Entrevista a Laura Bates

Foto: Dani Codina. Amb la Laura Bates i la Roser Ros

Entrevista publicada a Berria

L’article és possible pel suport de la traducció de l’anglès de la Roser Ros

Laura Bates va fundar el portal Everyday Sexism Project l’any 2012. En aquest lloc web les dones podien explicar de forma anònima i sense repercussions, les situacions misògines i de discriminació que experimentaven en el seu dia a dia. El projecte es va convertir en un èxit dels mitjans de comunicació social. Actualment, ha recollit l’experiència en un llibre Everyday Sexism: The Project that Inspired a Worldwide Movement, traduït al castellà per Capitan Swing “Sexismo cotidiano“.

D’on va sortir la idea del projecte?

Va començar el 2012 després de tenir una setmana molt dolenta en la que vaig tenir diferents experiències molt seguides entre si. Entre elles, ser seguida fins casa per un home, de ser agredida sexualment en un bus o ser cridada al carrer. Després d’aquestes vivències, de sobte em vaig adonar: si no m’haguessin passat tan seguides en el temps, no hagués pensat en elles, ja que són situacions normalitzades. Quan vaig intentar parlar d’aquestes experiències amb altres dones i noies, elles també tenien moltes històries similars, però quan parlava d’elles amb homes i nois, ells sovint deien que això ja no passava més perquè el sexisme ja no existeix. Per tant, vaig pensar que òbviament aquesta qüestió necessitava reconeixement en si. Una forma d’aconseguir-ho, va ser recollir històries similars en un mateix lloc: el web-projecte Everday Sexism.

Al web es recullen 150.000 testimonis de tot el món que ens mostren la quotidianitat de la violència masclista, des de 2012 fins ara, això ha servit per a la conscienciació social?

Espero que sí i crec que sí que ho ha fet. Presenciem més converses sobre aquest tema ara que abans, fa dos anys. Són històries de dones d’arreu del món. Escoltem a molta gent que descriu com el projecte els ha xocat i els ha fet obrir els ulls. També sabem de moltes supervivents que han estat capaços de parlar del que els va passar per primera vegada, ja que pel projecte van ser conscients que no estaven soles i no era culpa seva.

Les denúncies anònimes que es recullen són molt doloroses, ha comportat empoderament col·lectiu posterior?

D’una banda, el projecte fa que les dones es sentin menys soles a tot el món i, per l’altra, hem fet servir aquestes històries per a generar canvi; per exemple, les hem fet servir per treballar amb Nacions Unides i el Consell d’Europa en les agendes d’iniciatives per la igualtat. Així, en diferents països de tot el món, els polítics han tingut en compte les nostres històries quan han fet diferents polítiques per afrontar aquest problema.

És el seu llibre Sexisme Quotidià (Everyday Sexism: The Project that Inspired a Worldwide Movement) l’anàlisi, la resposta a tanta agressió?

Sí, en part, ho era. Va ser un intent de condensar 150.000 històries en dos temes clars i dos missatges que van ser sorgint una i altra vegada. D’altra banda, va ser també un intent de trobar solucions per aplacar el problema.

Per part de moltes dones hi ha menys por a denunciar. També hi ha més lleis que donen resposta, però també més reacció, com creu que es pot combatre?

Crec que sempre hi ha una reacció negativa quan hi ha progrés. Per això, és molt important que vegem com hi ha dones que s’empoderen i se senten capaços de parlar clar i públicament del que han viscut. No obstant això, les víctimes no poden solucionar el problema si no canviem el sistema, que és el que els està fallant. Per tant, hem de veure un canvi sistèmic i un canvi de polítiques per part d’organitzacions, polítics …. Una forma d’aconseguir-ho és permetent i donant suport a més dones al fet que entrin en l’esfera política.

Quines serien les seves propostes concretes per eradicar-?

Crec que a l’escola s’hauria d’ensenyar a cada infant el que és el consentiment sexual i les relacions sanes. Cada lloc de treball o cada organització hauria de tenir uns procediments molt clars sobre com actuar davant de casos d’abús sexual. I també crec que la policia hauria d’estar formada sobre certs temes específics, com, per exemple, l’auto victimització, perquè el sexisme que perviu en la nostra societat no tingués un efecte tan negatiu en el sistema judicial en si.

A Europa està havent-hi una important regressió al respecte. A l’estat espanyol ronden autocars amb missatges misògins o masclistes, un justícia que no respon a les denúncies de les dones i que emet sentències exculpatòries dels agressors … Hi ha legislació que podria ajudar a frenar això, però fins i tot hi ha actualment una sèrie de organitzacions polítiques que neguen la violència masclista, com podem seguir avançant?

Tenim el mateix problema al Regne Unit, on ens van cridar “feminazis” a la portada d’un diari. Crec que és molt normal que vegem aquest tipus de reaccions culturals negatives contra els avenços de les dones a tot el món. I precisament, això prova que canviant les polítiques i les lleis no n’hi ha prou a menys que canviïn les actituds, conductes i valors. Penso que per seguir avançant hi ha diversos fronts. Un, afecta els joves i nens en l’educació i, l’altre, ens pertoca a cada un i cada un. Cadascun podem prendre partit en una esfera més petita, podem determinar el que és normal o acceptable per a nosaltres mateixos.

El web segueix viva però paral·lelament les xarxes i el #metoo també s’han vitalitzat, tot suma amb el mateix objectiu?

Crec que totes les iniciatives són importants perquè la batalla que portem a terme és enorme. És comú entre la gent acusar els projectes concrets perquè no solucionen el tot, el gran problema. Quan la veritat és que tenim un camí llarg per recórrer i cadascuna d’aquestes campanyes o iniciatives ens porta una mica més a prop del nostre objectiu comú. El que no podem és dependre només de les supervivents i les dones soles per solucionar el problema. Necessitem una resposta positiva a aquestes iniciatives, una resposta estructural, des de les organitzacions fins als polítics si volem veure un canvi real.

Realment comporten canvis o es converteixen en notícies recollides a la premsa puntualment i s’obliden?

Hem viscut canvis concrets reals. Per exemple, després de compartir algunes de les històries que hem rebut d’alumnes d’escoles i que aquestes fossin escoltades per ministres, l’educació sexual s’ha convertit en una assignatura obligatòria del currículum escolar. Així, els joves han après el que és el consentiment sexual, els drets sexuals, les relacions sanes … Un altre exemple és que prenem les històries que vam rebre referides al transport públic com busos, trens, metro, i les portem a la policia del transport per aconseguir que s’entrenaran 2000 oficials a com actuar en els casos d’ofenses sexuals. Per això, l’índex de denúncies recollides per la policia ha augmentat el 20% i el nombre d’arrestos el 26%.

De tots els testimonis Quines són les experiències més greus que s’han recollit?

Podríem dividir-les en dos tipus. El primer, recolliria les històries que recollim de noies i nenes, d’entre 7 i 8 anys, descrivint com han estat assaltades sexualment quan anaven al col·legi en uniforme (la majoria d’escoles del Regne Unit fan servir l’uniforme per vestir als seus alumnes). El segon conforma les històries de dones que s’auto culpen o se’ls ha fet creure que el que els havia passat, ja sigui una violació, un abús sexual o una discriminació en contra seva, era culpa seva. Crec que aquestes són les històries més xocants.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Entrevistes i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.