El sistema electoral podria ser una manera de captar alguns punts de vista però és evident que tant per les limitacions del propi sistema com per l’alta abstenció no serveix per captar els matisos de les opinions ciutadanes.
Les enquestes poden ser una eina per a fer possible que aquestes opinions transcendeixin, però és evident que governar a cop d’enquesta no és una bona manera de tenir en compte les demandes de les ciutadanes i ciutadans d’aquest país.
[@more@]Dotar-nos d’un sistema democràtic més participatiu no és cosa fàcil, ha de fer-se una reflexió profunda però es fa necessari poder parlar de tot plegat i més, tenint en compte els darrers esdeveniments.
La ciutadania ha obert una esquerda important entre les seves demandes i la credibilitat dels projectes politics. Les xarxes ciutadanes fan les seves demandes però la pròpia deslegitimació del sistema fa que la ciutadania pensi que no val la pena participar i, sovint, les xarxes ciutadanes es veuen debilitades malgrat representar una part important de les demandes i necessitats de la ciutadania. Cal doncs una cerca d’autorització mútua, de complicitat entre ciutadania i projectes polítics, el descreïment ciutadà de les institucions polítiques no aporta res de bo a la democràcia i la manca d’una estructura còmplice, d’una xarxa de relació política ciutadana pot produir l’adveniment d’una autoritat, però aquest cop en un sentit polític poc desitjable.
Els partits han de fer més pedagogia política. Els partits d’esquerra, especialment, han de donar mostres de coherència encara que sigui per sobre del propi interès partidista. Però actualment la coherència, lluny de ser un valor afegit, està castigada i els mitjans de comunicació juguen un paper imprescindible.
Els interessos dels lobbis empresarials i econòmics fan servir els mitjans de comunicació de corretja de transmissió, la pròpia pervivència del mitjà i el partidisme evident d’alguns opinadors habituals fan que la pedagogia i l’objectivitat (poder és impossible però si una certa neutralitat) s’ha perdut malgrat el codi deontològic de què s’han dotat els i les professionals. Massa vegades parlem d’apagada informativa. Ha estat evident en aquesta campanya de referèndum però ho és en molts dels temes quotidians de la nostra societat: dones, joves, persones de diferents orígens… per posar exemples d’amplis col·lectius socials (les dones som el 52% de la societat catalana) demanen visibilitat als mitjans com a col·lectiu però també en propostes específiques de caire sectorial que no són reconegudes ni autoritzades.
La darrera campanya del referèndum de l’Estatut ha estat un exemple d tot això. Esquerra, única força coherent, de principi a fi, amb allò que defensava i que és capaç d’arriscar el seu interès de partit a favor de l’interès de país. La coherència i valentia d’Esquerra ha estat esquarterada als mitjans de domunicació, ridiculitzada i assetjada en favor de foscos interessos d’un sistema polític volgudament pervers.
Hi ha qui parla de la necessitat de vertebrar una xarxa comunicacional “amiga” de fet només que els mitjans mantinguessin una certa neutralitat ja seria important l’avenç democràtic que faríem perquè una part de la perversió política en que es veu immers el sistema democràtic està conformada pels mitjans de comunicació, públics i privats. També els mitjans de comunicació s’han de plantejar quin és el seu paper. La professionalitat dels i les periodistes és innegable però cal que les direccions deixin d’estar guiades per criteris econòmics, partidistes o d’audiència. També la coherència de la informació hauria de ser un valor afegit per sobre de les informacions escombraria a que se’ns sotmet a la ciutadania. La llibertat d’expressió ha de ser possible en tots els àmbits, com també la pluralitat informativa i això, ara per ara, només es mostra en honroses excepcions.
En un altre ordre de coses, els darrers dies assistim a un patètic intent partidista del Govern socialista provissional en el que intenten amb algunes declaracions d’intencions de la nova Consellera de Benestar i Família, o bé articles d’opinió de la nova responsable de l’Institut Català de les Dones, fer seva una gestió que ha estat impossible o ´bé ho ha estat en un temps més que record. Un intent partidista, electoralista i sense miraments en el que nega el paper de les seves predecesores, negant el reconeixement d’autoritat i, negant per tant, la complicitat possible. Aquests només són dos exemples en podríem trobar uns quants més que contrastarien amb el tractament mediàtic que rebia el Govern catalanista i d’esquerres fa uns mesos.
El problema, Carme, és que el propi sistema conté al seu propi disseny la previsió de quins seran els comportaments polítics guanyadors. Aquells que van a buscar més vots i disposen de bona informació sobre el comportament del votant, simplement triomfen. En aquest sentit, la coherència i l’avantposar l’interès de país per sobre del de partit no serà mai un factor de recolzament popular. I a un país com Catalunya, que premia aquells polítics que no fan massa soroll i castiga durament aquells que s’arrisquen, encara menys.
Que cal fer? La veritat és que no ho se… però si que crec que hi han diversos punts dèbils que Esquerra hauria de cobrir.
Primer, coincideixo amb aquells que creuen que cal crear mitjans de comunicació amics, començant per Internet i arribant, si és possible, a nivells més grosos com la premsa escrita o audiovisual. L’únic que em preocupa és que aquests mitjans s’acabin assemblant a la COPE.
Segon, i en la linia (crec) del que expliques a l’article, cal que Esquerra, a nivell municipal, es prengui seriosament el tema de la democràcia participativa. ERC només podrà guanyar espais a cops de democràcia.
I tercer, cal dotar-se de fàbriques d’idees. No només de think tanks, sino de patumetes intel·lectuals, que ajudin a construir el discurs del partit i a dissenyar maneres de fer-ho arribar a la gent de forma accessible i convincent. En aquest aspecte estem segles per darrere de tots els nostres competidors.
i es que molta gent no vol participar, i que hi ha coses que en son molt de complicades, jo ho he vist amb qüestions que jo dominava i la gent havia de votar, que per molt que els expliquessis que calia anar amb compte, que A) tenia unes conseqüències i B) unes altres, i que amb B) en sortirien perjudicats, doncs que de vegades votaven B), i lo mes fort es que quant venien les conseqüencies negatives encara no veien que era culpa d’haver triat B), i es això, que molta gent passa de complicar-se la vida i que hi ha coses complicades d’entendre.