Sense estrès

Article publicat a Nació Digital

Ara que molta gent pot gaudir d’un temps de relax (o de vacances, que no tothom pot tenir) s’evidencien els rols de gènere, si és que alguna vegada no eren prou evidents, i té una translació directa als temps de vida.

Es parla d’horaris limitats, de repensar els horaris laborals, gastronòmics, infantils… però l’estiu evidencia que no només és un tema horari sinó de com el temps es viu segons el gènere, les responsabilitats familiars, les tasques invisibles que la majoria de mares i pares hem d’assumir de forma quotidiana. Si bé l’estiu sembla un moment en que el temps s’atura per a les persones que tenen dependents a càrrec és un contínuum. No hi ha temps propi sinó un horari d’atenció sense marges. Cert que el temps laboral s’atura, però l’acaba omplint la doble jornada invisible la resta de l’any.

Però dir persones no s’ajusta a la realitat, cal parlar (malgrat qui diu que no seria correcte desdoblar la llengua per gèneres) de la utilització del temps d’homes i dones. Podria utilitzar estadístiques, trobar-ne moltes que ho demostren, però em limitaré a observar l’entorn.

Les dones, de forma general i majoritària, cobreixen la cura de fills i filles, seguiment de les tasques escolars d’estiu, trucades de control a familiars, tasques de cuina, de manteniment del rebost, de neteja general, neteja i ordre de la roba, plou a la nit? Despenja la roba, tanca finestres… La percepció del temps (per la majoria tot i que no de la totalitat) dels homes és diferent, un exemple d’entorn: agafa la bici o fes running a primera hora, arriba a casa amb les criatures ja esmorzades, lidera l’excursió planificada amb el dinar que ja han preparat, fes migdiada mentre algú endreça els estris, llegeix… Ja em perdonareu, i em permetreu, la generalització,  però per molts i moltes això és una realitat.

I tot plegat em porta a la gestió de l’estrès, com uns i altres gestionem l’estrès i com es genera. Un enginyer de Google afirma que la manca de lideratge de les dones al sector tecnològic és per factors biològics i, entre moltes altres perles, afirma que les dones tenim més ansietat i menys capacitat en llocs de treball estressants. Després de llegir-ho he quedat bocabadada.

El sistema políticament correcte (però ple de normes conservadores i patriarcals) ens ha portat a parlar amb generalitzacions, a negar diferències evidents, a tendir als neutres i no a desdoblar per poder fer visible allò obvi. Un sistema que ens porta a parlar de reforma horària enlloc d’ús del temps. Un sistema que naturalitza diferències biològiques sense fer possible viure la diferència. Un sistema que treu valor al que es feminitza. Un sistema que dona més valor a les eines que a les persones. Un sistema que programa normes fetes per blancs, adults, heterosexuals que volen perpetuar privilegis. Per això, es nega el valor d’allò invisible (però essencial), es tolera la diferència (però no es respecta) i es naturalitza la discriminació negant l’acció positiva cap a persones i col·lectius que acumulen greuges, tenint en compte, especialment, que la majoria social (el 51% que som les dones) resta discriminada i negada en la majoria d’àmbits.

Deu ser això, que gestionem pitjor l’estrès perquè obrim les 24 hores, malgrat les vacances.



Aquesta entrada s'ha publicat dins de articles, feminisme, polítiques del temps, Polítiques familiars i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.