Un tanga de randa negre

Resultat d'imatges de masclisme

Article publicat a Nació Digital i traduït al castellà a Sin Permiso

Era l’any 1989 quan un jutge de l’audiència de Lleida va dictaminar que una dona de 17 anys«havia pogut provocar innocentment» el seu cap, que era acusat d’abusos. La tristament coneguda sentència de la minifaldilla va ser confirmada pel Tribunal Suprem. L’any 2018 quelcom molt semblant ha passat a Irlanda, una víctima de violació portava un tanga negre i per aquest fet el jutge va interpretar el seu consentiment i va absoldre l’acusat d’haver-la violat. Les dones agredides passen a ser jutjades perquè s’interpreta, moralment, el seu abillament.

En la sentència coneguda per «la Manada», un dels jutges va interpretar que la violació eren «actes sexuals es van produir en un ambient de gresca i alegria», com si una dona de 18 anys amb 5 individus que la doblen en volum i edat fos una festa. De nou es jutjava la víctima des d’una visió del tot vexatòria. El mateix tribunal ha condemnat només a 10 mesos i 15 dies de presó i al pagament d’una indemnització de 5.150 euros, a l’home que va intentar estrangular, davant les seves filles de tres i sis anys, la dona de qui estava en procés de divorci. A més ha considerat que era «maltractament ocasional».

La llei no protegeix prou les dones davant la violència masclista però, a més, la interpretació que es fa de la llei per part d’uns i unes jutges que no tenen en compte el dolor, el desempar, la revictimització, el dret al propi cos i, sobretot, que amb un cop que es digui no ja s’està expressant que no hi ha cap mena de voluntat a mantenir relacions, que no hi ha consentiment possible i que l’agressió s’ha portat a terme sense tenir en compte aquesta negativa, aquesta voluntat i s’han vulnerat els drets de la víctima.

Com diu Irantzu Varela, víctimes som totes. Unes pateixen agressions i violència, sovint extrema, totes som víctimes constants dels micromasclismes, discriminacions, judicis morals. La manca d’empatia del sistema judicial cap a les dones que han patit violència i agressions sexuals és del tot evident. El sistema les desatén i no es tenen en compte ni les seves necessitats ni el seu patiment. Es posa al mateix nivell la víctima que l’agressor, es negligeix quan les demandes de mesures de prevenció i allunyament no es dicten i les dones agredides són les que han de deixar el seu entorn, la seva vida i tancar-se a casa seva per por a tornar a ser agredides.

A Barcelona, enguany, s’ha atès més d’una dona agredida al dia. Una de cada deu dones ateses ha patit violació en grup, 3 de cada 10 han estat drogades, 6 de cada 10 són menors de 25 anys i 7de cada 10 han patit penetració vaginal, anal o bucal, a més cada mes dues menors han estat violades. On és el consentiment? Perquè alguns homes no entenen un no per resposta? La societat androcèntrica i masclista jutja les dones i enforteix els agressors.

La justícia patriarcal és del tot injusta i parcial. Els drets reconeguts en les lleis es veuen negats i hi ha una marxa enrere patent. La manca de suport i les sentències absolutòries (un 32’6% ho són) fan que les víctimes siguin jutjades per la societat: com vesteixen, en quins barris es mouen, a quines hores són al carrer… les denúncies ja no són una garantia per a la reparació, la llibertat femenina es considera perjudicial per a la seguretat femenina. Un tanga de randa negre pot acabar sent el que condemni socialment i absolgui l’agressor.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de articles, feminisme, Violència masclista i etiquetada amb , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.