Dir les coses pel seu nom

Article publicat a La Independent

Diuen que les situacions de violència masclista augmenten entre els i les joves, que és preocupant. Jo sóc de les que pensen que ara es visibilitza més el fenomen però que no ha augmentat, en tot cas els i les joves reprodueixen allò que veuen a casa, a la televisió, a les tertúlies, a la literatura, a les pintures…

La nostra cultura està impregnada de models en els quals es representa una organització patriarcal, en què els homes tenen privilegis de plena ciutadania que les dones no tenim.

Potser per a molta gent el fet de parlar de privilegis del mascle a l’any 2016, en ple segle XXI, amb una crisi llarga, unes condicions de vida i de feina “complicades” per a les classes populars, pot semblar excessiu, però cal tenir en compte que molts homes exerceixen els seu poder sobre aquelles persones que consideren més febles o amb menys drets sobre les dones, que som més de la meitat de la població, però també sobre infants. El cas és que per dissortats que siguin els seus privilegis, sempre són més grans. Tot un sistema, una organització social i un deix cultural els avalen.

La banalització de la violència masclista és una de les causes centrals de la pervivència d’aquesta cultura. Per exemple, afirmacions com “això no és violència” o “què voleu si ja tots som iguals”, inclús la patètica imatge de tertulians que donen lliçons de vida a aquelles que pateixen una situació diferent tot negant les evidències i tapant-ne les veus. La por de perdre el privilegi.

Tot i que no ho vaig patir, recordo que quan era petita era habitual pegar els fills, les filles, com si res –inclús amb cinturó-, i també “la dona”, com a part de la propietat de l’home proveïdor. Era una violència invisible i normalitzada. Les dones no tenien dret a treballar si eren casades, no podien portar pantalons, no podien obrir un compte a la caixa… tots aquests drets, inclòs el del vot, que no tenien tampoc els homes, els hem anat assolint, però no s’han canviat els simbòlics: la cultura, el sistema patriarcal perviu i segueix dotant els homes de privilegis de gènere.

Cal tenir en compte que el control sobre les dones ha estat “natural”, i que la manca de valoració del treball familiar i de cura segueix sent un tema gairebé tabú. Les lleis contra la violència masclista han trigat molts anys a arribar, els serveis que es desenvolupen tenen pocs anys d’experiència si els comparem amb altres. I se segueix banalitzant la violència masclista.

Fer les coses en nom de l’amor i l’ideal de l’amor romàntic ha estat, i és, una eina efectiva de control de les dones. No donar visibilitat, no dotar de drets equitatius, no fer un reconeixement social de les aportacions i la importància d’allò que fem les dones i, també, de les desigualtats que es viuen, és ignorar que la discriminació existeix, que la violència masclista és una realitat ique se segueixen mantenint, i atorgant, els privilegis masculins.

Banalitzar la violència, negar que missatges i actituds subtils estan expressant molt més del que sembla, fa que les dones joves, adultes i grans no ens sentim legitimades per negar-nos a allò que no ens agrada, allò que clarament ens fa sentir agredides. La negació segueix dotant els homes de privilegis i fent minvarels drets de les dones.

Les coses no canvien soles: cal consciència, lleis, inversió social. Cal que molts decideixin no exercir el seus privilegis i moltes ens atrevim a dir no. Cal que deixem de negar, minimitzar i banalitzar les desigualtats i els senyals de violència. Cal dir les coses pel seu nom.



Aquesta entrada s'ha publicat dins de articles, feminisme, Violència masclista i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.