Educació, comunitat, llibertat

Resultat d'imatges de educació
Il·lustració de Joan Turu

Article publicat a Nació Digital

Arribades les vacances escolars les nostres filles i fills s’enfronten a les activitats d’estiu. Els darrers dies hem sabut de dues expulsions d’activitats d’estiu de dues criatures, una a Salamanca i l’altre a Madrid. L’educació en valors, l’educació en la diversitat, la pedagogia holística se’n va en orris quan saps casos com aquests. Però no deixen de ser exemples extrems, la punta de l’iceberg.

Com eduquem en la diversitat? La sola paraula, que provoca rebuig a alguns, té un espectre molt ampli. Podem parlar de diversitat de gènere, racial, sensorial, funcional, física, sexual, cultural, ètnica, religiosa, social… A les escoles encabim a classe alumnat amb diferents contextos, problemàtiques i intentem adequar l’entorn. Quan surten d’escola moltes d’aquestes criatures porten a terme activitats extraescolars en les quals, de vegades, trobem a faltar una mirada que vagi més enllà de la mateixa activitat. Però també en l’entorn familiar els valors no són els mateixos arreu i allò que es treballa en les aules, en les accions institucionals i de les entitats que participen en la tasca pedagògica – siguin de lleure, ensenyaments reglats o pràctiques esportives- queda aparcat o es fa èmfasi. A tot això podem sumar continguts televisius, la publicitat, les xarxes socials virtuals o els videojocs. Educar no és tasca fàcil, educar des de la pluralitat, sense homogeneïtzar, acceptant les diferències és una tasca audaç i complexa.

En una societat amb tantes trampes i que ens etiqueta amb tanta facilitat. En un món en el qual els trastorns es multipliquen sense tenir en compte com han afectat al desenvolupament infantil els canvis de context, la dedicació parental o els espais lliures per l’oci, el més fàcil és seguir models considerats d’èxit, un èxit marcat per un sistema tancat, basat en l’èxit monetari, la força física i seguint patrons de conducta marcats des del desig i la norma d’aliens. No és fàcil educar però tampoc és fàcil ser infant desapoderat per tot i tothom.

Seguir l’estereotip en els comportaments no és una possibilitat per a tots els infants, la diversitat és una realitat encara que es vulgui negar i cal actuar reconeixent-la. Calen eines per empoderar els nens i les nenes i fer-los actuar des del respecte i el reconeixement als i les altres. Cal destacar l’esforç ingent que de vegades fan els i les mestres que queda, massa sovint, contraprogramat per l’actuació “formativa” en espais extra reglats o extraescolars. La coeducació real, la formació de professionals, les actuacions sobre les necessitats educatives de cada infant són elements importantíssims però no únics. L’acció amb les famílies, amb la societat, amb els clubs esportius, amb les entitats d’educació en el lleure han de ser una constant. Podem pensar que tot està fet però hem de perseverar, han de renovar-se, replantejar-se, les diversitats no ateses poden esdevenir problemes socials i de convivència.

Educar en valors i en llibertat és fer aquest reconeixement a allò que ens aporten, a les seves mirades. És, també, deixar-los espai per l’avorriment, pel joc lliure. És donar-los ensenyaments que trobin una pràctica coherent i és tenir la sensibilitat social per fer de l’educació un dels centres de l’acció quotidiana. Educar en continguts, en valors cívics, en el respecte als altres vol dir educar reconeixent les diferències i acceptant-les. Vol dir fer més difícil que s’expulsin criatures de les activitats pel simple fet de ser diferents.

Totes les criatures són diferents, hi ha qui s’adapta a les regles de la norma sense esforç i d’altres que han de fer un esforç tan gran que sempre van ofegats, perseguint una acceptació que mai arriba, perquè no pot arribar, perquè són fora de les regles hegemòniques restrictives. Acceptar la diferència vol dir tornar-la a semantitzar, donar-li sentit de veritat i desestimar la banalització que ens porta a la ineficiència i a generar pitjors situacions quan fem veure que fem i realment són expressió de voluntats o simples promeses no complertes. L’educació no pot ser paper mullat, l’atenció educativa és un tema de comunitat no només institucional.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de articles, Educació i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.