El ‘fake’ com a ofici?

Article publicat a Mèdia.cat

Les xarxes socials han propagat els mems d’una forma paorosa -el que eren bromes, acudits, una expressió d’humor lligada a l’actualitat. Els mems són de tot tipus i la seva expansió és viral, es difonen amb rapidesa i, sovint, al cap d’un temps tornen a moure’s, en una mena de viralitat circular.

La publicitat des del primer moment va veure el potencial dels mems a les xarxes i el mateix concepte de com fer publicitat va anar canviant. Darrere del comportament de la gent hi van les marques, però no només. El comportament social canvia també la forma d’informar.

Fa uns anys Albert Sáez analitzava el paper del periodisme davant l’eclosió de les xarxes socials i el comportament de l’accés a la informació i sentenciava que “el periodisme havia deixat de ser el quart poder”, atès que les xarxes socials passaven a ser font i, alhora, espai comunicatiu en el qual la comunitat compartia ràpidament.

En pocs anys hem vist com això comporta grans espais de manipulació dels fets. Les persones que només s’informen per les xarxes sovint ho fan en comunitats afins i donant per vàlides les dades i opinions que hi circulen. Però, tot i així, a les xarxes hi podem trobar diverses fonts i espais de verificació, per tant els dubtes que es creen amb informacions contraposades fan que s’hagin de comprovar els fets.

El periodisme s’ha nodrit de les xarxes com a font i les ha utilitzat, les utilitza -les utilitzem- per difondre fets, opinions i notícies que hem viscut o verificat. Però la indústria de la comunicació, l’establishment, ha vist com incidir -i incideix- en la societat i ha començat a canviar la manera d’informar.

Han aparegut les fake news, no només com a imatges o fets manipulats per subjectes concrets sinó com a forma de manipular l’opinió pública. En tenim un exemple aquesta mateixa setmana, a Cuatro: mentre s’informava de l’arribada del rei al sopar del Mobile World Congress, el text del càiron que acompanyava la notícia deia: “Caceroladas de apoyo al rey”.

Els mitjans menteixen o inventen sense miraments i ho han començat a fer de forma oberta, de forma habitual, de forma preocupant. Quan Orson Welles va adaptar radiofònicament La guerra dels mons d’H. G. Wells, va crear el pànic. Ara, el sistema domina la creació d’informacions i les imatges i frena les conductes rebels explicant el que popularment són sopars de duro. La mentida ha arribat a la professió i amb els avenços tecnològics ja hi ha qui vaticina que en pocs anys no seran només els continguts i les imatges, sinó que fins i tot els vídeos i àudios es podran falsificar i construir, literalment, la notícia.

Si bé això ha passat sempre que hi hagut interessos polítics, culturals o econòmics de les classes dominants, ara estem parlant de mons paral·lels que no se sabran distingir. Goebbels va posar les bases del màrqueting social, ara anem cap a la informació virtual, la informació paral·lela negadora de la realitat. Un perill social que fa que el periodisme s’hagi de reivindicar des del codi deontològic, des del servei a la gent. Que la precarietat de l’ofici no ens faci oblidar les fonts fiables, que els interessos del negoci no ens facin abandonar l’objectivitat.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de articles, Mitjans de Comunicació i etiquetada amb , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.