Quan estimar és un perill. Quatre històries de refugiades LGTBI

Resultat d'imatges de refugiats lgtbi

Article publicat a La Jornada

Estimar una persona del mateix sexe pot ser un risc. Als Països Catalans es produeixen de manera quotidiana agressions i discriminacions per raó de l’orientació sexual. Per exemple, a Catalunya es van registrar 132 denúncies per homofòbia entre el 2015 i el 2017. Però, alhora, som un país de refugi per als qui pateixen persecució en altres indrets pel fet d’estimar com volen.

Al món 72 estats encara criminalitzen les relacions sexuals consentides entre persones adultes del mateix sexe. La pena de mort és aplicable en vuit d’ells, tot i que només en tres es va aplicar durant l’any passat, segons l’informe del 2017 de l’Associació Internacional de Lesbianes, Gais, Bisexuals, Trans i Intersex (ILGA). En 45 d’aquests estats es documenten detencions pel fet de tenir relacions sexuals amb persones del mateix sexe o amb identitat trans. A més, la inacció legislativa i social de l’Estat davant de les agressions permet la discriminació i violència per part de la societat i agents no estatals. La conseqüència són violacions correctives a les lesbianes o pallisses, segrestos, tortures i assassinats al col·lectiu LGBT+ que, de manera majoritària, són permesos i queden sense investigar. Segons dades publicades per TvT, entre el 2008 i el 2016 al món es van assassinar 2.609 persones transsexuals o transgènere.

Davant d’aquestes situacions de violències, moltes persones LGBT+ marxen a l’exili. Les diverses organitzacions que la majoria de les persones d’aquest col·lectiu que busquen refugi són invisibles perquè en molts casos el personal que les rep no té formació per donar-los suport i identificar problemàtiques i també perquè de vegades elles mateixes tenen por d’identificar-se.

Des del Centre per a la Defensa dels Drets Humans Irídia, Laura Curell relata que, de vegades, per un mal assessorament legal la persona que demana refugi no s’identifica com a LGBT+, així que les autoritats no ho tenen en compte durant el procés, acaben denegant la sol·licitud i expulsen la persona al país d’on ha fugit. Rodrigo Araneda, president d’ACATHI, coincideix amb Curell i reclama un procés més humà i adequat, que tingui en compte les dificultats i les pors que són barreres importants.

Alexandra (Hondures) 

Què et va portar a marxar d’Hondures?

La violència de les mares. Una amiga meva era assetjada per alguns membres; la vaig acompanyar a denunciar-ho, i la van segrestar, torturar i va aparèixer morta uns dies més tard. També van torturar i assassinar un lider gai a qui jo havia anat a demanar suport. Els meus pares es van espantar moltíssim i em van ajudar a venir.

Ser lesbiana a Hondures no devia ser fàcil. 
Tampoc no ho és aquí, eh? A Hondures la violència era extrema si et mostraves mínimament. Hi ha molta por de l’assetjament i les pallisses que pateixen algunes persones, i també de les amenaces. El govern no fa res per aturar-ho; és un govern de dretes que només vol enriquir-se, i no li importa el benestar de les persones.

Com va ser la teva acollida a Catalunya?
Abans de venir, vaig viure uns mesos a casa d’uns familiars a Hondures, però havia de marxar, i jo i la meva parella vam entrar en el procés de demanda d’asil. Molts dels beneficis que diuen que tenim no els hem gaudit. Sort d’entitats com ACATHI, que ens van donar xarxa de suport. Des que visc aquí no he parat de treballar moltes hores per molt poc. La por de tornar al meu país és el que fa que em quedi aquí. Viure esperant si m’atorguen o no l’estatut de refugiada em pren seguretat i confiança en mi mateixa i en tot.

Marvín D’Bergeron (Hondures)

Tu eres activista a Tegucigalpa.
A Hondures hi ha una dictadura. El govern és criminal i mata gent, roba diners de la seguretat social i no respecta res ni ningú. Hi ha hagut molts assassinats de persones gais, i no s’han defensat mai els nostres drets. Per tot això, amb uns amics de la universitat vam començar a muntar un moviment de suport a les persones més desafavorides. Ens tenien en el punt de mira.

La violència et va afectar directament?
Més d’una vegada vaig rebre una pallissa per ser gai. Al país hi ha una violència altíssima. A mi m’han intentat matar quatre vegades: un cop en un intent de segrest, més tard em van disparar des d’una moto, també ho van provar en un suposat robatori i, finalment, una vegada em van vigilar a casa i em van arribar a disparar. Vaig estar força temps recuperant-me, i em feia por sortir de casa. A part d’això, jo vaig néixer amb un ull cec i un altre amb el 10% de visió. No tenia cap suport de l’estat i pel fet de ser discapacitat trobar feina m’ha costat molt sempre. Però vaig néixer dins d’una família treballadora humil que sempre m’ha donat suport.

Va ser la violència el que et va impulsar a marxar?
Sí, la inseguretat era molt gran. No dormia tranquil, em despertava angoixat i sortia al carrer pensant que em podia passar qualsevol cosa. Vaig parlar amb una amiga que vivia a Catalunya i li vaig dir que volia venir. Amb un préstec em va venir a buscar a Hondures i vaig venir fa gairebé dos anys. Així vaig poder-me’n escapar.

George Freeman (Sierra Leone)

Vas venir fugint d’amenaces.
Sí, el govern del meu país volia assassinar-me perquè era un activista pels drets humans i, en concret, pels drets LGBT+. Em van fer entrevistes en alguns mitjans de comunicació i vaig passar a ser molt visible, i això va comportar que rebés atacs. A més, el 2007 amb un grup de companys vam crear Pride Equality per defensar i donar suport a les persones LGBT+, i jo vaig coordinar un informe de denúncia de la situació. Aquest és un dels motius pels quals em volien matar.

Tot i aquesta violència, vas continuar amb la lluita.
Sí, jo estava molt emprenyat. La situació de les persones LGBT+ a Sierra Leone és terrible. No se’ns atén als serveis de salut quan tenim alguna malaltia de transmissió sexual o el VIH. Se’ns exclou i se’ns ataca. Les lesbianes pateixen violacions correctives, sovint pagades per la pròpia família. És una situació indignant i horrorosa.

Com va ser el teu procés de demanda d’asil?
El 2013 vaig fugir a Ghana per poder arribar a l’ambaixada espanyola i iniciar el procés d’asil. Vaig estar-me allà dos mesos i vaig poder arribar a les Illes Canàries amb un visat. Jo havia visitat l’estat espanyol diverses vegades perquè treballava amb la Fundación Triángulo amb un projecte que tenia el finançament del ministeri d’Exteriors. En el meu cas crec que va ser ràpid i més fàcil, però no sempre és així, ni de bon tros.

Vicenta (Venezuela)

Com era la teva vida a Veneçuela?
Vaig tenir una infància trencada perquè la meva família em volia corregir, però van acabar deixant-me al carrer quan van veure que no canviaria. La meva vida era trista perquè fins i tot la policia em pegava.

Què et va impulsar a marxar?
La violència. I unes amigues que havien viatjat aquí i que ja tenien documents: havien marxat com a nois i tornaven com a dones esculturals. Jo vaig pensar que volia fer el mateix i vaig decidir venir.

Vas trobar una terra d’acollida?
Jo vaig venir amb enganys: un mafiós em va fer moltes promeses, però em va canviar la maleta a l’avió i quan vaig arribar a l’aeroport em van trobar estupefaents i em van detenir. Per aquests fets vaig passar sis anys a la presó. Allà dins algunes persones em van ajudar molt; el darrer any, el 2013, vaig explicar al metge del centre penitenciari que em volia hormonar i vaig començar el tractament a l’Hospital Clínic. Ara estic molt bé i soc feliç.

Quan vas sol·licitar l’asil?
El 2013 vaig començar a fer els tràmits per demanar-lo. Quan vaig sortir de la presó un noi trans em va ajudar i vaig estar treballant tres anys al carrer. La mateixa persona també em va posar en contacte amb ACATHI i el CCAR, que em van gestionar tota la tramitació: van ser ells els que van moure tots els papers i des d’aleshores tinc la targeta vermella de protecció internacional i cada sis mesos vaig a renovar el permís.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de articles, LGTB i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.