En eso llegó Fidel

 

Article publicat a Directa

La mort de Fidel Castro ha obert caixes de Pandora: les dels records de l’eufòria revolucionària i la dels odis atàvics. Crec, humilment, que des del pensament d’esquerra hem de fer reflexions importants per tal de fer un reconeixement d’allò que realment cal reconèixer, però també cal fer crítica i autocrítica i fer-ho públicament, encara que costi.

Em poso a veure Salut les cubains (Agnès Varda, 1963) que comença amb unes imatges, del mateix any de la seva producció, al barri parisenc de Saint-Germain-des-Prés. Una exposició sobre els 10 anys de l’inici de la revolució cubana. Un joveníssim Fidel a les muntanyes, un sons cubans  amb tints guaracheros al París dels 60 i la veu de Michel Piccoli i de la mateixa directora que ens introdueixen amb cert entusiasme  que destaca l’accés a petites coses que fan somriure i que són mostra del que abans només uns quants tenien. La revolució ha portat cigars per a tots, barbes diverses i núvols de sucre i l’amistat dels pobles. Accés als estudis, una nova estètica, cooperatives, un nou model de producció, accés a la lectura, a la cultura, reforma agrària, alliberament i reconstrucció, la diversitat de gent i territoris. Una pel·lícula que es contextualitza en l’època, un cant a la llibertat.

Després de l’entusiasme van arribar etapes més dures. Etapes de mancances. Mentre l’anomenat bloc soviètic funcionava i Cuba rebia tot el que li era necessari, en el procés d’intercanvi del bloc, les veus crítiques eren silenciades: a dins, amb repressió; a fora, l’esquerra era –érem- condescendent, i en un món dividit en dos blocs era fàcil la tria per a molta gent.

Amb la perestroika va arribar la crisi. Cuba seguia sent referent polític: tenia la millor sanitat i de caire universal, no hi havia analfabetisme, el treball es repartia i la gent estimava Fidel. Però la postal al·legòrica que s’havia anat dibuixant envellia i perdia color. A Miami ja no només es trobava la contra, hi havia altres veus crítiques i molta immigració econòmica no crítica amb el règim ni amb Fidel, que sortia de Cuba per accedir, en la imaginació si més no, a béns que allà no trobaria, per progressar socialment (allò que a Cuba no podia).

A l’Havana, símbol revolucionari, els edificis també envellien i perdien color. La gent ja no només passejava sinó que jeia desvagada al malecón, amb carències, amb serveis universals, sense llibertat d’expressió, Fresa y chocolate (Tomás Gutiérrez Alea i Juan Carlos Tabío, 1993).

Com a cineasta i d’esquerres seguia l’evolució cubana amb les pel·lícules, també amb els llibres. Un cert infantilisme de les esquerres no ens ha permès fer crítica del que no funcionava. La revolució pervivia? Des de l’empatia més absoluta (i el convenciment descarnat que jo a Cuba hauria estat exclosa, reclosa o silenciada) em cal una revisió crítica no dels 58 anys de poder revolucionari sinó del paper que hem tingut les persones i organitzacions d’esquerres respecte al lideratge.

Fidel ha estat per a nosaltres un referent, qui va encapçalar una revolució que va construir una Cuba lliure dels interessos del capitalisme ianqui i va dotar de drets socials els habitants de l’illa. Un líder carismàtic, no comunista però que per necessitat geoestratègica i econòmica va aliar-se al bloc soviètic per fer sobreviure els canvis. Fidel representava el poble i el poble el representava. Aquesta era, i  segueix sent per a molts, la nostra visió i d’aquesta visió vam fer mite.

Però Fidel també era el que condemnava crítics a molts anys de presó, el que deixava morir opositors a la presó, el que no permetia relacions directes –noi amb familiars- d’habitants de l’illa amb els que amb tot el menyspreu possible anomenaren gusanos, el que va obrir sidatoris on va recloure les persones infectades pel VIH, l’homòfob, lesbòfob, trànsfob impenitent que defensava la idea de l’heterosexualitat i la seva moral sexual… Conducta impròpia (Néstor Almendros i Orlando Jiménez Leal, 1984) aquest també era Fidel, aquest també era el règim que va construir la Cuba que va sortir de la revolució.

No dir-ho, no voler-ho veure, ens pren credibilitat i ens castra el pensament lliure.

Jo a la Cuba de Fidel no sé què hauria estat, però, possiblement, no hauria pogut ser feliç perquè no m’haurien permès viure el que jo volia viure. El nivell de felicitat de la població d’un país, el nivell de benestar i felicitat de les dones d’un país és el que permet veure el seu nivell de benestar.

Cal fer autocrítica i això només vol dir desmitificar i reconèixer. Això és el que ens farà avançar fins a la victòria final, igual que planificaven els barbuts de Sierra Maestra, però una victòria que no només sigui de barbuts sinó de totes i tots, una victòria que ens faci lliures i no esclaus i esclaves de mites.

 



Aquesta entrada s'ha publicat dins de articles, pensament polític i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.