Entrevista a Montserrat Bassa

Entrevista publicada a Berria

Montserrat Bassa és la germana de l’exconsellera de Treball, famílies i assumptes socials de la Generalitat empresonada des del novembre del 2017, actualment jutjada pel suprem al costat dels altres líders independentistes catalans. És professora i, el 28 d’abril ha estat elegida diputada al Congrés, com a independent, per Esquerra Republicana de Catalunya, sent el cap de llista de la circumscripció de Girona.

Com ha afectat a la teva vida tenir a la teva germana a la presó?

És evident que ha canviat la meva vida al 100%. Des del 2 de novembre del 2017 hi ha un abans i un després perquè quan els van tancar, com tots els familiars, passes per diferents fases. La primera és d’un dol terrible, que gairebé no reacciones, però vaig tenir la sort d’estar en contacte amb gent que em va ajudar molt i gent molt activista i per a mi va ser un abans i un després. Sempre dic la frase «adonar-te que les llàgrimes no et treuen de la presó». A partir de pocs mesos començar al carrer, a estar amb la gent i activisme, activisme, activisme i això m’ha enfortit molt. Per això dic, la vida m’ha canviat molt, jo em dedicava a docència i ara pràcticament la meva vida la dedico a la causa, directament.

Quin és, i quin creus que ha de ser, el paper de les familiars de presos i preses?

Nosaltres el que fem és suport total a elles i ells, sempre dic que és una mica autoengany, si tens algun problema quan anem a veure’ls ens fem les fortes, perquè sabem que ja tenen els seus problemes i intentem minimitzar els nostres. El paper és de donar el màxim suport i, a part de donar el suport emocional doncs jo faig de transmissora de com està tot el tema polític, social… tal com està el món ens falta temps! Allà darrere del vidre són 40 minuts i no et dóna temps: primer és la família, com estem tots és el que més interessa i a la qual vam començar a parlar de com està el tema a Catalunya -i més ara que estan a Madrid i la informació els arriba tan esbiaixat, ja que res en un moment es passa el temps. Aquest és el nostre paper bàsicament, estar al seu costat en tot moment.

L’entorn és important

Si, ho tenim claríssim, per salut mental no es pot cenyir només a la família. En el meu cas anem combinant les visites de la família amb l’altra gent. Gent molt diversa, des de la qual ha treballat amb ella, les amistats, gent que no té res a veure … també tenim aquest paper els familiars, organitzar agendes de visita, és molt important perquè saps qui va bé o qui no va bé de veure en cada moment. Jo parlo amb Dolors molt i ho sé i m’ho diu, i el meu paper és clar en això.

L’Associació Catalana pels Drets Civils neix com una necessitat dels familiars? Crear una plataforma unitària per actuar conjuntament?

En el moment de crear-se, just després de novembre, va ser per la necessitat d’ajudar-nos en les coses més bàsiques, la logística, que no teníem ni idea: com es feien els paquets, a les presons com anaven les visites, gairebé va sortir de la creació d’un grup de watssapp. Però va durar poc, de seguida ens vam adonar que el nostre paper era molt important, que érem personatges públics també: Volíem mantenir la calor de la gent, que les complicitats es mantinguessin, llavors vam tenir molt clara la necessitat de crear una associació per defensar els drets cívils, denunciar la vulneració dels drets, intentar internacionalitzar al màxim -no podem oblidar la situació de les persones exiliades-, vam començar a organitzar-nos en comissions i, la veritat, és que estem bastant actius. Del no-res en què va néixer l’associació fins ara hi ha hagut una evolució enorme dins de l’associació.

Quins són els eixos d’actuació de l’associació?

L’eix principal és la denúncia pública de la vulneració dels drets cívils, aquest és el màxim objectiu. Després també hi ha la part pràctica de suport perquè les despeses són enormes i tenim la necessitat de recollir l’ajuda de la gent perquè els familiars tenim unes despeses enormes de moviment i d’advocats. Aquestes són les dues línies bàsiques

L’experiència dels familiars dels presos bascos ¿us ha servit en aquest sentit? Partint de la base que el context polític i la situació dels presos és molt diferent.

El tema dels presos bascos és molt diferent però per a nosaltres ha estat un referent. Mai havem tingut tanta curiositat i tanta empatia, i no només això per exemple quan vam anar conjuntament al Parlament europeu per denunciar la repressió espanyola, elles ens van ajudar molt, estan un pas per davant en el suport de les persones empresonades i ens estan ajudant. Si hi ha tot un camí fet no cal partir de zero i la veritat és que hi ha molt bona coordinació.

Es vulneren els drets i la repressió contínua, veus una solució al context actual?

El que tinc clar és que portem molt temps fent pressió al carrer: que si llaços, que si manifestacions, concentracions a les presons … això està molt bé per mantenir viu la calor de la gent, però fa molt temps que sóc pragmàtica i m’adono que això no servirà per treure als nostres presos. L’única cosa que hi ha és una solució política, no hi ha una altra, això és una de les coses que m’ha animat a passar de l’activisme a primera línia de la política. Veig que tot està molt contaminat, per la via judicial l’única esperança que ens queda és exigir l’indult que és el que mereixen, tenim gent innocent tancada a la presó.

Em temo que si no és així haurem d’esperar a la via europea, al tribunal d’Estrasburg. Mentrestant l’única solució que veig és que a través del diàleg ens empassem tota la ràbia que tenim, la convertim en energia i siguem capaços de trobar un consens. Si no tornem a aquest punt jo els veig fora de lloc, la repressió espanyola és molt bèstia, no només la dels presos sinó la que es viu dia a dia i els mecanismes que utilitzen. No només és tenir innocents a la presó preventiva, sinó que estic convençuda que tenim escoltes telefòniques, les mentides del dia a dia, les falses testificacions, en el judici no es pot contrarestar amb els vídeos. Jo parlo amb Dolors i Carme quan vaig a Alcalà-Meco i estan molt cansades d’aguantar tot això. El que no vull és rendir-me, això ho tinc claríssim i com no vull fer-ho passaré per on sigui. I Dolors en aquest sentit em encoratja, em diu «quina il·lusió poder-nos mirar als ulls» .No ens podem quedar a casa.

La diferent situació de presxs i exiliadxs són tàctiques diferents i pot crear conflicte?

Des de l’associació hem claríssim que tots i totes són represaliats, com ho és Tàmara o qualsevol persona que pateix la repressió espanyola. A nivell polític penso, encara que sóc molt nova acabo de començar, mai he sentit criticar les diferències, penso que hi ha molt de respecte. Dolors mateixa va ser a Brussel·les, encara que ella va voler tornar, però s’ha respectat sempre, i molt, la decisió de cadascú. També és una presó viure a l’exili, un altre tipus de presó però no és un regal per a res. Estem tots els familiars a la una, ens ajudem entre nosaltres, units i barrejats. Estem tots en el mateix vaixell, ho tenim molt clar.

Ara ets la portaveu política de la Dolors i has passat a primera línia política, encapçalant les llistes d’ERC a Girona i has sortit com a diputada. Ha canviat la teva concepte de compromís polític?

En això no he notat un canvi perquè familiarment la consciència política la portem en l’ADN. Amb Dolors no només som germanes, som molt amigues. Sempre hem compartit temes polítics, ella s’ha recolzat en mi i jo en ella. Jo ho veig més com una evolució natural, d’obrir vies de diàleg, com ja he dit, he fet el pas. Una mica animada per ella i per la resta de l’equip d’Esquerra.

¿Això pot crear algun tipus de divisió en l’estratègia conjunta que teniu els familiars?

Jo tinc claríssim que no. Mai estarem en desacord en temes nacionals, la unitat d’acció és claríssima. I la prioritat no són només els presos, tot i tenir la meva germana a la presó la prioritat per a mi és arribar a tenir la República Catalana. Estem pagant amb la Repressió però jo estic on estic no només per solidaritat familiar, ni de bon tros. Jo he entrat aquí perquè tinc moltes ganes d’arribar on volem arribar, com els altres blocs independentistes. El debat que alguns tenen de llistes separades per a mi és un debat superat, són arguments superficials, es tractava de ser el major nombre d’independentistes possible. L’objectiu és la independència de Catalunya i la unitat d’acció està garantida, s’ha de tenir mirada llarga i volem l’alliberament dels presos i la República catalana.

La plataforma «som el 80%» reclama tres grans consensos creus que aquesta és la unitat d’acció necessària?

Són els tres puntals, efectivament: La posada en llibertat immediata dels presos, el cap de la repressió política i l’inici d’una negociació sense condicions que porti a una solució política real. És el que té lògica i la majoria de la població està d’acord tal com es demostra. Si el 80% dels catalans i catalanes estem per votar, per dialogar, anirem a buscar-lo a Madrid i aprofitar la nostra força per condicionar el diàleg. No anirem a bloquejar, perquè la conseqüència directa del bloqueig és que la dreta guanyi espais. Necessitem consens i per arribar al consens ens hem de seure i dialogar per arribar a un pacte.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Entrevistes i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.