Els comissaris es fan grans

M’he omplert la tauleta de novel·la negra i, casualment, he llegit tres seguides on els protagonistes acusaven l’edat: Brunetti, Wallander i Montalbano. Els comissaris es fan grans.

Mort entre línies, L’home inquiet i Una veu de nit són les tres novel·les en què els comissaris segueixen, aparentment, la seva línia habitual però van reconeixent la pèrdua d’agilitat física i psicològica. Veuen com, en algun moment, d’altres els fan veure coses que haurien vist evidents sent més joves.

Es fan grans i resolen els casos, com sempre, però de forma agredolça. De fet, tenen més en compte els seus equips i els miren amb altres ulls, els protagonistes se senten vulnerables com mai, però els fa afrontar amb més coratge els casos que es plantegen.

Es fan grans i mengen tan bé, o tan malament, com sempre. Es fan grans i senten com l’amor es transforma. Es fan grans i veuen el món amb altres ulls. Es fan grans i se senten cansats, prescindibles. Però se senten, volen ser necessaris i el repte és encarar la resolució dels casos com si mai s’haguessin fet grans. Poc a poc, de forma diferent en cada cas, van aprenent a conviure amb l’edat.

«Em sento vell» diu Wallander, «Em desperto cada matí amb la sensació que tot va infinitament de pressa».

Montalbano s’exclama internament «Mare de déu! Dos anys més i ja seria un seixantí! A partir d’ara ja no agafaria mai més l’autobús. Imagina’t que un jove s’aixecava per deixar-lo seure!».

Brunetti, que com els llibres que investiga, ha anat envellint també mostra el costat més pessimista i, alhora, el seu cos es resenteix «Li van començar a fer mal els genolls, de manera que es va inclinar na mica endavant per repenjar-se amb un ama a terra. Es va aixecar, vigilant de fer-ho a poc a poc, tot i que els genolls ja els tenia adolorits»

Les trames, en els tres casos són complexes, poder m’aventuraria a dir que més que altres cops. Els italians amb la màfia, les xarxes corruptes, les corrupteles administratives, el mar de la quasi real Vigata o les aigües de l’eterna Venècia… el suec a paisatges freds d’Ystad, les relacions complexes, la foscor dels boscos, els traumes col·lectius com el de Olof Palme… telons de fons que ens acosten a realitats enfortides per aquest costat humà de la senectut.

Després de cada lectura un espai per a una pausa entre cadascuna d’elles. En reprendre la lectura es reitera l’assumpte humà. La sensació que s’acaben, que s’apaguen els protagonistes i acaben la vida literària és gran. Ja va passar amb el Maigret de George  Simenon fa uns anys i la mort literària també ha estat editorial i als prestatges. Els llibres són petites històries que fan que les coses segueixin presents, no només les històries boniques, no només les reals. Les històries dels comissaris ens acosten a realitats dures i ocultes, també creen el seu propi cosmos que ens ajuda a fugir d’altres realitats i atrapar-nos en la lectura. En aquest cas ens acosten, també, a la vida des d’una altra perspectiva. Donna Leon, Andrea Camilleri i Henning Mankell han creat i m’han fet viure aquestes històries.

Els comissaris es fan grans, els llibres envelleixen, les històries passen i la vida també.



Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cultura, lectures i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.