Sense matisos

Article publicat a Mèdia.cat

Aquesta importància porta a certa crispació política parlamentària que, massa vegades, es viu com un tot. La crispació és al carrer? Bé, potser hi ha incidents concrets, que d’altra banda ja hi eren i que protagonitza la mateixa gent, de forma general; però el clima de crispació dels partits no és general, en la meva humil opinió i experiència personal.

El que sí que s’ha instal·lat en la cultura política és la violència de baixa intensitat: desinformació, manipulació informativa, informació agressiva… a poc a poc es va pujant el nivell: prohibicions, amenaces… una situació que fa possible la síndrome de la granota bullida: ens acostumem a tot plegat, comencen per poques persones i acaben per tot un poble i el nivell d’agressivitat puja fins que ja no detectem l’amenaça.

Això està passant de forma ràpida: prohibicions d’actes, anuncis, articles, informacions… però també amenaces del govern “central”, del Tribunal Constitucional, de la Fiscalia… cada cop de més abast: organització, responsables polítics, alcaldesses i alcaldes, regidores i regidors, periodistes… Sense oblidar el que ja comença a ser un costum: quan l’amenaça directa s’aixopluga en les xarxes socials i es mostra, de forma clara o sota l’anonimat, en forma d’insult o amenaça a qui no pensa igual.

Les dues darreres setmanes hem tingut tres exemples que ens han de fer reflexionar en tres àmbits. El primer com es produeixen, el segon com es tracten i el tercer quina és la resposta, una anàlisi per arribar a una sola resposta possible, unitària i comuna.

Parlo de les amenaces a Inés Arrimadas, Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Guillem Balboa i Anna Gabriel, de diferent grau però sempre ofensives, fòbiques i d’un alt grau de violència. Són amenaces directes, fetes en el context del proper referèndum però també després d’un atemptat a les Rambles.

Amenaces que són escrites a les xarxes, pintades als murs o “entregades” a la porta de casa. Amenaces que són condemnades sempre, però que reben matisos, troben explicacions per segons qui.

Es pot trobar explicació a la violència? Si té explicació, té justificació; per tant, és justificable la violència segons qui la pateix? Sense matisos: NO, i deixem de banda l’anàlisi ideològic perquè, quan toquen a una, a la primera persona, ens acabaran tocant a totes i a tots. Sempre es pot trobar explicació i justificació per allò injustificable, però si li donem valor, acabarem per no saber que condemnem.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de articles, Mitjans de Comunicació, Violència masclista i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.
css.php