Ahir vaig tenir una experiència molt bonica amb dues dones que ja tenen 100 anys, tot un segle de vida!
Vaig poder gaudir d’una estona de conversa amb la família d’ambdues (una va fer 100 anys al gener i l’altra va fer els 101 al febrer) i malgrat la imatge que tenim de la gent gran vaig trobar dues centenàries amb el cap ben clar i el geni ben posat. Una conversa viva, una gran experiència viscuda i moltes ganes de viure encara.
[@more@]
És evident que no tothom arriba així a fer-se gran ni per salut ni per ànims però també que massa sovint la imatge que se’ns transmet de la gent gran és sovint carregada d’elements negatius (que n’hi ha, com en qualsevol edat), lligat a la dependència i fruit d’una menysvaloració de les persones que “deixen de ser productives”, és a dir, que deixen de forma part del mercat laboral i centrat exclusivament en la producció en termes econòmics.
És evident que la gent gran dóna molt més i que tenir més de 65 anys dóna a la societat moltíssims valors i està aportant una part important del treball no valorat, el que les dones tant bé coneixem. El treball de cura de les persones, bàsicament en mans de dones però també, en el cas de la gent gran, cada cop més repartit. La gent gran esdevé un element fonamental per a l’estructura familiar que després es viu com una càrrega.
Evidentment és molt més feliç veure néixer i créixer que veure envellir i morir però la nostra societat està expulsant la gent gran del sistema afectiu per convertir-los en càrrega. L’experiència de vida, la memòria històrica de la gent gran són una gran aportació social. Les societats sempre han respectat la seva gent gran, no estem demostrant maduresa ni intel·ligència emocional a nivell col·lectiu si menyspreem tot el que se’ns dona, en capacitats i aportacions.
