L’altre dia a El Punt una notícia sobre els biocombustibles em va cridar l’atenció: “Aquest tipus de combustible potser s’ha posat de moda però a l’hora de la veritat se’n consumeix poc. No hi ha prou mercat, potser el camí correcte és no dir res i barrejar-lo en el diesel sense que ho sàpiga el client” això ho deia el president de l’associació de gasolineres de Barcelona i Tarragona.
És curiós que la moda “verda” no coincideixi amb el consum, tenint en compte que ara tothom –menys Fidel- s’apunta al carro, fins i tot George Bush des dels EUA incapaç d’aplicar i respectar el protocol de Kyoto s’apunta a la promoció dels biocombustibles.
[@more@]
Tot plegat és curiós, una bona campanya de sensibilització hauria de ser una bona palanca per al consum, però també la consciència social que sembla que hi ha apunta cap aquí, poder la gent no confia en la qualitat?
En tot cas la producció de biocombustibles té els seus efectes perversos, en l’economia global. Qui no vol perdre el temps de la globalització econòmica puja al tren de la macroeconomia i les macronacionals.
A Colòmbia, per exemple, el Govern d’Alvaro Uribe està apostant en la indústria del biocombustible com a sortida per a implantar una economia d’estat forta. Paral·lelament, Uribe aposta per acabar amb els cultius de coca i en fa grans fumigacions que afecta a terres que hi ha cultiu de coca i terres que no i té grans conseqüències sobre la salut de les persones. A això cal sumar que les terres colombianes són en poques mans (es calcula que els paramilitars han usurpat de forma violenta uns quatre milions d’hectàrees) i que Colòmbia, en els 50 anys de conflicte bèl·lic que viu el país, és el segon país en nombre de persones desplaçades. Tot plegat que té a veure amb el biocombustible?
Molt, perquè gran part d’aquestes terres fumigades fa uns anys, ocupades i usurpades i en mans de grans terratinents es planta palma africana, la base de la producció del biocombustible a Colòmbia. Això produeix grans guanys i evidentment les terres no tornaran als seus antics amos. I una mica més enllà, l’aposta “ecològica” d’Uribe acaba en un atac a la biodiversitat donat que els grans guanys que dóna el cultiu de palma africana porta al monocultiu en grans àrees de territori. A més, evidentment, de les pròpies conseqüències del conflicte i la manca de respecte als DDHH del govern colombià.
Així doncs, tot en mans dels de sempre amb “continguts ecològics”. Ni és la primera ni serà la darrera vegada que la consciència de les persones consumidores es veu alterada per qüestions com aquesta. El sistema capitalisme s’autofagocita i fagocita, com un bulldozer, i reinterpreta per als seus interessos tot el que troba per davant. Ho trobem a Colombia, a Guatemala, A Estats Units, a Xina, a l’Estat espanyol… de fet ahir mateix s’anunciava a bomo i plateret que Disney obria el seu imperi als casaments homosexuals. Un signe de normalitat democràtica i alhora un senyal de com les coses van si només pensem en la seva normalització sense condicions.
Cal dotar-nos doncs de la major coherència en les actuacions de construcció social i nacional, no és fàcil però donat que els Països Catalans no tenim estat propi poder a més de voler ser un país normal també hem de pensar en com volem que sigui l anostra normalitat i construir revulsius al pensament únic
