Entrevista a Ralf Streck

Ralf Streck, periodista alemany resident al País Basc. Foto: cedida.

Entrevista publicada a Mèdia.cat

Fa un temps que plana sobre Twitter la sospita de censura: s’especula que la xarxa ha restat visibilitat a alguns usuaris influents de perfils ideològics determinats. Persones actives des de l’esquerra i el pensament crític i també independentistes han perdut un gran nombre de seguidors reals. El periodista i traductor alemany Ralf Streck, redactor a Espanya de Telepolis, la revista del grup alemany Heise sobre internet, política i mitjans de comunicació, va veure fa un parell de setmanes com Twitter limitava el seu perfil d’usuari sense previ avís. Streck, que escriu principalment sobre el País Basc -on resideix- i Catalunya des d’una visió molt crítica amb el paper de l’Estat, també treballa per altres mitjans d’Alemanya i de Suïssa, Luxemburg i Àustria.

El teu perfil de Twitter és en el punt de mira?

Bé, això sembla, ha estat una cosa estranyíssima. Me’l van limitar tot un cap de setmana. Jo no me’n vaig adonar, el van tancar sense explicacions, de fet ho vaig saber perquè algunes persones em van comentar que no podien accedir-hi. Finalment quan vaig demanar explicacions em van dir que es tancava per «activitats automatitzades». Però sóc un tuitaire actiu i acostumo a interactuar, no només a redifondre altres continguts. Els últims dies abans del tancament vaig escriure tuits per anunciar articles meus, vaig respondre a diverses coses en quatre llengües diferents. Vaig preguntar a Twitter com havien comprovat l’automatització, perquè si hi va haver activitat automatitzada no va ser la meva. Potser van ser perfils que intentaven hackejar el meu compte. Si és el cas, m’agradaria saber-ho, però em van tancar el compte a mi. No tinc cap resposta per part seva a les meves preguntes. Estrany.

Twitter és una plataforma símbol de l’horitzontalitat en la informació, creus que això ho posa en dubte?

La veritat és que el que ha passat en el meu cas sona a excusa per no donar explicacions sobre el que ha passat realment. Hi ha altres perfils que han patit suspensió del compte, per exemple Protestona, molt crítica i molt activa. S’està veient que hi ha acusacions falses: algú afirma alguna cosa i, sense cap denúncia davant la policia, se li dóna credibilitat. Si, per exemple, un mitjà utilitza un article meu i jo no hi estic d’acord faig denúncia perquè ho retirin o vaig a judici. En canvi ara, en les xarxes virtuals, ho deixem en mans d’una empresa?

Fa poc, als EUA, el diari Liberty County Vindicator va publicar a Facebook la Declaració d’Independència del país i algunes parts van ser censurades per considerar que inciten a l’odi. On anem? Aquí es veu el nivell de manca de llibertat d’expressió a què estem arribant. No es pot consentir que una empresa decideixi el que es pot o no es pot dir. Si hi ha problemes, s’han de resoldre per les vies oficials: denúncia, investigació i judici, però censures sense més, perquè no els agrada? I amb els nous filtres automàtics, suposadament per identificar material que pugui infringir drets de l’autor, que volen introduir des de la Comunitat Europea, es vol establir una censura prèvia, donant fins i tot encara més poder a empreses privades. Si hi ha infraccions clares s’actua, abans no. Hem de sacrificar la llibertat d’expressió per suposades infraccions contra els drets d’autor? Estem bojos? Encara sort que el Parlament Europeu va frenar l’intent fa poc però hem de parar-ho. Hem d’anar en direcció contrària. Davant del dubte, sempre a favor de les llibertats!

Així, creus que la llibertat d’expressió està en perill a les xarxes socials?

Sí, cada vegada més. Jo defenso fins i tot la llibertat d’expressió de persones que falten al respecte. Si les empreses no volen mantenir espais on sigui possible la llibertat d’expressió haurem d’usar i crear espais paral·lels o alternatius. Mai podem deixar en mans d’una empresa privada la decisió de què podem dir i què no. En el meu cas, quan vaig enviar la queixa van trigar poquíssim a reaccionar i van alliberar el compte. Però en altres casos no ho han fet tan ràpidament, han demanat més dades. La queixa funciona i no hem de deixar que es refermin en una manera de controlar i censurar.

La pregunta és: per què em van alliberar el compte ràpidament sense aportar cap dada d’identificació afegida (solen demanar un número de telèfon)? Suposo que va ser perquè escric per a l’editorial Heise, que està darrere de Telepolis. És l’editorial alemanya més gran i forta en temes de computació, que té les revistes més importants com C’t Magazin. Ficar-te amb un periodista de Heise no els convé. No en tinc proves, però sí molts indicis que parlen per si sols.

Però ha estat un bloqueig a un periodista alemany, una situació estranya.

Sí, de fet vaig pensar que hi havia algun error en el servidor, vaig intentar canviar la contrasenya. Vaig fer proves el cap de setmana, no hi havia manera, fins que vaig enviar el correu electrònic amb la queixa, encara sense explicació. I en res, segons, ja tenia el compte desbloquejat i les raons: «activitats automatitzades». Els vaig enviar algunes preguntes al respecte, però no van respondre.

Sembla censura directa.

Bé, ho sembla, no en tinc les proves, però ho sembla i no només a mi. N’hi ha molts indicis, ja havien bloquejat altra gent “molesta”. Que sóc molest per a alguns és evident. També en els fòrums del mitjà on escric, Telepolis, apareixen sempre, especialment en els meus articles sobre Catalunya, una bandada de trols. Semblen bots: pocs arguments, sempre el mateix estil i l’objectiu és trolejar. Van aparèixer molts nous comptes a partir del referèndum, la declaració d’independència… Volen desvirtuar el debat. El millor és que sempre hi ha altra gent en els fòrums que els posen al seu lloc, contribueixen amb informacions i dades. És el camí de combatre els trols, amb arguments, no amb la censura.

Havies rebut algun avís previ?

Què va! Això és una altra cosa que fa recelar. Com a periodista ha una ètica d’escoltar les dues parts, però Twitter actua sense escoltar els seus usuaris. El normal seria, abans de bloquejar, rebre algun avís, demanar opinió. Així es pot comprovar si hi ha una persona real darrere o si és una cosa automatitzada, un bot. Un jutge ha d’escoltar les dues parts i una empresa no ha de preguntar? Ni informar que estan censurant? A veure si el proper pas serà que abans de publicar un tuit ells ho han d’aprovar. En aquesta direcció anem.

Francament són passos cap enrere, en temps de censura clara, al franquisme. A quins nivells arribarem? Prefereixo que m’insultin directament, amb això puc viure, són gent que s’autoretrata i sempre hi ha gent que contraresta, amb arguments. En una democràcia també hi ha imbècils i cal aguantar-los. La llibertat d’expressió és massa important per limitar-la perquè hi ha gent insolent.

Així, creus que ha estat Twitter Espanya o amb la pressió de l’Estat? No passaria a Alemanya?

Bé, jo em vaig dirigir a Twitter Alemanya, no sé qui ha acusat ni quina va ser la causa ni d’on va venir, però em van respondre des d’Alemanya. Això passa a tot arreu. Aquestes multinacionals fan el que volen allà on van i sembla que els nostres governs volen que tinguin cada vegada més poder. Fa poc el Washington Post va publicar que Twitter ha bloquejat en dos mesos 70 milions de comptes. Estan fent un rastreig… pot ser casualitat, però sents massa casos similars. Tot d’una es visualitza que moltes de les persones bloquejades aquí són crítiques amb l’Estat espanyol.

Les xarxes tenen mesures de protecció que s’apliquen de forma aleatòria?

Bé, hi ha atacs directes, jo els tolero en base al fet que s’ha de permetre que tothom s’expressi però penso, sovint, que en casos d’assetjament, de greus insults o amenaces caldria denunciar… Jo no he faltat mai a ningú. En cas d’amenaces, assetjaments, calúmnies i injúries clares, on no hi cap possibilitat d’interpretació, es pot bloquejar, però prèvia denúncia i identificació del denunciant. Ha de quedar en mans de la justícia. Bloquejar sense avís, donant també a l’insolent una possibilitat de rectificar, no és prevenció sinó censura. Es tracta de llibertat de pensament, no que totes les persones que no pensin com tu les insultis i les bloquegin, cal argumentar. Es pot usar la burla i l’humor però no l’assetjament, l’amenaça o l’insult.

Qui hauria d’actuar: la policia, les xarxes o són les pròpies persones usuàries qui han de dictar les normes?

Són les persones usuàries qui han de vigilar i defensar els seus drets en tots els àmbits, en el món virtual i en el real. Una cosa és una discussió i l’altra una agressió. Ens imaginem, en un bar, un equip de cambrers sempre vigilant intervenint en una discussió? No vull vigilància ni al bar, ni al carrer, ni a la xarxa. La gent discuteix, no passa res. Volem que sempre ens vigili algú per a intervenir, bloquejar…? Jo no, i molt menys que una empresa privada defineixi el que es pot dir i el que no es pot dir. Ara les empreses es posen com a vigilants, com a garants de la llei? A més, quina llei? A la Xina o en altres països on la llibertat d’expressió és encara més restringida, estan coartant la llibertat d’expressió d’opositors en connivència amb el règim. Passa el mateix, una mica més ocult, a l’Estat espanyol? No ho puc descartar en un Estat que va tancar arbitràriament mitjans de comunicació al País Basc -de manera il·legal, tal i com van concloure fins i tot els tribunals espanyols-, que té una llei mordassa i que empresona polítics, cantants i tuitaires.

Et consideres un periodista objectiu i crític?

L’objectivitat no existeix. Els que més al·leguen sobre l’objectivitat són els que més falsegen la realitat. O són mentiders o ignorants. Cadascú tria les fonts, les frases de la font per a l’article. Sí que s’escolten totes les parts, però això no converteix els articles en objectius, perquè jo penso, valoro i tinc opinions sobre aquest tema que m’influeixen. En tot cas, no hi ha neutralitat, un pot intentar acostar-se a la neutralitat però mai s’és neutre.

L’exemple de com la justícia alemanya decideix sobre Puigdemont i moltes notícies que es publiquen sobre aquest tema en molts mitjans espanyols ho deixa molt clar. S’ha de tenir en compte que l’ordenament alemany és diferent. El que passa a Catalunya, a Alemanya no és Hochverrat – mes o menys equivalent a rebel·lió- i Landfriedensbruch no seria sedició. Per a tots dos delictes es necessita un nivell de violència alt i en cas de Hochverrat, a més, organitzada. No n’hi havia. Punt! Hauria de fer pensar a molts periodistes espanyols el fet que jutges independents, que no tenen res a veure amb els esdeveniments, arribin a aquesta conclusió després d’analitzar tot el material enviat per part del Tribunal Suprem. Va haver-hi violència i molta per part de la Guàrdia Civil i Policia Nacional, i organitzada. Però per l’altra part no n’hi va haver. Evidentment, llegint molts articles sobre aquest cas, no veig l’intent d’acostar-se a la neutralitat o l’objectivitat per part de periodistes que es defineixen objectius o neutres.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Entrevistes, Govern del Regne d'Espanya, Mitjans de Comunicació, Xarxes i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *