El misteri de la rentadora

La
ciència avança que és una barbaritat, i també la tecnologia
però… també ho fa la ment humana? En la meva qüotidianitat massa
vegades m’ho demano i, massa vegades la resposta és la mateixa: NO!

Ara
per ara la majoria de ciutadans i ciutadanes (tot i que no tothom)
saben utilitzar un telèfon mòbil, navegar per internet, jugar amb
algun tipus de cònsola o videojoc en tota l’amplitud de la oferta
existent al mercat… però en canvi estris menys sofisticats, tot i
que possiblement desconeguts, com la planxa o la rentadora segueixen
sense ser utilitzats per un sector ampli de la població.

De
fet, són estris pensats en clau de gènere, sense gaires
complicacions però alhora sense un avenç tecnològic suficient per
fer-ho tan assequible com un mòbil? O és simplement que va molt bé
parlar del misteri de la rentadora per tal que algú a casa
s’especialitzi en el seu ús i, per tant, sigui imprescindible que
sempre sigui ella qui la utilitzi?

Hi
ha alguns misteris associats: on va la roba bruta que desapareix a la
nit? Com és possible que aparegui neta i planxada? On
van a parar els mitjons que es desaparellen dins de la rentadora? Qui
els torna a aparellar? Desapareixen
les tasses i plats de la pica, qui reposa els nous? És un fenomen
del més enllà? Els extraterrestres amb la seva avançada tecnologia
hi tenen alguna cosa a veure amb aquests estranys fenomens?

La
resposta és ben senzilla, bàsicament les dones cobrim aquest
treball invisible al que hom no dóna valor perquè no és visible ni
públic. Hi ha moltes maneres d’avançar per què això no sigui així
però la primera seria llegir les instruccions dels estris, fixar-se
com ho fan la resta de mortals i posar un  mica d’interés en
compartir no només el temps de lleure, felicitat i facilitats sinó
també el temps de treball i de cura de les persones en la família.

Fa
uns anys, uns companys meus de militància que eren molt joves i amb
un discurs radical em negaven l’evidència de la centralitat del
feminisme en tant que pensament trasnformador de la societat, la meva
resposta va ser senzilla: “el
dia que sàpigues que els calçotets no es renten sols en tornem a
parlar ”
i, francament, crec que hem avançat poc en aquest aspecte.

 Publicat a L’Hora Violeta al setmanari 30º

Tweet