El mascle virtual

vaga feminista
Foto: Fotomovimiento

Article publicat a Mèdia.cat

L’assetjament a les xarxes és un fet preocupant. El fet de dir en pocs caràcters allò que es pensa i fer-ho de forma virtual -i, en alguns casos, anònima- comporta que molta gent se senti invulnerable per dir el que sigui a d’altres persones. Hi ha trolls, sí, però també hi ha gent que es pensa imbatible per dir coses grosses, molt grosses, en un tuit o una sèrie de tuits. Respostes inadeqüades, insults permanents, crits virtuals…

Moltes dones fan visible a les xarxes aquesta qüestió. Professionals que senten com qualsevol persona els dona lliçons de qualsevol cosa que diguin, opinions sobre el físic, amenaces velades o no tant… Sol ser mansplaining (del qual també es donen lliçons) però no només. Si es formula una queixa, automàticament hi ha respostes titllant la denúncia de victimista. No hi ha treva.

Hi ha un assetjament constant a dones feministes que creen tendència a les xarxes, arribant a amenaces de mort o de violació. Totes les fòbies es posen en marxa denunciant victimisme, sectarisme, ideologia de gènere… fent evident que qui odia, qui exerceix sectàriament i qui actua des d’una ideologia que vol ser dominant és qui assetja, amenaça i insulta.

Podem trobar-ne molts casos de forma qüotidiana, però vull destacar el de la feminista basca Irantzu Varela, un cas que darrerament ha estat d’actualitat. Cada dia denuncia a la seva línia de temps missatges que li fan arribar: tuits amenaçadors, escarnis, desitjos malèvols. Varela utilitza el seu compte de Twitter per expressar allò que pensa, per denunciar la violència masclista, l’LGBTI-fòbia i les respostes furioses de mascles frenètics, que comporten violència i amenaces. Les seves opinions incomoden i per aquest motiu alguns deixen anar els més baixos instints i la intimiden.

No és l’única: qualsevol dona que expressi opinions poc aliniades amb un sistema de valors que s’autoidentifica com a mascle -ibèric, violent, que es pensa extraordinari quan és barroer- pot ser objecte de les seves ires misògines.

La desprotecció és màxima i comporta el que sempre ha comportat la violència estructural contra les dones: por i silenci en la participació, a causa de la impunitat amb què aquests especimens actuen a les xarxes. La denúncia es reinterpreta com a victimisme i s’ataca des de la perversitat per assetjar, escarnir, violentar, com sempre ha fet el masclisme amb qualsevol dona que s’arrisqués a l’arena pública, el pati particular del mascle.

Els nous espais digitals d’opinió i participació segueixen sent poc segurs per a les dones i cal combatre la impunitat amb què actuen els agressors.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de articles, Xarxes i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.