Respect

Article publicat a El Triangle

Parlem de civisme, de convivència, de respecte, però parlem poc de diversitat o, en tot cas, se’n parla de forma negativa convertint la diversitat en un problema a resoldre. Massa sovint el civisme és impostat, acaba sent una normativa i això el que evidencia és el fracàs del concepte. El civisme es basa en el reconeixement de l’altre, del que s’aporta, del que es fa visible, del que s’és. Si això no forma part del dia a dia i s’imposa, deixa de ser possible la convivència.

Alguns discursos de la dreta fa un temps que s’han dedicat a predicar normativa i, en canvi, negar el dret a ser, a la diversitat vital quotidiana. Ens han volgut imposar normes predicant respecte però han negat aquest respecte a tot allò diferent i han posat nom i adjectius a tot. Quan algú diu «allò políticament correcte» és per fer mofa o crítica cruel del que consideren diferent. Poc es diu que realment «allò políticament correcte» és el que ells imposen i no surt de la norma. El que és necessari vitalment és trencar aquesta norma que ens exigeix uns cànons, una manera monolítica de ser i viure.

El  políticament correcte va ser una manera com els demòcrates dels EUA van voler fer un canvi semàntic i  donar espai a la diferència, a la diversitat. Lluny de ser una norma tancada i rígida era una manera de mirar  el món i fer-lo viu. Donar espai a tot allò que surt de la dita i sacrosanta normalitat que, justament, és la majoria social.

Donar noms i espai a la pluralitat de veus i vides és fer-les visibles, cosa que la dreta casposa no vol deixar passar. Aquells que durant anys ens han adoctrinat amb l’espiritu nacional ara ens imposen normes per acabar amb el respecte en la convivència. Critiquen  el feminisme, l’antiracisme, la lluita LGTBI… i ho demonitzen  per tal que es percebi com a imposició.  Exigeixen respecte cap a el que ells representen faltant de forma clara, directa  al respecte als que ells consideren vassalls. És l’apropiació del que volia ser un nou significat lingüístic per als que havien patit opressió.

La ultradreta de Trump, Bolsonaro o Abascal són un exemple de com es manipulen notícies i se n´elaboren de falses que donin un sentit maligne a allò que persegueix la llibertat, la justícia o la redistribució de la riquesa. Els discursos liberals volen apropiar-se del feminisme i la lluita LGTBI. Pacten amb la ultradreta sense miraments, accepten el que retallarà llibertats i després volen ser, peti qui peti, a les mobilitzacions que reclamen que no es retallin.

Sempre ha estat complicat personalment i políticament anar a un lloc a reclamar el mateix que aquelles persones a qui estàs retallant drets.  Les mobilitzacions del 8 de març –dia internacional de les dones- o el 28 de juny –dia internacional per l’alliberament LGTBI- han estat diades destacades en les quals Ciutadans ha sortit a insultar i fer befa. Perquè, què és sinó rebutjar la vaga feminista, fer escarni del manifest que la convoca i després voler participar de les mobilitzacions que la reclamen? Què és sinó pactar acords programàtics en els que es retallen drets laborals a persones LGTBI i un cop s’arriba a la manifestació de l’orgull es repta la resta de manifestants i s´intenta imposar-los la seva presència? I, finalment, anomenar feixistes les dones feministes i manifestants LGTBI. Així converteixen qui pateix en botxí, de manera que són els botxins els qui s’autoanomenen víctimes.

El respecte és la base de la convivència i no es pot imposar. S’ha d’exercir. Respectar els i les altres és respectar-se un mateix. No és normal que els qui s’autoerigeixen en líders de la veritat i la raó imposin una manera de respectar mentre destrossen l’educació i la convivència. Ni que de forma sectària s’acusi i persegueixi ensenyants que ensenyen també els valors del respecte i la convivència quotidiana. Ni que demanin encapçalar la convivència i agredeixin periodistes a les seves manifestacions, arrenquin símbols d’espais privats i divideixin la societat en bons i dolents. L’estratègia del bomber piròman.

«Respect find out what it means to me» cantava Aretha Franklin l’any 1967 i possiblement el 2019 és encara molt lluny de fer-se realitat aquesta demanda si qui ho demana és qui infon temor.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de articles i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.