Fa uns dies vaig anar a la presentació del llibre, editat per la Fundació Josep Irla, Les
dones d’Esquerra 1939-1979. Memòria i testimonis.
Aquest és el segon llibre que recupera la història i biografies de
dones republicanes, dones d’Esquerra Republicana de Catalunya, el
partit que va governar tota l’etapa republicana de la Generalitat de
Catalunya, que van ser silenciades i invisibilitzades. Com moltes
altres, les dones d’Esquerra an ser oblidades per la història però,
en el cas de les republicanes, triplement discriminades: per ser
dones, rojes i republicanes.
L’any
1931 el diari “L’Opinió”
recollia, en un article, les següents paraules: “Solament
l’Esquerra Catalana ha remembrat que prestarien protecció acurada
a les mares i als infants! No és això: No és protecció el que
nosaltres demanem: volem que es reconeguin tots els nostres drets,
iguals als de l’home. Ara que es tracta d’estructurar un poble,
que no sembli que només hi ha homes sobre la terra”,
l’article era signat per les dones catalanes, les sufragistes entre
les quals hi havia molt actives les militants de l’incipient
Esquerra Republicana de Catalunya. Unes dones, com la majoria que han
estat oblidades per la història, malgrat la seva forta activitat
política i social en l’etapa de la Generalitat republicana.
Han
passat 80 anys d’aleshores ençà i aquelles paraules no deixen de
tenir un cert ressò actualment. En aquests 80 anys vam passar per
una etapa de lleis progressistes i avançades però també per 40
anys de dictadura franquista que van tancar les portes que aquestes
dones ens obriren. Les dones vam passar a ser persones totalment
dependents, a nivell legal i social, dels pares i més tard dels
marits, deixarem de tenir cap dret ni autonomia pròpia. Molts han
estat els mecanismes de subalternitat que han portat a la
discriminació vers les dones: lleis, rols socials, representacions
culturals… la manca de reconeixement als grups de dones i algunes
lluitadores destacades que han estat oblidades per la història.
Durant
els darrers anys hem vist com això canviava per donar pas a una
política transformadora, més democrática, més transparent, ara
restem a l’espera que les coses no tornin enrera que la història no
torni a canviar i ens negui, de nou, els drets i el paper social.
Marcel
Proust va escriure: “La
memòria és com un obrer que treballa per assegurar uns fonaments
duradors enmig d’un corrent”.
La recuperació de la memòria històrica de les dones, segueix
plantejant-nos reptes de futur.
Publicat a L’Hora Violeta al setmanari 30º
