Expressar-se lliurement

Article publicat a La Directa

Estem veient i vivint una situació que hauria de ser sorprenent en una democràcia “normal” –les cometes són perquè cada cop tinc més clar que la normalitat no existeix, i sí, en canvi, l’intent d’estandarditzar persones i comportaments–, però és evident que al Regne d’Espanya no es viu una situació democràtica real.

La justícia, que hauria de ser un poder independent, persegueix idees polítiques i absol corruptes. O més paradigmàtic encara, no els absol però els deixa lliures amb fiances irrisòries si es compara amb el que han robat. Les forces de seguretat detenen persones pel fet de no tenir papers legals i desallotgen persones i famílies senceres dels seus habitatges per lliurar-los als bancs. L’economia rescata bancs, als quals no els fa tornar allò que roben els seus directius ni els demana el retorn del rescat, que hauria de ser un crèdit que hem fet entre tota la ciutadania. L’estat que s’encarrega de la protecció permet el feminicidi –a l’hora d’escriure això el 2017 ja han assassinat 15 dones a l’estat i 2 a Catalunya– i retalla en campanyes de sensibilització, en detecció, en seguiment i protecció. Aquesta és la democràcia espanyola fruit de la transició.

Una democràcia que permet empresonar, als CIE, persones refugiades mentre permet la llibertat de lladres reials. Una democràcia que empresona un cantant de rap per les seves lletres mentre deixa lliures o sense encausar –coses de la fiscalia independent– enormes corruptes. Una democràcia bastida sobre el “atado y bien atado” segons la qual permetre una votació al Parlament és un delicte mentre l’assassí de Guillem Agulló pot presentar-se a eleccions.

Una societat que permet morir milers de persones al mar i a la guerra i  força presó per a joves per protestes al carrer, tot reinterpretant la norma jurídica, i deixa lliures lladres de guant blanc amb sentència ferma però amb accés a passaport.

Un temps, un món en el qual la desigualtat és viva i troba espais actius d’expressió. Espais d’opinió als mitjans, actes d’ofensa i menyspreu que troben espais de disculpa social, al límit de la llibertat d’expressió. La desigualtat s’expressa i la lluita per la igualtat es reprimeix. L’espai d’expressió afavoreix la marca i l’exclusió o bé l’acceptació social. L’insult i el desdeny fruits de la tensió, de la lluita de civilitzacions –l’antic règim i allò que és nou, innovador, transgressor– es troba sobre l’arena pública. La crítica al sistema o a les accions són punibles o rara avis, mentre que el que és sistèmic i fòbic, discriminatori i agressiu és reconegut i ocupa una posició central.

Assetjaments i amenaces a les xarxes, autocars de l’odi –i odiosos– que intenten recórrer les ciutats per intoxicar al seu pas… tot allò que retalla llibertats i assenyala objectius resta protegit per petites escletxes legals o per inacció judicial, mentre les paraules, les accions creatives o les protestes veïnals acaben amb detencions i judicis d’una rapidesa extrema.

Els límits de la llibertat d’expressió tenen l’origen en la llibertat d’opció, que es nega. Límits que es recolzen en prejudicis i estereotips socials, en llegendes urbanes i tòpics de la picaresca. Límits que no s’apliquen en la discriminació i la difamació i produeixen desigualtat i limitació real a persones que creen, idees positives que creixen i projectes que aporten i transgredeixen. Límits  tangibles i físics, reals  i simbòlics que posen murs, cadenats i baldes als camps que volem recórrer i parasafregem: Un fantasma recorre Europa i el món, el fantasma de la llibertat, del canvi, de la igualtat, de la transformació social; totes les forces del vell món s’han aliat en una sacrosanta croada contra aquest fantasma.



Aquesta entrada s'ha publicat dins de articles, pensament polític i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *