Googlegem?

Imatge relacionada

Article publicat a Nació Digital

L’estiu i el temps de vacances són espais magnífics que ens ofereixen temps per la conversa.Els darrers anys els moments de conversa, de comunicació no virtual entre persones, es veuen en plena transició, no sé cap a on va el canvi però són intervingudes per les eines informàtiques i internet cada cop més.

Un exemple que ens podem trobar sovint. Som un grup d’amigues i amics que, tot prenent el cafè, mantenim un diàleg que va concentrant-se en un tema concret, parlem , per dir un tema, de l’Himàlaia. Abans els comentaris literaris, geogràfics, muntanyencs, cinematogràfics, demogràfics, etnogràfics… eren fruit dels coneixements, experiències i memòria de les persones contertulianes. Eren converses sense intermediació constant i en les que es compartien emocions, consciència, referències (sovint incompletes) més que pura informació i que convidava a la recerca, a recomanació de lectures, pel•lícules o qualsevol altra cosa.

Ara, quan un grup inicia una conversa, si una de les persones participants diu que el NangaParbat medeix 8.126 metres, una gran part de la resta agafa el mòbil i ho comprova. A més a partir d’aquesta cerca es mostren fotografies d’altres, referències literàries, es passen bocins de reportatges, es citen experiències d’altres… el mòbil i el cercador passen a ser el centre de la conversa.

D’entrada tenim molta més informació i més diversa de les converses que manteníem fa uns anys, però s’empobreix el diàleg i els coneixements no es comparteixen sinó que es referencien a fonts múltiples i, de forma freqüent, desconegudes tant per qui rep la informació com per qui la dona. El típic comentari de «mira que diu Google» després que algú hagi iniciat el tema ja és recurrent en les converses.

Poder tenim més informació però la conversa perd una certa alegria en les opinions atès que sempre hi haurà possible correcció. Les converses intervingudes perden espontaneïtat i un cert interès humà. I perdent espontaneïtat, sovint es perd una part important de sinceritat i d’implicació personal que no trobem als cercadors.

El mateix passa en molts altres temes on el factor humà és important. En la meteorologia, per exemple. Sovint ens refiem dels nostres dispositius electrònics, aquests ens permeten conèixer l’anàlisi estadística i la previsió segons les dades, però sovint no calculen algunes interpretacions que l’ull humà amb la seva experiència i formació pot donar, a banda d’efectes «predictors» sobre la salut que poden donar pistes en els canvis. Factors considerats poc científics com el factor humà, poden donar referències diferents i més dinàmiques.

En tot cas, l’evidència que el factor humà està sent desplaçat a les converses i en les indagacions ja és un fet. No hi ha possibilitat d’error, les màquines ens donen la resposta correcta i nosaltres passem a ser prescindibles. Només cal anar a les universitats, allà on l’educació superior ha esdevingut coneixement, investigació i diversitat de pensament. Moltes classes es troben poblades d’ordinadors, ja no es creuen les mirades entre alumnat i professorat, el dubte és mínim, mentre es rep l’explicació es pot comprovar la seva veracitat.

El coneixement perd valor perquè està a l’abast. La falsa democratització del saber, perquè es poden trobar moltes coses, però si es perd l’intercanvi, l’experiència i la humanitat som simples receptacles de dades i informació Un disc dur pot tenir gran capacitat però sense el motor que l’arrenca no és res. A risc de semblar una antiga, defenso la conversa col·loquial, alegre i compartida.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de articles, Cultura, pensaments, Xarxes i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.