Keep calm and carry on

Article publicat a Crític

Sovint hem utilitzat el lema britànic ‘Keep calm and carry on’  [en català: Mantingueu la calma i tireu endavant] del 1939 durant l’anomenat procés independentista. Avançar amb calma però amb fermesa, ha estat la manera de defensar una causa que ha anat incorporant suports. Una causa que en si mateixa és plural, no uneix en un pensament únic sinó que hi ha una finalitat que és origen de nous reptes. El moviment independentista dels anys 80 poc podia imaginar arribar tan lluny i tenir un ressò internacional tan potent com l’actual. La diversitat del moviment ha estat la clau del creixement, una diversitat que posa reptes a l’enfocament de les estratègies i de la construcció de la república.

Les eleccions convocades per l’Estat el passat 21-D han provocat un refermament polític de les propostes independentistes. L’actuació de l’Estat s’ha desenvolupat, de nou, des de la repressió directa i la intervenció de les institucions. Així ho han fet amb la intervenció al Parlament per no deixar investir cap dels candidats proposats. O amb les noves detencions i empresonaments, també, exilis. O també amb un relat que criminalitza un moviment pacífic, solidari i ampli.

‘Keep calm’. La intensitat de les aspiracions del moviment independentista a Catalunya actualment són aspiracions, també, a una societat en pau, sense divisions i més justa. La violència, pensem de forma àmplia i molt majoritària, no ens portarà a la independència.

Els darrers empresonaments han estat un nou detonant de reacció i per a la unitat d’acció. El president del Parlament, RogerTorrent, actualment màxima autoritat del país, fa una crida a l’acció unitària contra les retallades dels drets humans. La societat civil torna a organitzar-se al carrer amb els CDR i en una plataforma unitària, l”Espai Democràcia i Convivència’. Les estructures de l’Estat parlen d’escapçament de lideratges però en sorgeixen de nous i les accions i reivindicacions no s’aturen. Tot i que el relat d’alguns mitjans i de l’Estat és d’afebliment de l’independentisme, el cert és que la suma de suports és cada cop més gran, la consciència d’excepcionalitat es fa del tot evident més enllà de Catalunya i la indignació creix per moments. D’altra banda, es van destapant mentides que es parapetaven en la invulnerabilitat d’un Estat que sí que s’afebleix per la manca de diàleg.

La democràcia espanyola queda afeblida, els mitjans de comunicació estatals donen credibilitat a notícies falses o en creen, els partits d’esquerra de base republicana, les elits dirigents polítiques, socials i culturals no es pronuncien públicament, ho fan en privat i molt pocs en públic. La unió del Regne d’Espanya sembla un valor en si mateix i la por a la dissidència supera els valors de la solidaritat i la defensa de la democràcia i els drets humans.

Però no cal buscar culpables fora sinó afrontar un conflicte polític. Cal reconèixer errors estratègics i reorientar l’acció política en uns moments delicats i en els que la repressió ha provocat una indignació propera a la ràbia. ‘Keep calm’, malgrat l’escalada repressiva de l’Estat, malgrat les amenaces de grups ultradretans minoritaris i violents, malgrat el desànim de moltes i molts. La calma és l’únic que ens pot permetre la reflexió i una acció política exitosa. No es tracta de restar passius, sinó de reconèixer que la tàctica política seguida no ha respost a una proposta clara, que cal, i al desenvolupament d’actuacions que permetin abordar el conflicte en tota la seva magnitud.

Els darrers mesos han estat centrats en la defensa de drets, oblidant l’origen de les reivindicacions. Al meu entendre aquesta és una estratègia errònia, humanament comprensible en un moment dolorós però errònia. Possiblement cal dir i reconèixer que hi ha hagut excés de gestos simbòlics sense comptar amb l’agressivitat de l’estat en un conflicte d’aquestes característiques i que ara cal un enfortiment i passes segures. La repressió no cessarà i és per això que hem de saber com abordar-ho.

Crec que no podem afrontar l’actual conflicte des de la ràbia que es genera. Ja són públics els intents de criminalització, de generació de falsos documents, d’infiltració per la intoxicació, per tant cal ser amatents. Si la ràbia tinta les accions, perdrem les raons que ens han portat fins aquí, si enfoquem l’acció política sobre els efectes produïts pel 155 més confusa queda la causa. La ràbia cega i hem de saber reflexionar amb serenor.

La coacció és dura, ens porta a la reacció però centrar la lluita política en l’estratègia de repressió és reconèixer que és el quid de la qüestió. És evident que cal crear un front comú contra aquesta repressió però ha d’anar més enllà en la reclamació, i consecució, dels drets democràtics. La vulneració dels drets humans ha de ser un dels pilars fonamentals que, a més, entenc que ha de formar part d’un front ampli i unitari, però la retallada de llibertats no afecta únicament a l’independentisme encara que siguem al centre de la repressió. L’estratègia política no pot centrar-se en solucions d’urgència i centrar-ho en la lluita antirepressiva crec que és una solució peremptòria però molt contextual.

El reconeixement de lideratges conjunts des de les institucions i la societat civil. Establir línies d’acció conjunta per a establir línies polítiques de construcció de futur: en una assemblea de càrrecs electes, l’organització de familiars de persones represaliades, els comitès de defensa de la república (en el punt de mira de l’estat) i les entitats i plataformes sobiranistes és un espai a reconquerir. L’actual situació ha portat a un cert desballestament de la coordinació, és evident, i cal recuperar-la i projectar. Però el projecte de República no ha de ser un projecte exclusiu sinó global.

El projecte de República Catalana ja contenia línies d’acció política que incorporaven lluites socials i, per tant, dibuixaven una república inclusiva no identitària. És el moment de recuperar l’etapa del disseny. Ja he apuntat prèviament que centrar-se en l’estratègia antirepressiva era comprensible, però el futur de la nostra societat, necessita començar a esbossar el projecte polític comú. Tornar a recuperar, i liderar el què volem pel futur i fer-ho de forma activa, incorporant noves visions, ajuntar il·lusions i projectes que ens portin a l’inici: una societat en pau, sense divisions, més justa i equitativa. Una societat en la qual la diferència no sigui perseguida sinó possible, en la que els drets siguin reconeguts i no siguin possibles les discriminacions de cap tipus.

El reconeixement internacional, el suport extern només poden venir de la mà d’un projecte visible i ampli. No es tracta d’esperar que ens mirin sinó mostrar-nos i convertir-nos en model. L’únic triomf possible serà a partir del que volem construir en comú i, per això, cal la lluita contra la vulneració de drets, si, per les llibertats democràtiques, si, però també un espai de construcció de futur en el qual posar les bases polítiques, socials i econòmiques, sense incoherències i fent possibles les fissures, però no de la unitat política sinó de pensament.

No es tracta d’un somni sinó de fer possible que deixi de ser-ho.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de articles, Independentisme, pensament polític i etiquetada amb , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.