Les sense veu – The voiceless

voiceless

Versió en  català de l’article publicat originalment en anglès a Catalan International View

En una societat plural i diversa, que fem créixer i on participem de manera activa en tots els espais, per què la nostra veu és invisible i inaudible? Com es pot explicar que, sent les dones el 51% de la població, als mitjans la proporció sigui marcadament inferior de manera continuada i consistent?

Són paraules del manifestOn són les dones” que denuncia la manca de presència de les dones als mitjans de comunicació de Catalunya: la meitat de la població i no tenim veu.

On som?

Aquesta iniciativa que és, a més,  una clara reivindicació de visibilitat analitza diàriament els espais d’opinió dels  mitjans i demostra de forma tangible quina és la realitat. Alguns mitjans mouen fitxa, d’altres es refermen,  pocs fan autocrítica, la majoria es mantenen.

La invisibilitat, però, no es limita al nombre d’opinions sinó que es troba en els continguts, en els tòpics, en les frases fetes de les notícies. Ho hem vist als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro, les medallistes olímpiques devien a algú els seus mèrits: al seu entrenador, algú que portava el seu cognom, és l’esposa d’un altre esportista… o bé són negats els reptes assolits i es destaquen aspectes superficials: si es maquilla o no, si concilia mentre entrena, si està casada o no, el seu atractiu físic… es tracta de negar, invisibilitzar, menysprear i fer indignes les dones que assoleixen èxits. L’espai dedicat a les atletes guanyadores de medalles a Rio és molt inferior al d’ells i el tractament rebut és infantilitzador i de menysteniment.

Però la negació, la invisibilització o el menyspreu  no es reserven només a les dones que han assolit èxit, ni tan sols és una cosa reservada als mitjans únicament, és un sistema de valors que crea xarxes de complicitat a partir del sexisme, el masclisme i la ideologia que els sustenta: el patriarcat. En aquest sistema de valors els mitjans de comunicació tenen un valor cabdal, poden optar per la complicitat plena o poden optar per mostrar realitats que van més enllà de la ficció patriarcal.

Roba perillosa

Un exemple seria el  debat actual – que no és l’espai per resoldre- que ens posa sobre la taula el tractament que s’ha fet del burquini i com s’ha tractat en la societat i als mitjans. El debat ha estat sobre el seu ús, la prohibició sobre el que elles el portin.  Han posat sobre la taula els drets de les dones abordant-ho des de l’opinió d’altres.

Les imatges que van indignar la societat dels fets de Niça en els que quatre agents de policia obliguen a una dona a treure’s la roba. El debat fa uns anys hauria estat sobre el biquini. En ambdós casos estem parlant de la “decència” o no de les dones que el porten, no parlem del sistema de valors, ni de qui decideix, en tot cas són arguments secundaris per reforçar una sentència no pas una opinió. És un debat social que posa sobre la taula com “vetlla” la societat pel bé de les dones i no pels drets. No es tracta de donar solució al tema sinó d’abordar-ho sense prejudicis i en primera persona. El fet és que, bàsicament, han parlat des de l’opinió externa sense que les afectades tinguin/tinguem veu fins que els fets han evidenciat la divisió en el si del propi feminisme, és aquí on ha estat possible la veu de les dones.

Radicalment invisibles

Un altre exemple el tenim el passat mes de juny. Catalunya celebrava els 40 anys de les primeres jornades feministes. Quaranta anys de reivindicacions i tres dies d’activitats polítiques, culturals, festives… més de dues mil dones participants. A banda de la quantitat de participants també és interessant destacar que quaranta anys de qualsevol moviment reivindicatiu, social i polític és important, i més quan es tracta d’un moviment transformador i que no ha assolit, ni de lluny, els seus objectius. Les jornades portaven per lema “Radicalment feministes” i es podrien destacar algunes absències institucionals importants, però no ho faré.

La invisibilitat als mitjans va ser gairebé total. L’observatori media.cat destaca que a fer una cerca exhaustiva i només va trobar dues notícies col·laterals durant les jornades i algunes prèvies i d’aquestes cap a grans mitjans . Mèdia .cat es demana: “Si no parlen de les dones que s’organitzen i debaten, quines són les dones que surten a aquests grans mitjans?”. Aquesta és la pregunta que evidencia una situació que hom viu com a normal, l’absència de dones en els mitjans o, dient-ho d’una altra manera, la sobrerepresentació masculina als mitjans de comunicació.

És aquesta sobre representació la que crea realitats més que no les mostra, la que crea estat d’opinió més que no el recull. A més la justificació dels mitjans i dels professionals de l’opinió ha generat un argumentari ple de tòpics que pretenen seguir normalitzant una situació del tot anòmala.

Quina és la imatge de les dones?

Som les reines de les dietes, les víctimes, les beneficiàries dels consells de salut, els objectes de desig, la crossa del mascle. Som les súbdites de l’estètica, del cos perfecte, l’origen del pecat, les que reclamem quotes perquè som buides, les que somriuen per vendre el que altres posen veu. Som les excloses de la ciència, de l’èxit, de la centralitat. L’Observatori de les dones en els Mitjans de Comunicació analitza la representació de les dones en els mitjans, afegim doncs la qualitat de l’anàlisi als nombres de presència  que s’extreuen de l’anàlisi quantitativa.  Tal com apunta l’observatori de les dones en els mitjans de comunicació:  les dones som instrumentalitzades i esdevenim «Personatges constrets només a la seva funció d’exhibició davant dels altres i clarament posicionats per dinamitar qualsevol altre opció que pugui aparèixer. Personatges de fantasia per a una libido patriarcal que desprèn menyspreu cap a qualsevol presumpció d’exercici de llibertat femenina mitjançant la subjecció a un models estètics que acompanyen unes actituds que cerquen només l’aprovació dels personatges masculins. Models estètics i també narratius que poblen uns imaginaris que ja és hora que comencem a considerar com a contraprogramadors reiterats de totes les lleis d’igualtat i plans que s’han aprovat i que reclamen i es proclamen vetlladores de la no-discriminació i de la igualtat.»

L’observatori ens mostra de forma detallada quina és la imatge pública de les dones als mitjans, quins són els espais que se’ns reserven, com es representen els nostres cossos,  entre altres temes. Possiblement la lectura dels seus informes sigui càustica però també ens mostren alternatives a la construcció social que fan els mitjans actualment. Uns mitjans, per cert, majoritàriament dirigits per homes que es justifiquen.

Eli Borredà de Mèdia.cat escrivia “Som dones, no impostores. I podem ser tan bones o tan dolentes en qualsevol àmbit de la vida com ho són els homes. Som dones, no impostores, i sovint som, alhora, gairebé invisibles.” Els mitjans ens invisibilitzen, els continguts ens desautoritzen. Si la meitat de la població pateix aquesta conseqüència nefasta i la resta està sobrerepresentada cal preguntar-se: Quina societat estem construint? Quins mitjans de comunicació volem? Està clar que el que fem i tenim no ens val i crea tòpics i referents que fan prevaldre un sistema de valors contrari a la convivència.



Aquesta entrada s'ha publicat dins de articles, feminisme, Mitjans de Comunicació i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.