de votar a Barcelona. Si tornem a tenir tractes amb aquesta gent, caldrà lligar-los ben curts. Li vaig sentir a algú que la propera vegada que pactem amb el PSC o amb CiU hauríem d’inlcoure al pacte una clausula que digués que els canvis de Govern s’han de notificar amb 15 dies d’antelació a Villarroel o si no no es fan. Sería com per pensar-s’ho.

    Més enllà d’això, la derrota electoral d’aquest diumenge, que és incontestable, es transformarà en poc temps en una victòria moral. Quan quedi clar que no hi han ni hi hauran més recursos per a la Generalitat i CiU comenci a fer victimisme i a dir que Espanya ens tracta malament, podrem ser la única força que podrà dir: «a veure, vostès que van votar el 18 de juny de 2006?»

Els comentaris estan tancats.