Visibilitat i amenaces a la trobada europea de lesbianes

Foto: INSIGHT

Entrevista publicada a Xarxanet

Entre el 12 i el 14 d’abril, Kiev va ser l’escenari de la Segona conferència Europea de Lesbianes (European Lesbian Conference – EL*C) on es va aprofundir en l’abordatge de les polítiques, les estratègies i la visibilitat.

No van ser unes jornades tranquil·les sinó que van ser dies entre l’eufòria, la por i la valentia. L’eufòria pels consensos i les passes endavant, la por per les agressions i les amenaces, així com la certesa que la LGTBIfòbia encara és una realitat molt present arreu però especialment ferotge, i en creixement, a molts països de la mà de l’ultradreta.

Kika Fumero és feminista, professora i activista pels drets LGTBI. Va ser una de les representants de l’Estat espanyol que va participar i ha portat a terme un treball previ important. Actualment també és membre de la junta directiva d’EL*C. Parlem amb ella dels continguts i l’experiència.

Era la primera vegada que participaves?

Com Research Dykerector i com a part de la Junta Directiva (del Board Team), sí, era la primera vegada que participava. No obstant això, vaig ser a la primera edició de la European Lesbian * Conference l’any 2017 a Viena, juntament amb la meva companya Marta Fdez. Herraiz, al workshop que portava per títol ‘Digital activism and data on lesbians’. En aquest workshop, vam presentar els resultats del nostre estudi que portava per títol ‘Com som les dones lesbianes’ i va donar lloc a la publicació posterior d’un llibre titulat ‘Lesbianes, així som’.

Com valores l’experiència?

L’experiència va ser al·lucinant, gairebé no tinc paraules per descriure-la. Quan vam concloure, totes teníem una sola expressió que no paràvem de repetir-nos unes a les altres: ‘We did it!’ (‘Ho hem fet!!’). Tal com vaig anunciar al facebook uns dies després d’aterrar a Espanya, som un equip al·lucinant, molt potent, ple de #LesbianGenius.

Torno a casa plena d’emocions: la immensa majoria positives i algunes contradictòries. Estic ‘exhausted’!! Immensament agraïda i orgullosa de les meves companyes: del seu activisme i de l’enorme cor que tenen. Impressionada de la valentia de les companyes d’Insight, l’associació que ens va acollir i va vetllar per la nostra seguretat en tot moment durant la nostra estada a Kíev.

Per primera vegada en moltíssims anys, i per segona vegada a la vida, vaig sentir la por al cos. Vaig sentir com em tremolaven literalment les cames. Vam tenir un avís de bomba just al final de la EL*C i van haver d’evacuar l’hotel enmig de la nostra reunió de tancament, mentre preníem nota de tots els encerts, els èxits i els punts que havíem de millorar. Ens vam quedar en xoc i la primera mitja hora va ser una experiència que em porto gravada al cos. Però no per la por o per l’ensurt en si: el que realment vaig aprendre i em porto tatuat a la pell és la sororitat, la cura entre nosaltres, la companyonia, el sentiment que en aquestes ocasions totes som una i juntes som fortes i som llar. Sí, aquest és el tatuatge que em porto escrit a la pell de l’experiència a Kíev: la nostra força conjunta és la nostra pròpia llar, el nostre únic alliberament enfront del patriarcat. Per descomptat, juntes canviem el món.

Quins són els temes tractats que destacaries com a importants en la jornada?

Els temes van ser molt diversos i variats: des de l’activisme des dels marges i la dissidència, passant pel tractament del lesbianisme en els mitjans de comunicació, la ‘lesbianització’ de les institucions, les aliances entre lesbianes amb persones aliades, les famílies de lesbianes , l’amor lèsbic, el lesbianisme i la tercera edat, etc. Allà vam tenir l’oportunitat de presentar també un estudi sobre les dones lesbianes a Europa i Àsia Central, que vam dur a terme durant els mesos anteriors.

Vàreu patir assetjament per part de la ultradreta, com va afectar al desenvolupament de la conferència?

Vam patir assetjament per part de la ultradreta catòlica dijous a la tarda i divendres al matí. A la matinada de dimecres a dijous vam despertar amb una sèrie de finestres trencades a l’hotel i amb un missatge que deia ‘sodomites fora’. Va ser curiós com ens tractaven de sodomites quan sabien perfectament que la conferència anava de lesbianes (i la paraula lesbiana existeix en ucraïnès). Dijous a la tarda es van manifestar a la mateixa porta de l’hotel i van llançar gasos a l’interior, cap al mateix hall on es trobaven algunes de les nostres companyes acollint les participants a mesura que anaven arribant. Hi va haver un total de 10 persones afectades segons les notícies locals al dia següent, però cap de les nostres.

Tota la convivència (3 dies de conferència, festa, menjars i allotjament) va tenir lloc al mateix hotel. El més difícil al principi va ser acostumar-nos a conviure amb un dispositiu policial que havien desplegat per vetllar per la nostra integritat física. Hi havia policies a l’entrada de cadascuna de les sales on tenien lloc els diferents tallers i en la sala de plenari, on celebràvem taules rodones. Vam haver de cancel·lar la concentració que teníem prevista per a l’últim dia perquè el moviment organitzat d’ultradreta del país ens havia amenaçat. El pitjor de tot és que es van assabentar per una filtració per part de la policia, ja que ningú excepte ells i nosaltres teníem coneixement del nostre programa.

Quines mesures de protecció vau prendre?

Pel que fa a la seguretat, ens vam veure obligades el primer dia a crear un equip de seguretat que anava informant a la resta de l’equip en tot moment del que anava succeint i com actuar. Estàvem comunicades permanentment i responíem sobre la marxa. La veritat és que va ser increïble. La nostra primera, primeríssima prioritat eren les nostres participants: que se sentissin protegides i en un entorn segur que els permetés gaudir dels panells i els tallers amb tranquil·litat, i tinguessin l’espai que necessitaven per enriquir-se mútuament i crear aliances.

Quines són les estratègies polítiques que es van dissenyar?

Pel que fa a les estratègies polítiques, tres dies no van donar per aprofundir, però sí per donar algunes pinzellades interessants. Per exemple, totes vam estar d’acord en què la visibilitat és fonamental per obrir camí i perquè es reconegui la nostra realitat, ja que, efectivament, el que no es nomena o el que no es veu, no existeix. Es va parlar de la necessitat de crear accions conjuntes a nivell internacional, ja que aquesta unió ens dóna entitat i força, i el suport mutu a nivell internacional en tot allò que passi en els diferents països és fonamental. També vam debatir sobre estratègies de finançament, ja que són molt pocs els fons que es destinen a projectes per a dones lesbianes * (inclou a lesbianes, bisexuals, pansexuals, trans i no binàries). Finalment, es va determinar el que serà el nom de la nostra EL * C Network (una xarxa europea i centreasiàtica de lesbianes) i vam presentar la nostra estructura interna, que pretén allunyar-se de la jerarquització de poders típica i pretén ser el més horitzontal i democràtica possible a la vegada que funcional. Hem sembrat llavors per seguir construint la nostra pròpia Herstory lèsbica.

Per descomptat jo he tornat canviada, sorpresa, sentint-me molt petita, però alhora molt més forta que abans. He aterrat al nostre país sent una altra lesbiana activista diferent: no sé si més conscient, per descomptat sentint-me molt més humil, molt més enriquida.

Quins són, al teu parer els èxits d’aquesta segona edició de la EL*C?

L’European Lesbian * Conference va ser un èxit. Vam aconseguir congregar a més de 350 lesbianes de tot el món. Comptem fins i tot amb la presència de Monica Benicio, la vídua de Marielle Franco, dona negra lesbiana i brasilera, favelada, feminista, diputada al Parlament. Marielle Franco va ser brutalment assassinada el 14 d’abril passat de 2018 i, des d’aquell fatídic dia, la seva dona, Monica Benicio, lluita per aclarir qui va manar a matar Marielle.

Vam complir el programa fins al final. L’ambient era de molta emoció. Estàvem felices i exhaustes. Com que no sabíem quan tornaríem a ajuntar-nos tot l’equip, vam decidir treure forces de febleses i reunir-nos una vegada més per les primeres conclusions. Ocupem un sala del 7è pis i mitja hora després van irrompre per evacuar immediatament per avís de bomba. Un cop fora de l’hotel, ens van repartir paraigües grans per si venien a apedregar-nos. La veritat és que explicar-ho resulta molt estrany, com si estigués narrant una pel·lícula de ciència ficció, com si tot el que relat no fos real, no pogués haver-ho estat. No obstant això, ho va ser. Però el més gran de tot allò va ser la màgia que es va generar entre nosaltres: sororitat, cura mútua, vincles, … Sens dubte, hauríem preferit una altra activitat menys complexa de ‘team building’, però no sé si hagués estat tan efectiva en un temps tan rècord.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de articles, Entrevistes, LGTBI i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.